Fa tres anys vaig escriure, tal dia com avui, allò que sentia en front de diades d'exaltació de l'imperialisme amb resultats letals i reivindicava la poesia com arma de futur.
Alhora us remetia a un altre article, de fa cinc anys, on connectava la violència contra les dones, el degoteig persistent d'assassinats, amb la permissivitat i exaltació de la violència en general i dels exercits, la naturalesa dels quals exigeix declarar enemic a altri - potser precisament a aquell o aquella que més es desitja-odia, sigui llengua, terra, país o dona - per obtenir-ne les riqueses cobejades, anihilar els valors refusats i desposseir de tot dret.
Quan les guerres preventives fan fallida i el desarmament és un clam, quan l'imperialisme pren formes més subtils d'esclavatge i anorreament de les minories que no pas la invasió militar, ara que els adoradors dels bous d'or arriben als graus més alts de recargolament i cobdícia, mentre que llurs pirates viuen als paradisos fiscals rodejats de dones de silicona i els mercats ja no són aquells llocs plens de vida i colors, de veus i poemes, sinó llocs morts, freds, cruels, txeques de tortura socialment acceptades on sota mentides, coaccions i rumors condemnen a la fam a milers de persones...
per què hauríem de celebrar un genocidi , la mort de soca rel d'una cultura mil·lenària, el robatori de la terra i les dones, la humiliació més flagrant...?
Tot i que jo vull celebrar el dia d'avui com qualsevol altre, el blau net, diàfan, increïble que el cel i la mar ens regalen, la tardor benigna que circula a velocitat de passeig, els vincles d'estimació entre persones que la vida m'ha ofert i no vull acceptar cap més arma que la poesia, ni cap forma d'imperialisme, militar, civil, econòmic o ideològic
Després del triomf de l'objecció de consciència i la insubmissió, res a celebrar amb gust de pòlvora o espassa, o amb núvols radioactius i destrucció massiva, res a celebrar fruit de la cobdícia, potser només aquest cel d'avui...
Res a celebrar. Aquell dia, que fent zàpping de casualitat, vaig enganxar intereconomia i feia pena i ràbia alhora de tot el que deien i les imatges que mostraven. Quina manera de canviar la realitat!
Bona nit Caterina... La història s'escriu des dels invasors i vencedors. Ens venen el que volen. Estic contenta de trobar-te. Celebro tots els teus éxits, els teus somnis. Una besada
sentir que no deixem de sentir la ntra "consciència", la que ens diu que és possible, ultrapassant les armes, la cobdícia, l'ambició. REs a celbrar que no siga no deixar-se ennluernar per celebraciosns absurdes, cvirtuals i hipòcrites i, com tu escrius, no oblidar que hi ha un firmamen que ens iguala a TOTS i TOTES. Unes paraules, les teues, que hui, per mi , són la millor celebració. Una abraçada.
Victoria |
diumenge, 16 d'octubre de 2011 | 21:20h
Bona nit, Pura, és així, cal continuar sentint la brúixula de la consciència, sense deixar-se enganar i esser fidels a la vida, com deia en Guillem d'Efak. Una abraçada de llum taronja, com el crepuscle d'avui
Fer-se rics, espoliar, res ha canviat, quin oi!. Per cert fa un any que passajàvem junts els quatre, tu, na R. en J. i jo. Ho recordeu? Un encontre plaent i intens, amical . Avui ha fet un dia esplèndid. Ens hem banyat i tot a una mar tèbia i cristal·lina, tota llum blava. Hem parlat de vosaltres. Has vist Cura que s'ha incendiada? Quan hi érem, ara fa un any, va ploure a rompre. Memòries
Un post magnífic ..... Tinc una finestra amb vistes. La mar és al darrera de Montjuïc i un cel blavíssim, net, llustrós, il.lusionant. La poesia dins l'armari al costat del llit.
Quin dia és avui?
Joan Alcaraz |
dimecres, 12 d'octubre de 2011 | 12:41h
Victòria, veig que t'inspira -a la contra, és clar- l'antigament anomenada -te'n recordes?- Fiesta de la Raza...
Totalment d'acord amb el sentit de les teves paraules. De celebrar avui alguna cosa, cal fer-ho per la vida, per la plenitud de les persones i dels pobles.
Una besada mediterrània... ja que, en un dia com avui, ens la volen fer atlàntica, però de mal averany.
Frankyelpunky |
dimecres, 12 d'octubre de 2011 | 12:32h
Doncs comparteixo totalment les teves paraules. Celebrem la vida i que la independència dels Països Catalans no facin necessari recordar aquest dia ni tant se vol per a negar la festa dels ocupants colonitzadors.
Victoria |
dimecres, 12 d'octubre de 2011 | 19:24h
Celebrem la vida, Francesc. És una agradable sorpresa la teva visita i comentari, tu que ets de l'espècie dels lluitadors adaptats a viure en hàbitats tòxics sigues benvingut. Ho aconseguirem
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
Unes paraules, les teues, que hui, per mi , són la millor celebració.
Una abraçada.
Però ha fet sol i bon temps i s'ha d'aprofitar per celebrar una tardor tan suau passejant.
Enric
Quin dia és avui?
Totalment d'acord amb el sentit de les teves paraules. De celebrar avui alguna cosa, cal fer-ho per la vida, per la plenitud de les persones i dels pobles.
Una besada mediterrània... ja que, en un dia com avui, ens la volen fer atlàntica, però de mal averany.
Celebrem la vida i que la independència dels Països Catalans no facin necessari recordar aquest dia ni tant se vol per a negar la festa dels ocupants colonitzadors.
Ho aconseguirem, Victoria