VilaWeb.cat
jmsansalvador | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 05:12h

El meu avi Manel (1898-1985) va gastar exactament trenta-sis mesos i dotze dies de la seva joventut fent el servei, la major part dels quals van transcorrer a l'Àfrica. Per qüestions d'artilleria, li va tocar anar a combatre al Rif, on la cosa estava calenta, calenta: el desastre d'Annual, Abd-el-Krim, el general Sanjurjo, el gas mostassa, el terç d'estrangers... Les darreres escorrialles d'un imperi revestides de protectorat tronat i polsós.


Va tornar-ne carregat de polls i puces (ho sé de sentir-ho a explicar), amb un fragment de metralla encastat a l'anca que l'acompanyaria sempre més i una medalla de bronze on diu "Melilla". Al revers hi figura una imatge militar, una al·legoria heroica sota la inscripció "Reinando Don Alfonso XIII". A l'anvers hi ha la inevitable efígie d'en Cametes, cofat amb un casc de reminiscències austrohongareses. La conservem a casa, en un armari on, amb un desmanec acceptable, s'hi apleguen records i objectes de quatre o cinc generacions. També acompanyaven a l'artiller supervivent de la singladura magribina una col.lecció de  talonaris de postals editades per la fototípia de Mauser y Menet, de Madrid, impactants estampes de la gesta militar i veritable crònica gràfica de guerra. Mostren la crueltat de la primera línia de foc i la misèria i devastació que trobaven les tropes en el seu avançar i replegar-se. Estan gairebé intactes. La finalitat d'aquests talonaris era la de proveir a les guarnicions de material postal per escriure a casa. El meu avi Manel, que precisament va aprendre a llegir, a escriure i les quatre operacions matemàtiques elementals vestit de caqui, va tenir el seny suficient per no enviar-ne gaires a ca seva: és ben segur que la recepció de segons quina imatge hauria causat un daltabaix emocional, un veritable torpede a la línia de flotació entre la parentela que esperava veure'l de retorn.

 

Entre els intangibles d'aquella etapa militar hi podriem comptar una impressionant col.lecció d'anècdotes i batalletes de guerra que, a còpia de sentir-les dotzenes, centenars de vegades, van deixar una herència històrica oral inesborrable entre tots els membres de la nostra família. Els noms de les principals accions de combat encara em ressonen a la memòria. Ara que ja fa catorze anys que sóc jo qui està a la primera línia de foc familiar, me’n sento dipositari i custodi. El Gurugú, Zelouane, Tetuan, Melilla...van ser escenaris habituals a les cròniques de guerra que l'avi encetava a cada ocasió que se li presentava, a cada sobretaula de diumenge, a cada celebració festiva. Mules, matxos, pols, moros, misèria, peces d'artilleria que semblaven de la Guerra del Francès...encara és com si el sentís explicar. En una ocasió els van abastir per via aèria: des d'un avió els llançaven llaunes de galetes (fabricades l'any 1909!) i la sola manera de fer-les comestibles era picar-les amb la culata del fusell i barrejar-les amb aigua. Aconseguien unes pastetes que podien arribar a ser ingerides per paladars poc llepafils.

 

És probable que la passió per explicar batalletes ja formi part de l'herència genètica del meu ADN i seria convenient no abusar de la paciència del lector: deixem-ho per un altre dia. Tota aquesta disertació s'explica per un doble motiu. Des de fa mesos, cada dia m'enfilo camí de la feina pel carrer del Capità Arenas, a Barcelona. Picat per la curiositat de saber qui fou aquest militar, ha resultat que Félix Arenas Gaspar, capità d’enginyers, va ser un protagonista de fets de gran audàcia castrense, amb resultat de mort en combat, en una batalla al Mont Arruit, precisament l’estiu del 1921, amb el meu avi Manel corrent per aquells mateixos paratges. Casualitats de la vida, he anat a raure a un carrer la figura que dóna nom al qual va viure episodis històrics coneguts gairebé de primera mà.

