Una cosa és la retòrica política buida i un altra de ben diferent, la sobrietat d’una gestió pública impecable. A València sabem molt d’això perquè la primera abunda i la segona és un bé molt escàs. Els polítics ens han acostumat a les grans paraules, els gestos grandiloqüents, els focs d’artifici, tan espectaculars com efímers. Però ara que la crisi ha fet caure tota la carcassa fofa i ha deixat a l’aire les vergonyes i la fragilitat del sistema, ens adonem que tot era un miratge. Fa sis anys el govern valencià treia pit amb la inauguració d’un nou institut de recerca, el Centre d’Investigació Príncep Felip (CIFP). Darrere del pompós nom emergia la promesa d’un entramat científic de primera línia, dedicat a la biomedicina. Naixia amb un pressupost espectacular, si es comparava amb altres centres d’investigació propers. Semblava que es volia imitar altres aventures científiques d’èxit, com els centres de recerca biomèdica de Barcelona. Però ja d’entrada sobtaven les grans diferències, començant per la seua ubicació, molt lluny dels campus i dels hospitals. Conten els testimonis més directes que, des de l’inici, allà es disparava amb pólvora de rei. Sis anys després, sense una consolidació definitiva, li arriba l’hora de la liquidació per enderrocament.
Fa uns dies el president Fabra havia presumit del seu recolzament a la recerca científica davant dels guardonats amb el premi Jaume I en edicions anteriors. Poc després es lliuraven a la Llotja dels Mercaders de València els premis Jaume I d’enguany. En nom dels guardonats va parlar l’empresari Juan Roig, artífex de l’empori Mercadona. Roig va reivindicar la cultura de l’esforç com a fórmula per fer front a la crisi. Uns metres més enllà escoltava el discurs el guardonat amb el premi a la recerca clínica, el professor Carlos Simón, director científic dimissionari del CIPF. Quasi a la mateixa hora, el departament de recursos humans del CIPF anunciava per correu electrònic l’inici oficial d’un Expedient de Regulació d’Ocupació del centre, conseqüència de l’abatiment econòmic a la que l’ha condemnat el govern valencià... per molt que li tiren les culpes al govern Zapatero. Aquest afecta a 108 treballadors, redueix a 12 les línies d’investigació del centre –alguna d’elles conduïda a una situació inviable– i s’emporta per davant, entre més, l’esforç i la il·lusió de sis estudiants amb la seua tesi doctoral inconclusa. Vint-i-quatre hores més tard, Rubén Moreno comunicava a tot el CIPF que havia deixat la direcció general del centre per figurar en un lloc de sortida a les llistes electorals del PP al Congrés dels diputats. L’endemà sabíem pels mitjans de comunicació que un torneig de golf propiciat per l’expresident de la Diputació de Castelló, l’altre Fabra, rebrà 3 milions d’euros dels exigus pressuposts de la Generalitat. Tot molt irònic?
El resultat del que hem viscut en només una setmana és que davant del discurs oficial de l’excel·lència, la internacionalització, l’esforç i el recolzament del govern valencià a la investigació, la realitat és que el president de la Generalitat, el seu conseller de sanitat i el buc insígnia valencià de la recerca biomèdica van completament nus. El director científic dimiteix, el director general s’escapa –cap dels dos amb les mans buides–, el CIPF queda tocat de mort i més de cent treballadors s’aboquen a l’abisme de l’atur per la gestió poc exemplar de tots els responsables (incloent-hi l’etern assessor àulic, Santiago Grisolía). Queda la frustració de moltes il·lusions, de molta passió per la ciència, de molt voluntarisme. És la trista constatació del gran engany de la política valenciana, de la política d’aparador que dilapida el patrimoni de tots en negocis foscos que beneficien només uns pocs. I que juga obscenament amb el nostre futur.
Fotografia de José Jordán per a El País: les banderes del CIPF onegen a mig pal després de fer-se públic l'ERO.
Hola Juli,
Yo no voy a hacer mas comentario que el suscribir en todos los puntos tu texto.
Recordar que en valencia hay también un centro de biomedicina mas callado, pero
no por ello menos importante, que al menos de momento no cierra, y que pertenece
al CSIC, lo que hacia un poco tonto crear el Príncipe Felipe, hubiera sido mas
sano una colaboración entre el CSIC y la Generalitat, creo que la soberbia de
algunos políticos y el ansia de figurar de algún “personaje” frustro lo que hubiera
sido una colaboración científica positiva, con menos costes y mejores
resultados.
Salutacions cordials,
Martin.