Avui és el gran dia. Després de més de dos anys de parlar-ne per fi ha arribat l'hora del referèndum.
Crec que ha valgut la pena tot el camí fet malgrat que no ha estat tal com tots voldríem. El que més greu em sap és la divisió que hi ha avui entre els catalans. Era d'imaginar que el projecte que es posaria a votació no agradaria a tothom, els uns per massa poc i els altres per massa. Però el que no podíem imaginar, i crec que és el que farà més mal al país, era el grau de divisió que hi hauria. Malgrat tot, el que hem de fer a partir de demà, a partir del dia després, és treballar tots junts per tirar endavant el país que, al cap i a la fi, és el que interessa i el motiu pel qual s'ha fet la reforma.
Crec que ha valgut la pena tot el camí fet malgrat que no ha estat tal com tots voldríem. El que més greu em sap és la divisió que hi ha avui entre els catalans. Era d'imaginar que el projecte que es posaria a votació no agradaria a tothom, els uns per massa poc i els altres per massa. Però el que no podíem imaginar, i crec que és el que farà més mal al país, era el grau de divisió que hi hauria. Malgrat tot, el que hem de fer a partir de demà, a partir del dia després, és treballar tots junts per tirar endavant el país que, al cap i a la fi, és el que interessa i el motiu pel qual s'ha fet la reforma.
El procés de reforma o, millor dit, de redacció del nou Estatut ha estat massa llarg per un país com el nostre sotmès a tot tipus de pressió per part dels postfranquistes que no perden ocasió per seguir recordant-nos qui som i on som. Durant aquests dos anys hem assistit a manifestacions, declaracions, boicots i no sé quantes coses més en contra de tot el que significava una afirmació de la nostra identitat i de la nostra voluntat de ser reconeguts com a poble. Els postfranquistes no perden ocasió per respondre a qualsevol proposta catalana de forma implacable i contundent. El seguiment dels boicots no es pot dir que hagi estat massiva, però s'ha deixat sentir i això és el que compta. No hem d'entrar en una guerra d'accions i reaccions, perquè no ens portaria a res, al contrari, però que ningú oblidi que en dos anys i mig ens han muntat dos boicots i certs mitjans de comunicació han viscut quasi exclusivament de vomitar mentides sobre nosaltres.
I mentre, que hem fet els catalans? Vull dir els catalans sobiranistes, és clar. Dons ens hem dedicat a barallar-nos i a adoptar postures extremes i oposades entre nosaltres. Els hem posat fàcil als postfranquistes, ho hem de reconèixer. Hauríem d'haver mostrat unitat en lloc de partidisme. Ara no és moment de buscar responsables ni fer llistes, ara és el moment d'unir-nos.
Votem el que votem avui al referèndum, sigui quin sigui el resultat, no tindrem cap possibilitat com a poble si no ens unim a partir de demà. El dia del referèndum és important, és innegable però, potser encara ho és més el dia després. Al meu entendre, el problema més gran que té el nostre poble és que un cop ha votat s'adorm. Potser estic equivocat, però és la impressió que tinc des de fa ja uns quants anys. Ens prenem les campanyes amb passió, però el dia després ens relaxem amb la satisfacció de la feina feta i no tornem a reaccionar fins que des de més enllà de l'Ebre ens foten un clatellot. Aleshores tornem a reaccionar i, un cop passat l'ensurt, tornem a hivernar. I això dona força al nacionalisme espanyol, ells saben que som així i ho aprofiten.
Durant tot el procés de reforma de l'Estatut ha quedat molt clar que la voluntat del nostre poble no té cap valor pels espanyols. Ho hem vist durant la discussió al Parlament de Catalunya quan els nacionalistes espanyols no deixaven de fer declaracions en contra de qualsevol text que reconegués la nostra realitat nacional, que donés més autogovern o que establís un finançament més just. Han manipulat els textos, les declaracions i han donat opinions que han intoxicat l'opinió pública espanyola. No cal recordar "informes" de certa fundació afirmant que aquest Estatut promovia la poligàmia, articles d'un diari econòmic dient que volíem la gestió de l'aeroport del Prat perquè era dels pocs rendibles de l'estat i que això comportaria el tancament dels petits aeroports d'altres capitals de província i no sé quantes bajanades més.
Davant de tot això hem reaccionat amb prudència, potser amb massa prudència, no ho sé, però ara ja està fet.
