Nosaltres ja fa temps que vam iniciar el camí, vindria a dir el Pep. Nosaltres ja vam eixir en aquest tren, fa molt de temps. Vull dir que, com aquelles manifestacions multitudinàries, que el cap fa hores que camina però que encara hi ha gent que roman a la plaça, perquè la gernació és tan gran que encara ni han pogut de posar-se en marxa, això mateix passa amb la nostra independència. Ep, però nosaltres ja molt i molt que caminem, insistia Pep Guia, incombustible, que algú dels presents ha descrit com el nostre Jaume I del segle XXI.
Feia referència a això perquè cada colp més, hi ha gent que s'adona que l'única eixida a l'apocalipsi espanol és la independència, i aleshores ha parlt de l matemàtica recreativa i dels percentatges d'independència real nord-sud. Molt bo, deia Vicent, això de la matemàtica recreativa del professor.
Bé, n'hi ha que són llestos i batalladors i ell mateix que no acaba d'arribar en aquest món, ho sap millor que no jo. Així que reconeix que, és ver, que si mai veurem aquesta independència, se l'apuntaran uns altres. Els trumfos els gaudiran públicament uns altres, malgrat que el resultat, el premi, li'l deurem a l'esforç de gent com en Pep, incansable animador dels Aplecs a la Muntanyeta del Puig.
«Darrer diumenge d'octubre, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera, que cal aplegar-se al Puig.», canta Al Tall, en aquell LP de la cadernera o cagarnera, tant se val. Hem baixat al Puig a celebrar l'encontre amb uns quants amics, i a escoltar els discursos, enguany tampoc no els he trobat excessivament reeixits. Fem la contribució, la presencial i l'altra, tornem a dinar cap a casa i un altre any que empenyem: sort que alguns vagons ja han eixit camí de l'èxit. Perquè encara hi ha tanta gent indecisa si puja, si agafa aquest tren, si passa a l'andana, si arriba a l'estació, si comprarà cap bitllet, si passarà de polissó, si saltarà encara en marxa… Sort que n'hi ha que ja han eixit cap a l'única destinació que podria salvar-nos, als valencians.
Home, Strubell, sembla que has vingut a bonegar els valencians: avui ja no venim a dir «Pobres valencianets! Avui també podria dir pobres barcelonins, pobres…» Home, tot aquest discurs sembla que es mirava el melic i errava el tret. Si baixes a València, un altre colp, no et passes tota l'estona parlant dels teus del nord, i assenyalant-nos com uns pobres desgraciats del sud… Ja sé que volies dir una altra cosa, tu, però has dit el que has dit, llarg i poc lluït.
És un moment, un mig matí, com el mig pollastre d'Enirc Valor, però que val molt i paga la pena de viure cada any, mlagrat que encara no hem trobat el clau que farà tornar el pollastre un pollastregot. Per tot i tant com representa pujar (en cotxe) a la muntanyeta, a saludar els amics, a comprovar que, perquè siguen grans i s'estiguen tants anys, no han perdut pistonada. A més hem vingut acompanyats de gent de sa Colònia de Mallorca (poca broma, els de Sant Pere!), i de gent d'Arenys, i hem topat amb exalumnes que han vingut a saludar-nos, i encara hem comprat l'últim disc de Maria del Mar, unes papes i una coca.
Però espavileu-vos, no trigueu a comprar el bitllet, xe.
Viatgers al tren!
Bona descripció del dia d'ahir.
Salut!!