Dimecres passat gaudírem d'un nou Bar de Ciències de l'Espai Ciència. Ramon Folch i Joan Romero debateren amb el públic sobre el futur dels humans. La feliç coincidència del recent anunci de l'ONU de que aviat serem 7.000 milions d'habitants al planeta donà peu a alguns arguments. Som molts? preguntà Romero. Som pocs, sentencià Folch. Comparats amb altres espècies, com ara d'insectes per no parlar de bacteris, no som tants. Ens proposà un càlcul senzill: a raó de 4 persones per metre quadrat, quina superfície ocuparia tota aquesta massa humana? Ens va sorprendre el resultat, en termes de demarcacions comarcals. Com ningú no tenia a mà les dades, diguérem La Costera mateix. Però amb les dades de superfície, caldria sumar les dues Riberes. O siga que, ben empaquetats, tota la població mundial cabria entre els arrossars de Sueca, les terres tarongeres d'Alzira i Carcaixent, baixant després cap a Xàtiva. L'experiment mental il·lustra bé que no som tants. Quin és el problema? La fabulosa demanda ambiental de la nostra espècie, el desequilibri en l'ús dels recursos i l'impacte de les nostres accions sobre el medi. Allà no hi hagué ocasió de parlar-ne, però en l'edició d'avui d'El País, com a complement del reportatge ¿Hay planeta para tanta gente? de Gonzalo Fanjul (i de l'editorial), Sami Naïr planteja un greu problema: els fluxos migratoris, no per raons laborals sinó ambientals. Segons ell una catàstrofe anunciada.
El web Seven Billion and Me, propiciat per l'ONU, s'obre amb un comptador de la població mundial actual. Si hi introduïu les vostres dades (lloc i data de naixement) podreu saber quin lloc ocupeu en la història de la humanitat, quanta gent ha nascut i mort des que sou ací i altres dades ben curioses.
Il·lustració de Clay Bennett.
De moment als països més desenvolupats d'Occident mentre es produeix el seu ajust o convergència cap a la globalitat, on la crisi li afectarà encara molt més, cada vegada és més car nèixer alhora que morir-se.
En canvi als països considerats menys desenvolupats és molt barat nèixer i dur un nadó al món, alhora que morir-se.
Vist des d'un punt de vista econòmicista de competitivitat o de mercat global, els països menys desenvolupats són els candidats a produir i exportar més mà d'obra amb més facilitat econòmica, al contrari que els més desenvolupats que ho faràn en més dificultat on és molt més car i tindràn que importar-la.
Qué de fet, en alguna mesura, sembla ja està passant.
L'ésser humà és l'actualitat el que exerceix la depedració més gran sobre els espais naturals, la flora i fauna.
Per a ser un depredador, pot ser ja som una autèntica plaga per a la Terra i les plagues quan triomfen del tot acaben morint d'èxit per la depredació del seu mig de vida.
Són uns llibres d'urbanisme i d'arquitectura sostenible molt interessants i que me'ls estic empassant, ratllant, sobreescrivint, subratllant, etc. Aprofundeix a manta sbre el dtema de la concentració de població, els fluxs migratoris a les costes del planeta, els recursos, etc..i hi creu en que la solució ve des de la tecnologia escampada i aplicada tot arreu.
Ell 'compta' la història de la terra sobre una gràfica i marca la petita existència humana sobre el planeta. Som ridículament anecdòtics, els humans, en aquest trànsit, però enormement significatius en damnar el planeta.
Però, el que més em va sorprendre es que ens 'quantifica' en generacions el temps humà. Entre nosaltres i Jaume I, sols n'hi hauria unes 12 generacions.
Vaja, una misèria!
PS: gràcies per fer-nos conèixer el desconegut. Una abraçada virtual, ja que, quan ens veiem sols fem una encaixada.