El que ha passat durant aquests dos anys i mig ha de servir-nos als soberanistes per entendre que un Estatut d'Autonomia no solucionarà els nostres problemes, perquè el nostre principal problema és el nacionalisme espanyol tercermundista i ancestral que domina el mapa polític de l'estat. I quest problema no el solucionarà el text que avui votarem ni l'hagués solucionat el del 30 de setembre. Si m'apureu, potser encara ens han fet un favor retallant-nos l'Estatut, potser ara algú ha baixat de la figuera i s'ha adonat que els espanyols no canviaran mai.
Ens van dir que l'anomenat "Pla Ibarretxe" va ser rebutjat perquè no tenia una majoria amplia al Parlament d'Euskadi. Dons bé, el nostre projecte tenia el suport del 90% del Parlament de Catalunya i ens l'han retallat, ens n'han fet mofa i s'han quedat la mar de satisfets. Si algú creia que amb una majoria aclaparadora donant suport al text els espanyols respectarien la voluntat del nostre Parlament s'equivocava. Els espanyols no pensen com nosaltres, això és evident, per tant no reaccionen com nosaltres. A un català el suport d'un 90% el faria reflexionar i acceptar el text, per un espanyol el 90% d'un parlament regional català suposa només un 12% de la població espanyola, i això és una misèria, així de clar. Per tant, la seva resposta ha estat lògica. Quan jutgem els espanyols no ho podem fer des del nostre punt de vista sinó del seu.
Avui tant important és el "si" com el "no", les dues opcions son útils i respectables. Tant respectable és votar "no" i dir als espanyols que ja n'estem farts, com votar "si" i posar en marxa un Estatut que ens dóna més competències. Però el que hem de tenir clar tots els sobiranistes és que això és una etapa més cap la fi del camí.
S'equivoca qui pensi que amb el "si" es tanca un procés i s'enterra l'anomenat "problema catalán", no serà així perquè entre els votants del "si" també hi ha sobiranistes que pensen que tot això és provisional.
S'equivoquen els que pensen que amb un "no" es pot aconseguir el text del 30 de setembre perquè no serà així. És la meva percepció.
Si el vot afirmatiu correspon a la lògica d'el peix al cove i anem tirant 30 anys més, és un error monumental que no deixarà avançar el nostre poble. Si, al contrari correspon a la lògica d'agafar el màxim possible mentre posem les bases per una sobirania total em sembla una bona opció.
Si el vot negatiu correspon a l'immobilisme i al deixar les coses com estan, el temps superarà aquest vot. Si correspon a la lògica de dir "vull el text del 30 de setembre" em sembla una opció vàlida però ja he dit que la veig improbable.
Per tant només veig possible, des del punt de vista sobiranista, dues opcions, la del "sí, però no ens aturem aquí" i la del "no, perquè no és el que volíem". Això és de pura lògica. Jo m'inclino pel "sí, però no ens aturem aquí", perquè penso que el text del 30 de setembre tampoc era el que jo volia. Com a sobiranista no em conformo amb un Estatut d'Autonomia, perquè estic convençut que no és possible una Autonomia suficient a l'estat espanyol. Penso que l'única possibilitat és la separació d'un estat que ens reconeix tant sols com a fàbrica de fer diners.
Ja he dit abans que potser els que han retallat el text aprovat pel nostre Parlament ens han fet un favor immens, perquè amb el text del 30 de setembre molts nacionalistes s'haurien conformat i, fins i tot, s'haurien cregut que era possible avançar en el nostre autogovern dins l'estat espanyol. Estic convençut que més d'un haurà vist clar que això no és així i que cal replantejar-se algunes coses. Us posaré un exemple: durant el franquisme el nostre idioma va estar prohibit i malgrat 40 anys de prohibicions, de no ensenyar-lo a les escoles i de no existir als mitjans de comunicació, els catalans no vam deixar de parlar-lo. Ara, després de 30 anys de democràcia i de drets lingüístics amprats en la Constitució espanyola i l'Estatut és més fàcil sentir parlar castellà que català a casa nostra. Sempre he cregut que els catalans defensem els nostres drets només quan ens els prohibeixen, però ens els deixem perdre quan ens els reconeixen. Una vegada vaig dir que si Franco no hagués prohibit el català, ara possiblement no el parlaria ningú, i n'estic cada dia més convençut.
