Definitivament
hem naufragat a meitat travessia. Se’ns han enfonsat les paraules ensorrar-se
completament les ganes de continuar colpejant l’ordinador... Eixuts d’espenta,
l’Artur i el Sime a les acaballes del setembre passat van decidir que tocava
posar punt i final a aquest viatge i per tant acomiadar-se d’una criatura que
durant un bon grapat d’anys ens ha permès volar amb completa llibertat
expressiva. L’1
d’octubre el Vicent s’afanyava en
col·locar el seu darrer post. El Galduf ho fa 9 dies més tard senzillament perquè des del passat
5 de setembre no ha obert la computadora...
Passar-ho bé, destarifar molt de tant en tant, gaudir dels moments, no limitar la imaginació i també el poder cremar la nostra mala llet eren les motivacions principals. Però quan poc a poc tot açò s’enderroca i esdevé obligació, aleshores l’única neurona que ens queda es rebel·la i es nega a continuar per aquest camí...
Des de principis d’estiu la vida al bloc es mantenia artificialment amb la vana il·lusió que la nostra voluntat reviscolés. Ho deixàvem veure als escrits del resum de juliol i d’agost i ara ja és una realitat. Problemes físics fotuts que arrosseguem des de principis de juny provocaren una davallada anímica. Aquesta manca d’espenta enfonsa els estímuls i aleshores va renàixer el cansament. I tant de cansament! El 3 de febrer del 2005 encetàvem el diari digital local d’Edeta.org que es va mantindre en vida fins que una demanda en feia tancar el projecte el 24 de novembre del 2006. Llavors, Vicent Partal ens va obrir les portes de Ca Vilaweb i publicàvem el nostre primer article el 13 de desembre d’eixe any. Quasi 5 anys després (7 si contem els de la primera aventura per la xarxa), amb 3773 (ni fet a posta l’aconseguir aquesta xifra) posts publicats i prop de 750.000 visites a la portada del bloc decidim tancar aquest cicle. I les imatges triades per als escrits d’acomiadament són ben eloqüents: el Vicent maleta en mà pegant a fugir i el Galduf autodecapitant-se.
Sols ens resta mostrar la nostra tendra i sincera gratitud a totes i tots que ens haveu acompanyat en aquest viatge i a Vilaweb per les facilitats que ens han donat. Vola’m a sa lluna va ser la banda sonora amb la que iniciàvem aquest camí i per tant serà la mateixa amb la que aquesta parella d’indocumentats tanquem la paraeta amb una llagrimeta als ulls. De tot cor, milions de gràcies!
Passar-ho bé, destarifar molt de tant en tant, gaudir dels moments, no limitar la imaginació i també el poder cremar la nostra mala llet eren les motivacions principals. Però quan poc a poc tot açò s’enderroca i esdevé obligació, aleshores l’única neurona que ens queda es rebel·la i es nega a continuar per aquest camí...
Des de principis d’estiu la vida al bloc es mantenia artificialment amb la vana il·lusió que la nostra voluntat reviscolés. Ho deixàvem veure als escrits del resum de juliol i d’agost i ara ja és una realitat. Problemes físics fotuts que arrosseguem des de principis de juny provocaren una davallada anímica. Aquesta manca d’espenta enfonsa els estímuls i aleshores va renàixer el cansament. I tant de cansament! El 3 de febrer del 2005 encetàvem el diari digital local d’Edeta.org que es va mantindre en vida fins que una demanda en feia tancar el projecte el 24 de novembre del 2006. Llavors, Vicent Partal ens va obrir les portes de Ca Vilaweb i publicàvem el nostre primer article el 13 de desembre d’eixe any. Quasi 5 anys després (7 si contem els de la primera aventura per la xarxa), amb 3773 (ni fet a posta l’aconseguir aquesta xifra) posts publicats i prop de 750.000 visites a la portada del bloc decidim tancar aquest cicle. I les imatges triades per als escrits d’acomiadament són ben eloqüents: el Vicent maleta en mà pegant a fugir i el Galduf autodecapitant-se.
Sols ens resta mostrar la nostra tendra i sincera gratitud a totes i tots que ens haveu acompanyat en aquest viatge i a Vilaweb per les facilitats que ens han donat. Vola’m a sa lluna va ser la banda sonora amb la que iniciàvem aquest camí i per tant serà la mateixa amb la que aquesta parella d’indocumentats tanquem la paraeta amb una llagrimeta als ulls. De tot cor, milions de gràcies!
setmana.
Sort i ànims en properes aventures, amics. I una abraçada ben càlida
malgrat que cibernètica.
plens de suc i de trellat.
Que descanseu i t'oxigeneu al màxim. Recarregueu les piles i torneu a la
lluita d'ací una temporada.
Au, adéu. Bon vent i barca nova!!!
Josep M
Vos esperem quan vulgueu tornar
Vicent
Molta sort i molts ànims a tots dos.
La vostra mirada del pati valencià ens feia una miqueta més lliures i més bords, donàveu solta al millor de la tradició satírica valenciana -La Traca- i ajudàveu a conéixer les coses bones que també ens passen: els músics valencians i els seus discos i actuacions, els escriptors i les seues novetats, les dissidències necessàries per seguir avant.
Total que, ara que us havíeu fet un lloquet al nostre cervell, al nostre coret, va i ens deixeu, bandits.
Confie que reposeu forces i torneu a la càrrega.
Vos esperarem.
moltes gràcies i una tona d'abraçades per als dos.
Casal Jaume I del Camp de Túria