No puc evitar fer aquesta reflexió veient la crispació general, cada cop pitjor, diria jo, de la gent. Es nota, sobretot, a Internet, en fòrums i al twitter, que s’està convertint en l’eina preferida per desfogar-se de la gent a base de matxacar i insultar qualsevol cosa, entitat o persona que no els agradi. Tot el contrari de la tolerància i del “viu i deixa viure” d’una persona tranquil·la, relaxada i feliç. Només cal seguir qualsevol hashtag una mica polèmic (a vegades ni tan sols cal que sigui polèmic) per veure l’agressivitat, la ràbia i l’odi latent en comentaris (el tema de l’ortografia el deixaríem per un altre dia, potser).
L’exemple més surrealista, però, i més significatiu no el vaig trobar pas al twitter, sinó a IMDB.com, the Internet Movie Database, una pàgina molt complerta sobre cinema. Vaig anar a parar a un fòrum a ran de la pel·lícula “l’arbre de la vida” on el tema de debat era Malick vs Tarkovsky. I la gent s’INSULTAVA, defensant el seu cineasta de culte preferit. Els comentaris eren dignes d’un diari esportiu, directament (aquí es on trobem els comentaris més crispats, generalment, amb gent desitjant-li la mort o la mala fortuna a jugadors de futbol que ni tan sols coneixen o alegrant-se de les seves desgràcies). I els fòrums sobre política ja no cal ni anomenar-los.
Una cosa es mostrar passió per defensar allò en què creus i no ser un peix bullit. L’altra és fer servir les eines de les xarxes socials a mode de teràpia per desfogar-te. No sóc psicòloga ni sociòloga per analitzar-ho en profunditat però si això és indicatiu de la societat en què vivim, ho trobo francament preocupant.
Esmento el twitter i Internet perquè és on es veu de forma més contundent i condensada, però no cal anar a la xarxa per adonar-se que la gent està fatal. Aquell home que li fot quatre crits a una pobra caixera del súper em fa reflexionar: la seva vida ha de ser realment merdosa per estar tan amargat. Però, pensem-hi: realment és tan merdosa com per amagar-se fins al punt de cridar-li a una desconeguda o insultar un pseudònim en un diari en línia?
Cada cop veig més clar que la gent en lloc de provar de ser feliç es banya en l’amargor, l’enveja, la decepció i la negativitat i les projecta en agressivitat. Per què? Què és es el que propicia aquesta tendència en la societat? És una manca d’espiritualitat i un excés de racionalisme el que fa que la gent no sigui capaç de superar l’amargura? O el que sigui. El cas és que enlloc d’agrair el que tenim i veure el cantó positiu de les coses, la gent se centra en allò que no els agrada però no per canviar-ho en un enfocament positiu sinó per recrear-s’hi de manera malaltissa. Gent que ho té tot es queixa amargament de ximpleries banals, et matxaquen dia rere dia amb els problemes de la feina o per la baralla que han tingut amb la veterinària dels gats o qualsevol estupidesa, mentre tu per dins vas pensant: I?
La gent no està boja, Johnny, està amargada. I el més trist és que molts no tenen motiu per estar-ho. I els que tenen motiu, prefereixen seguir amargats abans d’intentar canviar d’actitud. Potser jo sóc tan positiva que ratllo la ingenuïtat, però és mil vegades millor que ser un amargat que es dedica a insultar desconeguts per Internet.
Una cosa es mostrar passió per defensar allò en què creus i no ser un peix bullit. L’altra és fer servir les eines de les xarxes socials a mode de teràpia per desfogar-te. No sóc psicòloga ni sociòloga per analitzar-ho en profunditat però si això és indicatiu de la societat en què vivim, ho trobo francament preocupant.
Esmento el twitter i Internet perquè és on es veu de forma més contundent i condensada, però no cal anar a la xarxa per adonar-se que la gent està fatal. Aquell home que li fot quatre crits a una pobra caixera del súper em fa reflexionar: la seva vida ha de ser realment merdosa per estar tan amargat. Però, pensem-hi: realment és tan merdosa com per amagar-se fins al punt de cridar-li a una desconeguda o insultar un pseudònim en un diari en línia?
Cada cop veig més clar que la gent en lloc de provar de ser feliç es banya en l’amargor, l’enveja, la decepció i la negativitat i les projecta en agressivitat. Per què? Què és es el que propicia aquesta tendència en la societat? És una manca d’espiritualitat i un excés de racionalisme el que fa que la gent no sigui capaç de superar l’amargura? O el que sigui. El cas és que enlloc d’agrair el que tenim i veure el cantó positiu de les coses, la gent se centra en allò que no els agrada però no per canviar-ho en un enfocament positiu sinó per recrear-s’hi de manera malaltissa. Gent que ho té tot es queixa amargament de ximpleries banals, et matxaquen dia rere dia amb els problemes de la feina o per la baralla que han tingut amb la veterinària dels gats o qualsevol estupidesa, mentre tu per dins vas pensant: I?
La gent no està boja, Johnny, està amargada. I el més trist és que molts no tenen motiu per estar-ho. I els que tenen motiu, prefereixen seguir amargats abans d’intentar canviar d’actitud. Potser jo sóc tan positiva que ratllo la ingenuïtat, però és mil vegades millor que ser un amargat que es dedica a insultar desconeguts per Internet.
La nena del pou
D'on ve la frase "Johnny, la gente está muy amargada" ? De quina peli? De quin context? Explica-ho, please.
Tens tota la raó en aquest post. Ciutadans del primer món, sadollats de menjar, oci i avorrits fins a la medul·la bullen d'adrenalina i en comptes d'anar a cremar-la caminant per la muntanya, s'enfronten al primer que passa.
En el primer món, tot és massa banal...
http://www.youtube.com/watch?v=mwq-T2CrJRU&ob=av3e