Per la ciència la mort és el final. L’autèntica naturalesa del que ve després de la mort ha estat, des de fa segles, una preocupació central de les religions d’arreu del món. Tenen fe o bé en una mena de més enllà o bé en la reencarnació.
El cristianisme, des de les pestes de l’edat mitjana, ha presentat la mort com una de les principals fonts de la por, com l’essència del desconegut, del costat fosc, d’allò negre. No fa gaires anys que les dones, quan enviudaven, vestien integrament de negre la resta de les seva vida. Els homes, un mínim de cinc anys i manifestaven el seu dol amb unes amples cintes negres a les mànigues, i botons i corbata del mateix color.
Fins entrat el segle XX, quan hi havia un difunt a la casa, al Penedès, es feia un àpat ritual amb els parents i els amics, presidit pel cap de dol. Per tal diada s’utilitzava una vaixella de dol, també coneguda com “la de la M”, conjunt de plats o escudelles de terrissa marró amb una sanefa negra o amb la M negra al mig. Es posava un domàs negre a la finestra si el mort era adult, si era un albat es posava una tela blanca.
Els difunts restaven al domicili fins l’enterrament, envoltats, nit i dia, de familiars i de ploraneres, dones endolades que, cobrant, anaven per les cases a plorar difunts. El decorat es complementava amb ciris i llums d’oli encesos. Als difunts no se’ls podia deixar sense llum ja que hi havia la creença que les òlibes els traurien els ulls.
Les campanes difonien totes les noves d’una localitat, el toc de difunts era un dels preceptius. Recull en
Per l’Església no tots els morts eren iguals i es feien cerimonials de comiat segons els “possibles” de cada casa. Els funerals de primera classe o mà major (1932) incorporaven diaques, fins a 40 capellans, encensers, vetlla i misses cantades. De misses se n’havien arribat a fer sis en un mateix matí. Els de quarta classe o ma menuda tenien una limitació de 5 capellans, i els de cinquena o per amor de Déu es feien amb un capellà, escolà, “creu i fanal”. El transport cap el cementiri també variava, el difunt es portava a braços o amb carruatge amb més o menys cavalls negres i amb guarniments negres de lluïment segons la categoria. Guarniments i taüt blanc si era albat.
Quan els captaires coneixien que en una casa de rics s’havia mort una persona, s’arremolinaven a la porta esperant la paga, que acostumava a ser “el pa de morts” –un llonguet- i dos cèntims (1898), que se’ls hi donava quan havien resat un parenostre per l’anima del difunt.
A Sant Quinti, no es podia rentar la roba del difunt fins passats 40 dies de la defunció, i a la Llacuna no es rentava amb l’altra de la família.
Felicitats pel teu blog! Sóc Carles de Printcolor, impremta digital de llibres, i et volem regalar la impressió del llibre del teu blog gratis. T’interessaria? La nostra web és: www.printcolorweb.com i si tens algun dubte ens pots escriure a: info@printcolor.es