Són molt lloables les intencions que han empès Òmnium Cultural a
proposar l'objecció fiscal dels catalans, és a dir, la consignació dels
diners que paguem a Espanya en un compte públic del qual no en
sortiria cap euro fins a obtenir el concert econòmic. Són intencions
molt lloables, perquè les mou la certesa que sense l'espoliació de
22.000 milions d'euros anuals que patim no hi ha la més mínima
possibilitat que Catalunya millori la situació d'asfíxia econòmica en
què es troba i que està adquirint unes proporcions cada cop més
alarmants i destruint els serveis socials més bàsics. Però també són el
reflex d'una patologia nacional de la qual val la pena parlar-ne. I
mentrestant el nostre govern es limita a dir que no hi ha diners, cosa
que és certa. El que no diu és la raó per la qual no n'hi ha. Això s'ho
calla. I no pas perquè no ho sàpiga. Prou que ho sap. S'ho calla,
perquè dir-ho obertament l'obligaria a prendre mesures que no vol
prendre. Per això es justifica dient que el país no està prou madur.
Però cada vegada es fa més palès que és ell qui no està prou madur per
dir la veritat al poble de Catalunya i situar-lo al costat dels pobles
lliures del món. Bona excusa, aquesta de: "Jo ja ho faria, eh? Però no
ho faig perquè encara no et veig prou madur, saps?"

Diu
el president Mas: "L'avenç nacional no és per a impacients. Requereix
perseverança i és enemic de la impaciència". Molt bé, és una frase
maca. És una frase d'aquelles que queden bé a tot arreu. La pots fer
servir davant els qui demanen que el metro de Barcelona tingui les
mateixes infraestructures que el metro de Madrid, davant els ciutadans
que es queixen del tancament de serveis hospitalaris o davant la gent
que espera i desespera en una estació de Renfe. Sempre sonarà molt
entenimentada. A més, té la virtut de ser enormement efectiva, ja que
el seu objectiu és anestesiar la societat mitjançant l'estigmatització
dels qui malden per despertar-la. Així, si aquests últims són vistos
com a "impacients", que és com dir eixelebrats, infantívols o caps de
pardal, és obvi que la gent assenyada són els panxacontents. En altres
paraules, l'avenç no estaria en la llibertat, sinó en l'immobilisme. El
problema és que dir-li "impacient" a algú que fa tres-cents anys que
espera, sembla més una burla que un raonament. Potser és que el nostre
govern pensa que si hem esperat tres-cents anys, ja no ens ve de
tres-cents més.

Es comprèn, per tant, l'exasperació
d'Òmnium i la seva voluntat d'esperonar el govern demanant-li que
promogui l'objecció fiscal com a mesura de pressió a Espanya.
Tanmateix, la proposta difícilment reeixirà. Per tres raons, si més no:
una, perquè el govern hi està en contra; dues, perquè el tancament de
caixes del 1899, contra les taxes decretades per eixugar el dèficit
generat per la guerra de Cuba, no té res a veure amb la situació de
Catalunya aquest 2011; i tres, perquè, en el supòsit que l'objecció
tirés endavant, Hisenda podria embargar el compte dels objectors o
fer-los els descomptes pertinents en les devolucions i afegir-hi els
interessos. I això sense comptar les sancions d'aproximadament la
meitat de la quantitat objectada. Per altra banda, els ajuntaments
tampoc no se'n sortirien negant-se a liquidar l'IVA, ja que Espanya es
quedaria els diners que perceben procedents de la participació en el
fons estatal de finançament i això els obligaria a retallar serveis.
Una altra cosa seria que els catalans, amb la Generalitat, els
ajuntaments i les grans empreses al capdavant, anéssim tots a una. Això
no es pot negar que tindria un gran impacte, però no conduiria pas a
la independència. Al contrari. En cas de victòria respiraríem, i en
l'aire respirat hi hauria el narcòtic.

En realitat, si
ens hi fixem, totes aquestes idees que ens vénen al cap no són res més
que evidències de la nostra feblesa. I no pas perquè siguem febles, que
no ho som, sinó perquè no sabem que som forts. Per això, cada cop que
aparentem tenir molt clar que la subordinació a Espanya significa la
mort per a Catalunya i que ha arribat el moment d'abordar la
independència, apareix algú que ens distreu amb una nova pastanaga i
n'ajornem la decisió. Una mica com els fumadors que mai no troben el dia
de deixar-ne l'hàbit. Es donen de temps fins a Nadal, però quan arriba
la data ho ajornen fins a Cap d'Any i després fins a Reis i després
fins a Setmana Santa i després fins a les vacances i després fins al
seu aniversari i després fins a Nadal i torna a començar. Nosaltres fem
el mateix: fem una gran manifestació el 18 de febrer de 2006 que diu
"Som una nació i tenim dret a decidir"; en fem una segona l'Onze de
Setembre de 2009 que diu "Som una nació. Volem Estat propi"; en fem una
tercera el 10 de juliol de 2010 que diu "Som una nació. Nosaltres
decidim"; en fem una quarta el 9 de juliol de 2011 que diu "Pel nostre
futur: independència"; després, quan s'acosten eleccions, diem que hem
de plantejar el 'concert econòmic' i que si no ens el donen ja estarà
clar que toca independència; més tard, quan les eleccions ja han
passat, renunciem al 'concert econòmic' i parlem de 'pacte fiscal',
que, a més de ser impossible, no vol dir absolutament res; i ara, quan
sabem perfectament que per a Espanya mai no serem res més que
gestionadors d'engrunes, diem que la independència encara no toca
perquè primer hem d'esperar quatre anys que els espanyols, com han fet
amb l'Estatut, converteixin la nostra proposta de 'pacte fiscal' en
paper higiènic. I quan això passi, l'any 2014, la independència
nacional tampoc no tocarà perquè llavors haurem de plantejar
l''objecció fiscal'. Déu n'hi do. I pensar que encara hi ha qui diu que
els catalans som avorrits. Quin disbarat! Austers sí, però avorrits
no. No hi ha cap poble al món tan entretingut com nosaltres. No hi ha
cap poble al món capaç de passar-se tres-cents anys mirant una
pastanaga. La pastanaga nacional.

La pastanaga nacional
per
Víctor Alexandre    dimecres, 20 juliol 2011