El meu avi Manel (1898-1985) va gastar exactament trenta-sis mesos i dotze dies de la seva joventut fent el servei, la major part dels quals van transcorrer a l'Àfrica. Per qüestions d'artilleria, li va tocar anar a combatre al Rif, on la cosa estava calenta, calenta: el desastre d'Annual, Abd-el-Krim, el general Sanjurjo, el gas mostassa, el terç d'estrangers... Les darreres escorrialles d'un imperi revestides de protectorat tronat i polsós.
Va tornar-ne carregat de polls i puces (ho sé de sentir-ho a explicar), amb un fragment de metralla encastat a l'anca que l'acompanyaria sempre més i una medalla de bronze on diu "Melilla". Al revers hi figura una imatge militar, una al·legoria heroica sota la inscripció "Reinando Don Alfonso XIII". A l'anvers hi ha la inevitable efígie d'en Cametes, cofat amb un casc de reminiscències austrohongareses. La conservem a casa, en un armari on, amb un desmanec acceptable, s'hi apleguen records i objectes de quatre o cinc generacions. També acompanyaven a l'artiller supervivent de la singladura magribina una col.lecció de talonaris de postals editades per la fototípia de Mauser y Menet, de Madrid, impactants estampes de la gesta militar i veritable crònica gràfica de guerra. Mostren la crueltat de la primera línia de foc i la misèria i devastació que trobaven les tropes en el seu avançar i replegar-se. Estan gairebé intactes. La finalitat d'aquests talonaris era la de proveir a les guarnicions de material postal per escriure a casa. El meu avi Manel, que precisament va aprendre a llegir, a escriure i les quatre operacions matemàtiques elementals vestit de caqui, va tenir el seny suficient per no enviar-ne gaires a ca seva: és ben segur que la recepció de segons quina imatge hauria causat un daltabaix emocional, un veritable torpede a la línia de flotació entre la parentela que esperava veure'l de retorn.
Entre els intangibles d'aquella etapa militar hi podriem comptar una impressionant col.lecció d'anècdotes i batalletes de guerra que, a còpia de sentir-les dotzenes, centenars de vegades, van deixar una herència històrica oral inesborrable entre tots els membres de la nostra família. Els noms de les principals accions de combat encara em ressonen a la memòria. Ara que ja fa catorze anys que sóc jo qui està a la primera línia de foc familiar, me’n sento dipositari i custodi. El Gurugú, Zelouane, Tetuan, Melilla...van ser escenaris habituals a les cròniques de guerra que l'avi encetava a cada ocasió que se li presentava, a cada sobretaula de diumenge, a cada celebració festiva. Mules, matxos, pols, moros, misèria, peces d'artilleria que semblaven de
És probable que la passió per explicar batalletes ja formi part de l'herència genètica del meu ADN i seria convenient no abusar de la paciència del lector: deixem-ho per un altre dia. Tota aquesta disertació s'explica per un doble motiu. Des de fa mesos, cada dia m'enfilo camí de la feina pel carrer del Capità Arenas, a Barcelona. Picat per la curiositat de saber qui fou aquest militar, ha resultat que Félix Arenas Gaspar, capità d’enginyers, va ser un protagonista de fets de gran audàcia castrense, amb resultat de mort en combat, en una batalla al Mont Arruit, precisament l’estiu del 1921, amb el meu avi Manel corrent per aquells mateixos paratges. Casualitats de la vida, he anat a raure a un carrer la figura que dóna nom al qual va viure episodis històrics coneguts gairebé de primera mà.
Per altra banda, s'ha reeditat recentment un llibre que relata aquells anys de guerra absurda: Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc, de Josep Maria Prous i Vila, un jove poeta de Reus que, igual que el meu avi, el 1921 va passar divuit mesos al Rif. El Centre de Lectura de Reus i Barril & Barral s’ha cuidat de recuperar una obra que ja havia estat publicada en castellà l’any 1936. És una peça que faltava. Sobre
http://www.agraw.com/2011/09/abdelkrim-la-guerre-du-rif/
Al meu avi també li va tocar d'anar-hi, també a artilleria, amb la tropa que va «recuperar» Annual i Monte Arruit. Tots els patiments i la misèria: beure aigua sota una capa de mosques, el company al costat fulminat per una bala de l'enemic, els mulos, el desgavell del campament espanyol i l'ordre al francès, les medalles que venien a pes, el munt de postals escrites... per una guerra absurda!
M'he emocinat molt al llegir l'article. Compraré el llibre
Enric