Vaig ser, dissabte passat, a la manifestació
d’indignats de Girona. Unes 3.500 persones. Amb un ambient entre festiu i
crispat. De fet, més crispat que festiu, perquè és evident que vaig
copsar una certa frustració i impaciència. Frustració perquè, malgrat
que l’essència de les demandes populars són raonables i justes,
l’autoritat actua amb indiferència. Impaciència, perquè la situació és
pitjor que fa cinc mesos i molta gent deriva de la indignació retòrica a
la pràctica.La situació es va degradant. No només
l’econòmica, sinó l’anímica. Hi contribueix l’actitud condescendent de
polítics i opinadors. Més o menys vénen a dir, «teniu raó, encara que no
pensem fer-vos cas», elecció perillosa, des d’un punt de vista
objectiu, perquè ajuda a radicalitzar el moviment. De fet, encoratja una
certa actitud creativa per part d’uns protagonistes que, al llarg dels
darrers anys, han fet un màster de com jugar al gat i a la rata davant
les institucions. Mostra d’això, l’okupació de pisos buits minuciosament
planificada a Barcelona i Madrid. Una okupació contemplada amb bons
ulls entre gent d’ordre que vota Convergència i escolta la Núria Feliu.
Incapacitat i cinisme. És el que rebota de la paret del sistema. Cap gest pràctic que alleugi el temor. La irracionalitat dels mercats comença a generar irracionalitat entre les masses. I si bé només hi ha un petit percentatge de perroflautes entre els manifestants, gent corrent, botiguers, intermeres, administratius aturats comencen a corejar amb gest irritat les consignes contra el capitalisme i els banquers. Els efectes de la desesperança avancen a poc a poc com la boira, deixant a la intempèrie desenes de milers de persones. I avancen.
Divendres a la nit. A la televisió posen La boira, una pel·lícula de catàstrofes basada en una novel·la d’Stephen King. Després d’un estrany fenomen, la boira engoleix persones. Se senten crits de dolor. Un grup es tanca dins un centre comercial. A poc a poc descobreixen que, qui s’endinsa entre els núvols desapareix. I que estranys éssers ataquen sobtadament tot emportant-se un tribut de sang. Una dona, ben sonada, és entre els refugiats. Comença a parlar de càstigs divins i profecies apocal·líptiques. Al principi, ningú no se l’escolta, car és evident que li falta un bull. A mesura que se succeeixen les desgràcies i la situació d’incertesa no fa més que empitjorar, es fa amb un creixent grup d’adeptes. Finalment, té una bona part d’assetjats sota el seu control. Exigeix sacrificis humans. Una dictadura irracional es fa amb el grup, que no es veu amb el valor de fugir i és disposada a agafar-se a un ferro roent. La boira no s’esvaeix, el drama s’accentua.
És ben curiós. Les històries fantàstiques prenen la seva veritable dimensió en temps de crisi. La boira apareix com a metàfora d’un capitalisme que devora tot allò que toca. La desesperança s’ensenyoreix del nostre país. I si no s’actua ràpidament, no trigarem a fer cas dels sonats que són entre nosaltres. Certament, si qui correspon no fa gestos concrets, acabarem com els personatges d’Stephen King.
Incapacitat i cinisme. És el que rebota de la paret del sistema. Cap gest pràctic que alleugi el temor. La irracionalitat dels mercats comença a generar irracionalitat entre les masses. I si bé només hi ha un petit percentatge de perroflautes entre els manifestants, gent corrent, botiguers, intermeres, administratius aturats comencen a corejar amb gest irritat les consignes contra el capitalisme i els banquers. Els efectes de la desesperança avancen a poc a poc com la boira, deixant a la intempèrie desenes de milers de persones. I avancen.
Divendres a la nit. A la televisió posen La boira, una pel·lícula de catàstrofes basada en una novel·la d’Stephen King. Després d’un estrany fenomen, la boira engoleix persones. Se senten crits de dolor. Un grup es tanca dins un centre comercial. A poc a poc descobreixen que, qui s’endinsa entre els núvols desapareix. I que estranys éssers ataquen sobtadament tot emportant-se un tribut de sang. Una dona, ben sonada, és entre els refugiats. Comença a parlar de càstigs divins i profecies apocal·líptiques. Al principi, ningú no se l’escolta, car és evident que li falta un bull. A mesura que se succeeixen les desgràcies i la situació d’incertesa no fa més que empitjorar, es fa amb un creixent grup d’adeptes. Finalment, té una bona part d’assetjats sota el seu control. Exigeix sacrificis humans. Una dictadura irracional es fa amb el grup, que no es veu amb el valor de fugir i és disposada a agafar-se a un ferro roent. La boira no s’esvaeix, el drama s’accentua.
És ben curiós. Les històries fantàstiques prenen la seva veritable dimensió en temps de crisi. La boira apareix com a metàfora d’un capitalisme que devora tot allò que toca. La desesperança s’ensenyoreix del nostre país. I si no s’actua ràpidament, no trigarem a fer cas dels sonats que són entre nosaltres. Certament, si qui correspon no fa gestos concrets, acabarem com els personatges d’Stephen King.
Minuts 22-25:
http://vimeo.com/30476749
Ara s'ha estrenat la pelicula Catalunya Uber Alles, amb un titol que fa referencia a una cançó dels grans Dead Kennedys (California Uber Alles), també tenien una altre que es deia Kill the Poor, que reflexa molt bé el nucli d'aquesta crisi del sistema. S'agraeix el pensament crític que no està en venta. Salut i endavant.