Tinc la desagradable i personal sensació de que m’envolta gent emporuguida. Pot ser vaig errada, però les percepcions son així, personals, intransferibles, subjectives … i des d’eixa subjectivitat m’aborrone davant algunes reaccions insospitades, i si bé puc entendre-les quan tinc davant gent que encaixa en el que em digué un company de El Salvador: la gent no arrisca el poc que té si no té un minim de seguretat en el canvi que li proposes, no ho entenc en altres casos.
I per què dic açó? Doncs per que entre el cabàs d’històries en les que estic implicada, hi ha una que consisteix en fer unes festes diferents per a la gent del meu poble, i enguany ens hem trobat amb la sorpresa que els barris o almenys la gent organitzada que hi ha al veïnat ha reculat davant la posició contrària a eixes festes, que ha manifestat l’equip de govern. Bé, seria l’exemple del company salvadorenc.
Però és que desprès parlant amb un periodista i ja posada en farina, quan arribe a qüestionar eixa actitud del govern municipal, note que se’m fa pàlid, i no, no és cap impresió meua, acaba confesant-me que el pose en un compromís parlant així, el mitjà per al qual treballa no ho veurà amb bons ulls.
I per rematar la garba, em trobe amb les reaccions a un article que recentment he escrit, a molta gent no li ha agradat – cap problema això – però no els ha agradat per què sóc políticament incorrecta, per què qüestionant la gestió municipal esmente actes populars (en el sentit de poble) i per tant seguits per molta gent.
No és que jo siga la “princessa valiente” del conte, però no és desagradablement extrany, estar a eixa posició del políticament correcte? I estar-ho, no és una justificació civilitzada per no assumir les conseqüències dels nostres actes?.
Per a mi sí, per això ho evite. Desprès de tot, no podem agradar ni estar a bé amb tot el món, aleshores per què tindre por a caure malament?
Atentament