Perquè votaré admirativament? Molt senzill. Perquè tenint clar que el nostre camí ha d'anar cap un estat lliure i sobirà, vull aprofitar tot el que pugui el poder que ens dóna aquest nou text, encara que siguin engrunes comparat amb el text del 30 de setembre. Tenint en compte que amb aquest text tindrem més competències i se'ns reconeixeran més drets, crec que val la pena aprofitar-ho mentre no arribi el moment que desitjo.
Però tal com he dit abans, el que al meu entendre és més important, és que l'endemà del referèndum, i sigui quin sigui el resultat, hem de seguir treballant per aconseguir l'objectiu final. Seria trist que l'avanç només fos possible amb la victòria del "no" o amb el text del 30 de setembre, perquè voldria dir que el nostre poble es conforma amb molt poc. L'Estatut que tinguem en cada moment no ha de servir per accedir a la plena sobirania, sinó per treballar mentre no arribem a l'objectiu final, no ha de ser un mitjà per arribar al final del camí sinó una eina per viure millor mentre no hi arribem, i amb aquest text penso que viurem millor que amb el que tenim actualment.
A tots els que penseu que amb una victòria del "no" aconseguirem l'aprovació del text del 30 de setembre deixeu-me que us remeti al meu escrit d'ahir "Reflexions el dia de la reflexió", hi podeu estar d'acord o no, però és el que crec.
Salut i que guanyi Catalunya!
I mentre, que hem fet els catalans? Vull dir els catalans sobiranistes, és clar. Dons ens hem dedicat a barallar-nos i a adoptar postures extremes i oposades entre nosaltres. Els hem posat fàcil als postfranquistes, ho hem de reconèixer. Hauríem d'haver mostrat unitat en lloc de partidisme. Ara no és moment de buscar responsables ni fer llistes, ara és el moment d'unir-nos.
Votem el que votem avui al referèndum, sigui quin sigui el resultat, no tindrem cap possibilitat com a poble si no ens unim a partir de demà. El dia del referèndum és important, és innegable però, potser encara ho és més el dia després. Al meu entendre, el problema més gran que té el nostre poble és que un cop ha votat s'adorm. Potser estic equivocat, però és la impressió que tinc des de fa ja uns quants anys. Ens prenem les campanyes amb passió, però el dia després ens relaxem amb la satisfacció de la feina feta i no tornem a reaccionar fins que des de més enllà de l'Ebre ens foten un clatellot. Aleshores tornem a reaccionar i, un cop passat l'ensurt, tornem a hivernar. I això dona força al nacionalisme espanyol, ells saben que som així i ho aprofiten.
Durant tot el procés de reforma de l'Estatut ha quedat molt clar que la voluntat del nostre poble no té cap valor pels espanyols. Ho hem vist durant la discussió al Parlament de Catalunya quan els nacionalistes espanyols no deixaven de fer declaracions en contra de qualsevol text que reconegués la nostra realitat nacional, que donés més autogovern o que establís un finançament més just. Han manipulat els textos, les declaracions i han donat opinions que han intoxicat l'opinió pública espanyola. No cal recordar "informes" de certa fundació afirmant que aquest Estatut promovia la poligàmia, articles d'un diari econòmic dient que volíem la gestió de l'aeroport del Prat perquè era dels pocs rendibles de l'estat i que això comportaria el tancament dels petits aeroports d'altres capitals de província i no sé quantes bajanades més.
Davant de tot això hem reaccionat amb prudència, potser amb massa prudència, no ho sé, però ara ja està fet.
El que ha passat durant aquests dos anys i mig ha de servir-nos als soberanistes per entendre que un Estatut d'Autonomia no solucionarà els nostres problemes, perquè el nostre principal problema és el nacionalisme espanyol tercermundista i ancestral que domina el mapa polític de l'estat. I quest problema no el solucionarà el text que avui votarem ni l'hagués solucionat el del 30 de setembre. Si m'apureu, potser encara ens han fet un favor retallant-nos l'Estatut, potser ara algú ha baixat de la figuera i s'ha adonat que els espanyols no canviaran mai.
Ens van dir que l'anomenat "Pla Ibarretxe" va ser rebutjat perquè no tenia una majoria amplia al Parlament d'Euskadi. Dons bé, el nostre projecte tenia el suport del 90% del Parlament de Catalunya i ens l'han retallat, ens n'han fet mofa i s'han quedat la mar de satisfets. Si algú creia que amb una majoria aclaparadora donant suport al text els espanyols respectarien la voluntat del nostre Parlament s'equivocava. Els espanyols no pensen com nosaltres, això és evident, per tant no reaccionen com nosaltres. A un català el suport d'un 90% el faria reflexionar i acceptar el text, per un espanyol el 90% d'un parlament regional català suposa només un 12% de la població espanyola, i això és una misèria, així de clar. Per tant, la seva resposta ha estat lògica. Quan jutgem els espanyols no ho podem fer des del nostre punt de vista sinó del seu.
