En particular, una de les principals objeccions amb què topen les propostes independentistes al nostre país és aquella que diu que no té sentit intentar separar allò que des de fa segles forma una forta unitat social, econòmica i política, és a dir, l'Estat espanyol, i que les justes aspiracions de reconeixement nacional i cultural de Catalunya quedarien perfectament resoltes en una Espanya federal, pressumptament més desitjable i factible que una Catalunya independent. Els que esgrimeixen aquest argument insisteixen en el fet que els forts lligams personals, i fins i tot familiars, que els catalans tenim amb gent d'altres indrets de l'Estat fruit de tants anys d'història compartida i de tants moviments migratoris, ens obliguen a la cooperació per sortir d'unes dificultats en gran mesura comunes. Diuen també que aquest federalisme espanyol és, de fet, una opció preferida a la independència per la majoria dels habitants de Catalunya segons mostren diversos estudis demoscòpics. En efecte, si ens fixem en la darrera enquesta del CEO, tot i que hi ha una majoria de catalans que votaria a favor de la independència en un referèndum oficial (un 42.9%, contra un 28.2% que hi votaria en contra), també és veritat que quan se'ls pregunta quin creuen que hauria de ser l'estatus de Catalunya respecte d'Espanya guanyen els federalistes: un 33% prefereixen l'opció federalista, un 25.5% volen la independència, mentre que la resta es declaren autonomistes (31.8%) o, molt marginalment, regionalistes (5.6%). És a dir, quan als catalans se'ls posa entre l'espasa i la paret en un hipotètic referèndum d'autodeterminació guanya la independència, però quan se'ls deixa escollir entre tot aquest ventall d'opcions guanya el federalisme. Per tant, és clar que es tracta d'una sensibilitat que té un pes molt important a la societat catalana que ningú, sobretot els independentistes, no hauria de menystenir.

Tanmateix, crec que aquest argument federalista pressumptament oposat a l'independentisme es basa en una trampa conceptual. Dedicaré aquest article i el proper a intentar mostrar que en realitat tal disjuntiva no existeix, i que de fet, en la interpretació més raonable dels termes, independentisme i federalisme són dues opcions compatibles i complementàries que només es contraposen interessadament des de la perspectiva espanyolista.

En primer lloc cal partir d'una constatació òbvia: tant una proposta com l'altra tenen un caràcter altament transformador ja que Espanya no és un estat federal (ni evidentment Catalunya és un estat sobirà). Una organització federal exigeix l'existència d'unes entitats territorials amb personalitat política que lliurement s'associen en peu d'igualtat per tal de constituir una unitat política d'ordre superior. Són federacions, per exemple, els Estats Units d'Amèrica, Alemanya, Canadà o Suïssa. Com que la cessió de sobirania a l'Estat es fa en peu d'igualtat, no es produeix cap subordinació, ni cultural ni política, d'un territori sota l'hegemonia d'un altre. Ans al contrari, tots conserven una personalitat cultural i política que és respectada i preservada des de l'Estat federal. En particular, s'estableix una estructura legislativa de diversos nivells, amb lleis territorials i lleis federals, sistemes fiscals que regulen de manera pactada la redistribució de la riquesa entre els territoris constituents, i, fins i tot, en cas que els diversos territoris tinguin llengües oficials diferents aquestes s'eleven totes al nivell de llengua oficial de la federació. Tothom que sap alguna cosa de la Constitució espanyola sap que no estableix una estructura federal per Espanya. Si ho fes, moltes de les inacabables discussions en què actualment esmercen tants d'esforços els nostres polítics no tindrien lloc, senzillament perquè l'encaix de Catalunya a l'Estat estaria tan ben resolt com l'encaix de Castella a Espanya. En particular, hi hauria unes regles de joc pactades entre els territoris constituents que ja faria molts anys que haurien trobat un sistema fiscal satisfactori per tothom del qual només caldria revisar i actualitzar qüestions de detall (per exemple, haurien pogut acordar com a Alemanya que la solidaritat d'una regió cap a les altres no pogués sobrepassar en cap cas el 4% del seu PIB per tal d'evitar situacions dramàtiques com la que viu Catalunya actualment amb una sagnia fiscal de pràcticament el 10% del seu PIB), o estaria perfectament normalitzat l'ús de totes les llengües històriques a les Corts, al Senat i a totes les institucions perquè tant el castellà, com el català, el basc i el gallec (i potser alguna més) serien llengües oficials d'Espanya en condicions d'estricta igualtat. En unes condicions com aquestes, segurament tots plegats podríem dedicar els nostres esforços de manera molt més productiva a reptes polítics més interessants i importants que aquells en què actualment ens trobem lamentablement embarrancats.

