Gent del Desert Celebració de la tempesta Comboi Records, 2010
El tercer disc de Gent del desert, Celebració de la tempesta,
suposa la seua consagració definitiva com a banda atípica que mereix un
seguiment atent. Atípica per moltes raons: en primer lloc, per la seua lenta i singular encarnació des d'uns inicis ben bé assemblearis en clau d'extensió musical de la tertúlia literària "El desert de la paraula", a la seua actual configuració en forma de projecte més o menys estable i artísticament emancipat; i en segon, per la seua heterodòxia i eclecticisme -valga si cal la redundància- que els permet estar més atents als seus impulsos creatius i lúdics que al dogal d'una determinada militància estètica; uns impulsos que en aquesta tercera gravació es concreten en una mena de folk-rock, àcid i agosarat, que sembla haver trobat finalment el punt just de saó.
(continua)
Potser m’equivoque, però tinc la sensació que l’evolució ascendent i
imparable de la formació d’Ontinyent ha anat en paral·lel al grau de
convicció amb què Jesús Barran ha decidit retornar a l’escena musical:
ací no queda ja res de les provatures ben bé amateurs d’El pèndol i la terra (2007) i ben poca cosa hi perdura del divers i espontani Molles
(2009). Celebració de la tempesta és ja una obra ambiciosa i densa d’un
grup que ha decidit fer un pas endavant i posar tota la carn a la
graella.
Afortunadament, no han perdut ni una sola peça fonamental de la seua
particular idiosincràsia en cap d’aquestes bugades. Continuen, doncs,
atorgant un pes específic decisiu a l’aparell literari, deixant la
formació oberta de bat a bat perquè hi entren i n’isquen tots els
membres i col·laboradors que calga i, sobretot, fent gala d’una
insultant llibertat creativa —ara et foten una malaguenya i immediatament es despengen amb un blues— , d’un batibull de referents heterogeni i
inesperat —ací versionen a Dire Straits, Franco Battiato i Pep
Laguarda—, d’una forma d’entendre el fet musical instintiva i visceral i
d’una fidelitat absoluta als dictats de la seua particular inspiració.
Publicat en una versió escurçada a la revista Silenci, gener 2011
