Fa falta un llibre per a defensar les humanitats en l'educació? Cal un assaig, ple de raonaments i d'exemples, que mostre el paper que les matèries d'humanitats exerceixen en el desenvolupament de la personalitat? A mi, sens dubte, que no. Però a molta gent sí.
La nord-americana Martha C. Nussbaum, coneixedora dels sistemes educatius d'USA i de l'Índia, fa un recorregut interessant sobre el tema al llibre Sense ànim de lucre. Potser l'element peculiar del seus discurs, reiterat ara i adés, és la importància de les humanitats en relació a la democràcia. (n'hi ha més)
L'argument és molt simple: la democràcia es construeix sobre el respecte, la preocupació per l'alteritat. Prèviament hi ha d'haver un coneixement de l'altre (raça, religió, etc.). L'alumne ha de formar-se no a través d'una assimilació de dades, passivament, sinó mitjançant un procés actiu i reflexiu. El desenvolupament del sentit crític i de la imaginació són fonamentals per tal de fer del xiquet --i del jove-- una personalitat no manipulable i amb criteri propi.
De l'anàlisi de Nussbaum sura una idea vertaderament lúcida: el fet de l'infantilisme --o subdesenvolupament psicològic-- que fa que s'accepten les diferències com a coses normals. Parlem de les diferències de classes, de races, de religions... En un món infantil de bons i dolents, ràpidament es pot situar un grup --negres, musulmans, bascos, catalans...-- en aquest darrer. I ja... a partir d'ací qualsevol cosa és possible. La demonització opera maquinalment. No fa més de seixanta anys que hi va haver uns senyors alemanys, bons pares de família, que abraçaven els fills, jugaven amb els seus gossos, escoltaven música clàssica embadalits, i després se n'anaven a ficar jueus al crematori.