Per tant, és clar, que si a Espanya hi ha autèntics federalistes que vulguin donar una resposta satisfactòria a aquest desig aparentment compartit per un terç dels catalans, haurien d'estar treballant per una profundíssima reforma de la Constitució. Però, ai las, on són aquests federalistes espanyols? On són els partits d'àmbit estatal amb possibilitats de formar govern que estiguin preparant una tal reforma? El federalisme és, evidentment, a les antípodes dels projectes del PP. Però, i el PSOE? Sembla que hi haurien de ser una mica més sensibles. De vegades, almenys retòricament, ho han insinuat. Però, algú ha vist mai aquesta proposta de nova Constitució federal als seus programes electorals? Algú els n'ha vist escriure un esborrany alguna vegada? És clar que no. I malgrat tot és de les files dels seus aliats (per dir-ho de manera generosa) catalans, el PSC, que tan sovint hem hagut de sentir aquest argument d'un suposat federalisme que faria innecessari el projecte independentista. Potser és el que el PSC sí que n'és de federalista i encara no ha aconseguit convèncer el PSOE. Però, voleu dir que ho intenten gaire? Voleu dir que el PSC sí que ha preparat l'esborrany de la possible Constitució espanyola federal i n'estan negociant els detalls amb el PSOE sense que això hagi transcendit a la premsa? Apareixerà de cop, per sorpresa, el projecte de la nova Espanya federal al programa electoral de Rubalcaba gràcies al treball tenaç de federalistes convençuts decidits a refundar Espanya com Miquel Iceta i Joan Ferran?

Suposo que no és necessari afegir cap més pregunta sarcàstica perquè tothom sap que res d'això no està passant ni passarà. Ells potser es podrien defensar dient que el que proposen no és un federalisme en sentit estricte (com el dels països citats més amunt) i que obligaria a reescriure la Constitució, sinó senzillament un aprofundiment de la via descentralitzadora que l'actual sistema sembla que permet a través de l'arquitectura de l'Estat autonòmic. Però, benvolguts senyors, si és això a què es refereixen potser haurien d'anar més amb compte amb l'ús de les paraules, perquè no és just respondre les ànsies legítimes dels nostres ciutadans amb jocs de mans que canvien el significat dels conceptes. D'altra banda, no és cert que aquesta via de “l'autonomisme federalitzador” ja la vam provar amb el malaguanyat procés de reforma de l'Estatut català? No ens va deixar prou clar el Tribunal Constitucional espanyol quins són els límits de l'autonomia tot passant per sobre de la voluntat (ratificada en referèndum!) del nostre poble? Llavors, si ni tan sols aquesta versió dèbil del federalisme ja no té cap futur, a què juguen quan continuen omplint-se la boca amb tal paraula? És evident que ja només queda una explicació: és pura retòrica tramposa, una simple cortina de fum per tal d'intentar aturar allò que saben perfectament i no volen admetre, que l'independentisme és l'única via que pot superar l'actual atzucac institucional, econòmic i cultural en què es troba Catalunya. Ells, els falsos federalistes, com a espanyolistes convençuts que són, continuen exercint tot el poder d'influència que els resta per evitar l'emancipació de Catalunya i, en particular, mantenen la impostura conceptual i terminològica per intentar endarrerir el que tard o d'hora acabarà passant.

Ara bé, hem de concloure d'aquí que aquest terç de catalans que es declaren federalistes estan equivocats? Els hem de dir que han cregut de bona fe en un projecte impossible i que ara no els resta més que escollir entre independència o unionisme espanyolista? Doncs no. Contràriament al que deuen pensar molts dels meus companys independentistes, no crec que la resposta a aquestes dues preguntes hagi de ser necessàriament afirmativa. És a dir, crec que hi ha un sentit molt més interessant i productiu en què podem interpretar els projectes federalista i independentista que els fa perfectament compatibles i gairebé sinònims. I com és possible tan curiosa síntesi? La resposta és: Europa. La desenvoluparem en el proper article.