Josep Termes, Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), L’Avenç, Barcelona, 2011, 693 pp.
Al llarg dels setanta es produí una eclosió historiogràfica sobre el moviment obrer. Fou un moment en què l’agitació del carrer es corresponia amb una sincera preocupació col·lectiva per recuperar un passat arrabassat. Així, en aquest període es publicaren desenes de llibres d’interès i qualitat desigual, i que tanmateix, influenciaren els historiadors que ens dediquem a indagar sobre el passat llibertari del nostre país. Així, llibres com els d’Antonio Elorza, Álvarez Junco, Xavier Cuadrat, Casimir Martí o molt especialment Josep Termes ens donaven certa llum sobre el mur de silenci que bastí la història oficial sobre la principal singularitat de la història de Catalunya; la «dèria» dels catalans per l’anarquisme.
És clar, eren altres temps, i el marxisme historiogràfic dominava el panorama, que feia bona la tesi de Hobsbawn segons la qual, el món llibertari esdevenia una mena de «rebel·lia primitiva», com també el catalanisme, segons tesi de Solé Tura, era «burgès». Termes, tanmateix, era la veu discrepant. Els vells esquemes hegelians no li encaixaven amb la realitat d’una Catalunya popular, anarquista, independentista, lliure i decidida, a les antípodes de la “bella ciutat d’ivori” d’una burgesia noucentista i claudicant. L’historiador, provinent de les classes subalternes, havia passat llargues hores a la taverna de Gràcia, propietat de la seva família, on la militància anarquista era majoritària, la qual cosa implicava una concepció pròpia, molt diferenciada dels catedràtics del comunisme nostrat, que dominaren el món acadèmic al llarg dels vuitanta i noranta. En justa correspondència per aquesta independència de criteri, Termes patí un cert ostracisme dins l’establishement acadèmic.
Atès l’esfondrament del comunisme i la socialdemocràcia, el nostre país busca preguntes a les respostes insatisfactòries que formularen autors com els anteriorment esmentats. De manera que en els darrers anys s’han publicat un seguit de llibres, com els de Xavier Paniagua, Dolors Marín, Eduard Masjuant i tants d’altres, que reinterpreten el paper del moviment llibertari. És el que fa Termes en la seva darrera gran obra. Una aproximació completa on, des del punt de partida del seu primer gran llibre, fruit de la seva tesi doctoral Anarquismo y socialismo en España (1864-1881), (1972), arriba a una descripció, anàlisi i interpretació de l’anarquisme espanyol, que vol dir, fonamentalment, català. No oblidem, l’anarquisme és la gran aportació catalana a la història mundial. Fet més conegut pels historiadors estrangers que per la nostra intel·lectualitat «indígena».
El llibre, amb vocació de totalitat, abraça un període històric llarg, des de l’arribada de la Internacional a Barcelona, la tardor de 1868, fins a l’actual fragmentació àcrata. Es tracta d’un treball amb una perspectiva d’allò que Pierre Vilar anomenava «història total», amb un accent especial en l’anàlisi institucional i cultural. Expressa, no obstant això, especial predilecció per l’anarcosindicalisme i rebuig per l’anarquisme d’acció, tot adoptant algunes de les creences de la historiografia nacionalista que distingeix entre un sindicalisme “bo i català” i un anarquisme radical, “radical i forani”. També destaca la posada al dia d’una bibliografia que ha crescut molt en la darrera dècada. I sobretot, fa un tractament directe i sense complexos d’un home que ja no havia de quedar bé amb res ni ningú.
Certament, el contingut és desigual, amb una exhaustivitat inapel·lable als primers capítols, i una certa improvisació en les etapes més recents i complicades. La part final és redactada amb presses. Molt probablement Termes sabia que li quedava poc temps (malauradament va morir pocs mesos després de la publicació), i el llibre pretenia ser el seu testament historiogràfic. Malgrat les petites imperfeccions, ens ha deixat un clàssic, un referent. Una obra que ens ajuda a repensar i a reflexionar sobre un dels moviments més rellevants de la història contemporània.
En definitiva, l'anarquisme sempre ha estat cosmopolita... com quan els grecs portaven la seva cultura a l'actual Empordà o a Ucraina. Amb tots els matissos, era molt semblant un anarquista a Milà o a Boston; a les montanyes suisses que a Barcelona. Amb tots els matissos.
Xavier, quan tinguis més temps... podries realitzar un treball sobre la relació entre els anarquistes catalans i els italians... O donar-li més importància a un estudi sobre l'anarquisme al camp català, ja que sempre queda massa oblidat el nostre món rural llibertari. Per exemple, a finals del XIX va tenir molta presencia l'anarcosindicalisme a moltes comarques rabassaires. A mi m'hagues agradat estudiar-ho, però ara em toca estudiar un subjecte menys agradable... els franquistes nostrats.
Molta sort amb els treballs, i disculpa les meves deries.
Certament, no n'hi ha masses recerques sobre la "Italian connection". Conec els treball dels meus col·legues Claudio Venza, de la Universitat de Trieste, i Giovanni Cattini, de la UB, que van afegint llum a les ombres. Pel que fa al camp, continua essent una assignatura pendent. Tanmateix, el meu col·lega i company de doctorat Marciano Cárdaba va publicar un interessantíssim llibre (amb tesi disponible a la xarxa) sobre la col·lectivització agrària a les comarques de Girona. Josep Maymí, en la seva investigació sobre el Comitè d'Orriols també va fer una interessant aproximació.
Cordialment,
Xavier
T'explique aquesta anècdota...per a fer esment del fort sentit anarquista al sud del país..Alcoi, el Cabanyal libertari que pactà amb el POUM de Nin per a evitar "l'alzamiento" de la caserna de l'Albereda en el 36 a València...i una munió de fets històrics amagats de la CNT i la FAI al sud de la Sénia.
La història actual de la Unió Naval de Levante comandada pel sindicalisme cegetista i més combatiu. I alhora més 'nacional' i internacionalista, malament paït.
Xavier, recordes el llibre d'en Sabater sobre " L'anarquisme a Catalunya"?...doncs et reclame un estudi global del pensament llibertari i el moviment sindical anarquista de tot el nostre país. Crec que ets un dels pocs que pot portar-lo endavant, amb equanimitat.
Gràcies.
Teòricament, passat Sant Jordi em publiquen una breu obra d'assaig sobre la qüestió que planteges. A banda d'això, des de 2006 estic treballant en un llibre semblant al del plantejament d'en Pep, amb una visió més catalano-valenciana-balear (som d'una altra generació i maneguem altres fonts). Tanmateix, fa un parell d'anys que el tinc aturat per altres encàrrecs i projectes. Potser passat l'estiu el reprenc. El tinc aturat a la Dictadura de Primo de Rivera, i ja en porto dos centenars de planes.
Cordialment,
Xavier