Hi ha entrevistes que són molt fàcils i a l'hora molt difícils. Fàcils, perquè si l'entrevistat és qüestionat amb les preguntes que toquen, és relativament senzill extreure'n un bon text i un bon titular. Difícils, precisament perquè no és senzill saber quina és la pregunta que toca en cada moment (i de vegades no és fàcil, tampoc, atrevir-se a fer-la). Amb en Feliu Ventura passa una mica això. L'hem entrevistat força vegades, en alguna ocasió amb certa profunditat. Amb el temps hem assolit aquella perillosa complicitat entre entrevistador i entrevistat que sovint ens apropa al límit del que és periodísticament ètic. En Feliu pensa molt cada paraula que diu, i també com la diu. És d'aquells entrevistats que entre pregunta i resposta sembla gaudir del silenci. Pocs dies abans que sortís Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) vam quedar a casa seva per escoltar-lo i xerrar una estona. En Feliu ha viscut molts anys entre Xàtiva i Gràcia, però el cas és que ara ha fugit una mica més de la ciutat i s'ha instal·lat gairebé a la perifèria ferèstega. Entre senglars i mosquits tigre, vam conversar llarga estona i d'aquella conversa hem parit diversos textos que anirem publicant –en la mesura del possible– durant els pròxims temps. Un d'ells surt imprès a la Directa d'aquesta setmana amb un d'aquells titulars que entren a matar: "Hi ha cançons d'amor que són feixisme". Pam. [Més]"Encara que pretenguem que, a l’hora de fer cançons, no estiguem fent política, això és fals. Hi ha cançons d’amor que són feixisme o violència de gènere: pel que transmeten, pel llenguatge que empren o perquè parlen del final d’una relació com d’una pèrdua material. Si no fas política per acció, la fas per omissió". Aquestes tres frases crec que resumeixen de forma bastant diàfana no només l'ideari de Feliu Ventura, sinó la motivació darrera de Música i lletra. No cal dir que si us interessa l'entrevista sencera, podreu llegir-la a la contraportada de la Directa d'aquesta setmana. Encara no us heu subscrit?
És possible que ens trobem davant d'un gran disc que només podrem apreciar en tota la seva plenitud quan tinguem temps i espai per observar-lo amb certa prespectiva. Té un component generacional important, com el tenia el Barricades de paper. De fet, connecta molt amb el Barricades: no només a nivell de so, també a nivell de concepte. Com el seu nom indica, és bàsic: guitarra, baix, cordes, percussions. Cap piano –si no vaig errat. El mínim farcit a nivell de producció. Hi ha la nostra cançó –en aquesta ocasió crec que hi ha més Raimon que Ovidi–, hi ha la Mediterrània, hi ha Llatinoamèrica. Hi ha el pop i el rock, fins i tot un punt de psicodèl·lia. Hi ha tot això en una mesura molt justa. I hi ha, també, uns textos treballadíssims, complexos en la seva simplicitat.
Ara parlaré en primera persona. Estic molt content que en Feliu Ventura hagi tret un disc nou i que avui el presenti a L'Auditori de Barcelona. He de confessar que durant un temps vaig arribar a témer que no publicaria més. Sobretot en un moment concret en què vaig veure'l enfadat amb el món. Obcecat. Crec, però, que vaig menystenir-lo. En Feliu és molt Feliu. Ha demostrat ser una persona extremadament racional. Ha estat capaç d'esperar el moment idoni per dir el que havia de dir amb les paraules justes. Música i lletra posa molts punts sobre moltes ís. És un treball amb múltiples arestes i molts detalls ocults. N'hi ha alguns, em sembla, que els sabem molt poques persones, i ens guardarem el secret. N'hi ha d'altres que potser no els sap ni el propi Feliu. Tot això, en el fons, m'és igual: demà a les nou del vespre seré a l'Auditori, en Borja rascarà una guitarra com només en Borja sap rascar-la, i llavors em sentiré molt i molt feliç.
