Deixar un pis gran on has viscut vint anys i instal·lar-te en un estudi de 30 m2 comporta llençar bona part dels objectes que has anat acumulant. Butaques, taules, cadires, armaris i un bon grapat de llibres i papers van a parar al contenidor sense majors dilemes; per una simple qüestió física: no caben a l’estudi.
Els dubtes vénen si, al fons d'un armari, trobes una vella capsa plena de records (postals d’ex nòvies, entrades de concerts, opuscles d’exposicions, rodals de bars antics). T‘hi atures una estona, revius moments mig oblidats i probablement et sents gran, perquè les velles relíquies et fan veure el teu jo juvenil com algú ja molt llunyà.
Haver trobat la capsa de records en un moment en què fas la tria de coses per llençar, et planteja qüestions que per a tu són noves. De jove vas guardar aquests objectes per a tu mateix, per al teu jo futur (o sigui el d’avui), però si ara trasllades les relíquies a l’estudi, per a qui les guardaràs? No comença a resultar inconvenient guardar coses “per al teu jo futur”? No veus que tot el que conservis s’ho acabarà trobant un dia la teva filla?
Al final, si bé molts records acaben al contenidor, la capsa de relíquies va a parar a un calaix de l’estudi. De tant en tant encara hi deses algun dibuix, una entrada, un bitllet d’avió, però ara ja no es tracta d'objectes que et sembla que t’agradarà trobar d’aquí a vint anys sinó de records que creus que li agradarà trobar-se a ella.