 

Per altra banda, s'ha reeditat recentment un llibre que relata aquells anys de guerra absurda: Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc, de Josep Maria Prous i Vila, un jove poeta de Reus que, igual que el meu avi, el 1921 va passar divuit mesos al Rif. El Centre de Lectura de Reus i Barril & Barral s’ha cuidat de recuperar una obra que ja havia estat publicada en castellà l’any 1936.  És una peça que faltava. Sobre la Guerra Civil ja es deu haver escrit tot, des d'un bàndol i des de l'altre. Però sobre les campanyes del Rif, fora de comptades publicacions i de determinades resssenyes, encara hi ha molt de negre per posar sobre blanc. Per similitud de quintes i de dates de campanya, seria molt possible que Prous i Vila i el meu avi Manel haguessin coincidit en algun episodi marroquí. Prous i Vila va morir a Perpinyà, a l’exili, l’any 78. Hauria estat una experiència sentir-los a tots dos junts donant testimoni de temps molt durs, molt sanguinaris.

 

Comentaris: 5
  • Abdelkrim
    Josep| Adreça electrònica | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 23:29h
    Fa poc que van passar aquest documental que potser t'interessarà
    http://www.agraw.com/2011/09/abdelkrim-la-guerre-du-rif/
    Al meu avi també li va tocar d'anar-hi, també a artilleria, amb la tropa que va «recuperar» Annual i Monte Arruit. Tots els patiments i la misèria: beure aigua sota una capa de mosques, el company al costat fulminat per una bala de l'enemic, els mulos, el desgavell del campament espanyol i l'ordre al francès, les medalles que venien a pes, el munt de postals escrites... per una guerra absurda!
  • Un carrer de Sants
    Rafel| Adreça electrònica | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 22:54h
    Molt a prop de casa meva, hi ha un carrer dedicat al Tinent Flomesta. Va morir al 1921 , després de la batalla d'Annual. No té res a veure amb Sants, però el carrer amb el seu nom hi segueix. Bé, ha passat de Teniente a Tinent.
  • El meu avi va ser al Gurugú
    Ricard| Adreça electrònica | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 21:06h
    El meu avi, Francisco Sas Vernet (La Palma d'Ebre, 1899-1988), també va fer el servei militar a la Guerra del Rif, malgrat que tenia l'Àfrica "comprada" (500 pessetes a la Caixa de Recluta). En principi li va tocar Vitòria, però, al cap de pocs mesos, i a causa del desastre d'Annual, el van destinar a Melilla, sota les ordres de Sanjurjo. La de vegades que li vaig sentir explicar fets com ara que, al Gurugú, van morir els dos companys que tenia al costat, mentre que ell va quedar il·lès; o bé que una nit el van nomenar caporal accidental i va haver de vigilar els presoners... Anys més tard va esclatar la Guerra Civil. D'aquesta guerra en parlava poc; no hi va combatre, hi va anar a construir fortificacions a la rereguarda republicana. Després, els franquistes el van condemnar a 30 anys de presó. Tot i que només va ser dos anys a la presó això el va marcar la resta de la seva vida.



  • EL MEU PARE TAMBÉ HI Era
    Enric Masip Gorgori| Adreça electrònica | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 12:39h
    El meu pare, Joan Masip Sans (la Bisbal de Falset 1899-1970) va estar allí  del gener de 1921 fins al 27 d'octubre de 1923.  Aluan, Zeluan, Melilla, el general Sanjurjo, el comandant Franco, els 40 dies a les trixeres sota la pluja, el vaisell "Vicente Pujol" que els va transportar,  formaven part dels seus relats. Va ser l'únic de la Bisbal de Falset que va tornar viu dels tres de la seva lleva que hi van anar.

    M'he emocinat molt al llegir l'article. Compraré el llibre

    Enric
    • Un altre
      xatoa| Adreça electrònica | dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 13:38h
      El meu avi, Alfred Quijal i Olmos (Alginet 1896-1974), va fer tres anys de servei militar als 'Regulares' de Melilla en aquelles dates. Encara que era poc parlador, contava sempre moltes misèries d'aquella època trista, farcida de fam, polls i puces.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
RSS 2.0 RSS Comentaris