Dotze hores per la muntanya, comptant les parades. Més de deu hores caminant, amunt i avall, per dins del bosc o creuant prats immensos. Cims, colls i carenes, immensitat del paisatge. Boires, núvols i humitat, però també reconfortable solet de mitja tarda. Aquest és el resum de sensacions de l'excursió que vam fer ahir, dissabte, al voltant de la vall de Pardines, amb sortida i arribada al mateix poble: és l'anomenada "olla de Pardines", que traça una semicircumferència, tot pujant als quatre cims principals que envolten la vall del Segadell, pel nord (Puig Cerverís, 2.206 m.), per l'est (Mont-roig, 1.991 m) i pel sud (Puigsestela, 2.013 m, i Taga, 2.040 m). Malgrat el temps insegur i boiròs, vam poder fer tota la ruta sense pluja, tot i que tant el Puig Cerverís com el Mont-roig els vam pujar sense veure la grandiosa vista que s'hi divisa. La foto que veieu aquí al costat és del Puig Cerverís, el pic més alt dels quatre que vam fer, i el més matiner, ja que hi arribavem cap a les deu del matí, enmig d'una boira espessa. És una foto automàtica, per tant, hi som els set "expedicionaris", d'esquerra a dreta, en Lluís, en Mingo, la Paqui, l'Ernest (ajupit), jo mateix, l'Emilià i en Fito.
(N'hi ha més)
(N'hi ha més)
Us he confessar que l'excursió és dura per a persones que no estem habituats a caminar tantes hores seguides i a superar pendents fortes, tant de baixada com de pujada. Avui tinc les cames força cruixides, tot i que reconec que vaig estalviar-me l'últim esforç, ja que vaig renunciar a pujar al Taga i vaig esperar la resta una mica més avall de la Portella d'Ogassa. Tot i així, l'esforç acumulat de tot el dia va acabar fent estralls a les cames. La part més dura de la travessia és la pujada inicial des de Pardines fins al Puig Cerverís, ja que són al voltant de mil metres de desnivell. A més, la primera mitja hora la vam fer de fosc (sortiem a les 7 del matí), fins que, en arribar al Tos, replà amb la bandera catalana, sobre mateix de Pardines, va començar a clarejar. Del Tos fins a la pista de Tregurà ja l'havia fet algun cop, però des de la pista fins al pla de Batibaumes no ho coneixia, i és un dels fragments més agradables, ja que passa per dins d'un bosc de grans pins amb molt poc de sotabosc. Des de Batibaumes fins al Cerverís hi ha un dels trams de més duresa: el desnivell és considerable i, a més, a mig camí del cim ja vam entrar dins la boira i vam deixar de veure la vista de la vall. Al costat del Cerverís, al recès d'unes roques, vam esmorzar, però la boira era realment humida i gelada i el fred va fer que no ho allarguessim gaire. Del Cerverís fins al Mont-roig, passant pel coll de Meianell -i de nou per un trosset de la pista de Ribes Altes a Tregurà-, és un recorregut relativament fàcil, però força llarg i monòton. Per cert, que en diverses ocasions, tant al costat del Cerverís com ja a la tarda per la serra Cavallera, vam divisar diversos ramats d'isards que fugien al nostre pas. La baixada des del Mont-roig fins a la Collada Verda (1.606 m) també és força trencadora de cames i el cansament acumulat comença a notar-se. A la Collada Verda, cap a la una del migdia, vam fer la segona parada llarga, a recuperar forces i menjar uns ganyips. Estàvem a mitja excursió, més o menys, i teniem l'oportunitat de deixar-ho allà, tornant a Pardines per la piota, però vam decidir continuar (el temps no millorava, però tampoc empitjorava i no semblava que vulgués ploure): encara quedava la pujada intensa fins al coll de Pal (1.769 m) i d'aquí, seguint la carena, fins al Puigsestela, on vam tornar a entrar dins la boira. A quarts de tres, vora el Puigsestela, dinàvem, i mentre dinàvem vèiem Pardines a baix a la vall. Després, resseguirem la carena encimbellada -de nou, dolor als genolls d'anar trescant entre les roques- fins a la portella d'Ogassa (1.792 m.), per on continuaven pujant grans bancs de boira. Eren quarts de cinc de la tarda i faltava l'últim gran cim, que semblava estar a prop: el Taga. Vaig decidir estalviar-me'l, perquè ja l'he fet diverses vegades, i les meves cames començaven a dir-me prou. La resta de la colla va optar per pujar-lo, malgrat que també anàven justets de força, però per a uns quants era el primer cop i no volien perdre's l'ocasió. Estirat en un prat a la falda del Taga, vaig contemplar una de les imatges més belles del dia: la silueta de la muntanya, amb els sis excursionistes caminant, retallats contra un sol de mitja tarda que estava justament en aquella direcció. La baixada final fins a Santa Magdalena, on ens van recollir en cotxe, per evitar-nos la pujada final fins a Pardines, va ser realment dura, amb les cames queixant-se de qualsevol petit obstacle del camí. La valoració final de la travessia és que és realment interessant, però excessivament llarga per a persones que no estem acostumades: és aconsellable partir-la en dues jornades, una fins a la Collada Verda, i l'altra, la resta del camí, fent que algun 4x4 ens tornés a pujar fins aquest punt.
Salutacions,