Avui el diari El PuntAvui em publica aquest article d'opinió:
He escoltat en molts moments, per part de polítics de “primera línia” (de foc?),una coartada perfecta per evitar un pronunciament favorable sobre una qüestió concreta, és habitual sentir expressions com “...aquest posicionament, aquest objectiu, al no aconseguir-se, generaria frustració al poble de Catalunya”.Insisteixo, ho he escoltat moltes vegades i de boca de tots els colors de l’arc de Sant Martí polític. D’uns més que d’altres, també és veritat!. Expressions que van precedides d’un, per exemple, “jo penso que això pot arribar ser bo, però com que no sabem segur si ens ho donaran, o si ho aconseguirem, no podem ni plantejar-ho, perquè sinó generem frustració a l’immadur (això ho dic jo), poble de Catalunya...”. Em permeto fer-hi alguna reflexió. ////seguiu////
En la política, en els objectius polítics, amb voluntat de transformar i millorar la societat, ser ambiciosos ha de ser una prioritat. Segurament també a molts altres àmbits de la vida, el professional, el de l’amistat... hauríem de prioritzar ser ambiciosos, voler més. Sóc conscient que aquesta paraula té, o pot tenir, si és de forma desmesurada i sense altres valors i contrapesos, una connotació negativa. L’ambició pot arribar a ser malaltissa, i no bona, en excés. Per tant, crec que en política i als objectius de la mateixa, l’ingredient ambició ha de ser-hi present, com també el factor de ser previsors, el del consens, el fet d’entendre i positivar la incertesa (no podem exigir saber-ho tot al 100 percent, per a anticipar-nos), com a mecanismes per realment fer avançar les cosesde forma decidida. La situació econòmica, però no només econòmica sinó amb l’afectació amb moltes i diverses cares de la vida, fa que s’hagin de prendre decisions, és un moment en què cal endevinar amb un punt de risc les decisions en base a un certa ruta predefinida. I aquí, per mi és un bon moment per ser ambiciosos, pel bé, pel futur i sobretot per la felicitat de la gent que vivim en aquest país.
El que sí genera frustració és veure com tots els estudis apunten a un creixement de la població favorable a la plena sobirania del país i que els partits amb més escons ignorin aquesta tendència. Fa una setmana el President Montilla, com a Primer secretari del PSC, en referència al concert econòmic i l’estudi del’Institut d’Estudis Autonòmics que avalava aquest camí, titllava la proposta “d’impossible” i vaticinava que “comportarà més frustració pel país". També el secretari general de CiU i candidat a les properes eleccions espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida, en unes declaracións del 5 d’abril de 2011, després que el President Pujol abracés el camí independentista com a vàlid deia “no em deixaré arrossegar pel corrent independentista que hi ha en la política catalana, perquè pot provocar divisió i frustració per la seva inviabilitat".
És hora que les urnes escullin aquells que abans, enmig i després d’eleccions defensem el mateix projecte de país. Sense ambigüitats ni matisos. El país no es pot permetre més excuses de frustació, ni tampoc ser ambiciós per la nostra gent.
Àngels