Ella deia
sempre que quan l'amor se n'anés ell es quedaria i esdevindrien
amics, més amics del que ara era amb la resta d'humans que
transitaven per aquells carrers llardosos i massa suats ja des de
primera hora del matí, Alameda cap a dalt, Alameda cap a baix. I
Patia sovint pensant que un dia tot allò que ara tenien iniciaria el
camí del descens i esdevindria, en un tres i no res, en el pitjor
dels casos, mal record. Potser aquest era el motiu pel qual, malgrat
les invitacions no tornava les visites, no responia massa ràpidament
els correus. No calia córrer que ja se'l sabien el camí i la
destinació finals, “com a somnis a mig oblidar, com una pedra a la
meva sabata mentre camino per aquests carrers i el fantasma del teu
record, dona, és el lladre que pot trencar el coll d'una rosa”.
“Ara ella
m'envia salutacions el Dia dels Enamorats, des d'allà a Filadèlfia
per marcar l'aniversari d'algú que era jo abans” i tant és que
Filadèlfia no sigui Sevilla, ni Alacant, i ni tan sols Móra d'Ebre,
queda lluny, molt lluny, que és el que vol dir el tros de lletra
triat, la que murmura el Tom mentre la música li arrossega les
paraules pel terra. O la que tenim totes i tots a dintre quan no
donem massa importància a on és ell o ella i fem quilòmetres per
ser-hi, per anar-hi, per tornar-hi, malgrat la crisi dels
combustibles fòssils i la nostra mateixa crisi, l'altra,
l'econòmica, que ens malmet mig enteniment cada cop que l'anomenem
amb boca gran o més petita.
Sense la pressa que dóna el deler, som vius? Sense les ganes de ser-hi conscientment, tenim esperança? Sense l'embat que el glatir al pit del cor ens dóna cada un cert temps, tenen sentit els altres glatrts monòtons, avorrits i sense sang? Sense el delit de notar-nos un a un i sense por, té sentit la nostra existència sobre aquest planeta agonitzant en què només els diners sembla que tinguin importància en la vida d'algunes persones, grises en al majoria dels casos, també cal dir-ho...?
El que és clar és que si el nostre present no ens fa mirar endavant tampoc té massa lògica o substància viure mirant el mirall retrovisor que ens deixa veure com a camí precisament el que ja no ho és, el que ja hem recorregut amb més o menys traça.
Sento la veu com s’arrossega i l’olor que hi enganxo mentalment és la mateixa que cantava el “Blue Valentine” fa tant de temps, Itàlia, Venècia, un munt de cintes de casset damunt d’un contenidor, tres-centes pessetes per un disc de vinil...
Sense la pressa que dóna el deler, som vius? Sense les ganes de ser-hi conscientment, tenim esperança? Sense l'embat que el glatir al pit del cor ens dóna cada un cert temps, tenen sentit els altres glatrts monòtons, avorrits i sense sang? Sense el delit de notar-nos un a un i sense por, té sentit la nostra existència sobre aquest planeta agonitzant en què només els diners sembla que tinguin importància en la vida d'algunes persones, grises en al majoria dels casos, també cal dir-ho...?
El que és clar és que si el nostre present no ens fa mirar endavant tampoc té massa lògica o substància viure mirant el mirall retrovisor que ens deixa veure com a camí precisament el que ja no ho és, el que ja hem recorregut amb més o menys traça.
Sento la veu com s’arrossega i l’olor que hi enganxo mentalment és la mateixa que cantava el “Blue Valentine” fa tant de temps, Itàlia, Venècia, un munt de cintes de casset damunt d’un contenidor, tres-centes pessetes per un disc de vinil...
“Blue Valentine”, Tom Waits
són los obsequis errors,
enviant tant pobres flors
a tant rica primavera.
En no merescuda esfera,
lo ram serà fortunat
de vostres ulls ilustrat,
y jo, infelís , he de ser
sens cap y sens centener
mentras lo ram he enviat