Avui tant important és el "si" com el "no", les dues opcions son útils i respectables. Tant respectable és votar "no" i dir als espanyols que ja n'estem farts, com votar "si" i posar en marxa un Estatut que ens dóna més competències. Però el que hem de tenir clar tots els sobiranistes és que això és una etapa més cap la fi del camí.
S'equivoca qui pensi que amb el "si" es tanca un procés i s'enterra l'anomenat "problema catalán", no serà així perquè entre els votants del "si" també hi ha sobiranistes que pensen que tot això és provisional.
S'equivoquen els que pensen que amb un "no" es pot aconseguir el text del 30 de setembre perquè no serà així. És la meva percepció.
Si el vot afirmatiu correspon a la lògica d'el peix al cove i anem tirant 30 anys més, és un error monumental que no deixarà avançar el nostre poble. Si, al contrari correspon a la lògica d'agafar el màxim possible mentre posem les bases per una sobirania total em sembla una bona opció.
Si el vot negatiu correspon a l'immobilisme i al deixar les coses com estan, el temps superarà aquest vot. Si correspon a la lògica de dir "vull el text del 30 de setembre" em sembla una opció vàlida però ja he dit que la veig improbable.
Per tant només veig possible, des del punt de vista sobiranista, dues opcions, la del "sí, però no ens aturem aquí" i la del "no, perquè no és el que volíem". Això és de pura lògica. Jo m'inclino pel "sí, però no ens aturem aquí", perquè penso que el text del 30 de setembre tampoc era el que jo volia. Com a sobiranista no em conformo amb un Estatut d'Autonomia, perquè estic convençut que no és possible una Autonomia suficient a l'estat espanyol. Penso que l'única possibilitat és la separació d'un estat que ens reconeix tant sols com a fàbrica de fer diners.
Ja he dit abans que potser els que han retallat el text aprovat pel nostre Parlament ens han fet un favor immens, perquè amb el text del 30 de setembre molts nacionalistes s'haurien conformat i, fins i tot, s'haurien cregut que era possible avançar en el nostre autogovern dins l'estat espanyol. Estic convençut que més d'un haurà vist clar que això no és així i que cal replantejar-se algunes coses. Us posaré un exemple: durant el franquisme el nostre idioma va estar prohibit i malgrat 40 anys de prohibicions, de no ensenyar-lo a les escoles i de no existir als mitjans de comunicació, els catalans no vam deixar de parlar-lo. Ara, després de 30 anys de democràcia i de drets lingüístics amprats en la Constitució espanyola i l'Estatut és més fàcil sentir parlar castellà que català a casa nostra. Sempre he cregut que els catalans defensem els nostres drets només quan ens els prohibeixen, però ens els deixem perdre quan ens els reconeixen. Una vegada vaig dir que si Franco no hagués prohibit el català, ara possiblement no el parlaria ningú, i n'estic cada dia més convençut.
Perquè votaré admirativament? Molt senzill. Perquè tenint clar que el nostre camí ha d'anar cap un estat lliure i sobirà, vull aprofitar tot el que pugui el poder que ens dóna aquest nou text, encara que siguin engrunes comparat amb el text del 30 de setembre. Tenint en compte que amb aquest text tindrem més competències i se'ns reconeixeran més drets, crec que val la pena aprofitar-ho mentre no arribi el moment que desitjo.
Però tal com he dit abans, el que al meu entendre és més important, és que l'endemà del referèndum, i sigui quin sigui el resultat, hem de seguir treballant per aconseguir l'objectiu final. Seria trist que l'avanç només fos possible amb la victòria del "no" o amb el text del 30 de setembre, perquè voldria dir que el nostre poble es conforma amb molt poc. L'Estatut que tinguem en cada moment no ha de servir per accedir a la plena sobirania, sinó per treballar mentre no arribem a l'objectiu final, no ha de ser un mitjà per arribar al final del camí sinó una eina per viure millor mentre no hi arribem, i amb aquest text penso que viurem millor que amb el que tenim actualment.
A tots els que penseu que amb una victòria del "no" aconseguirem l'aprovació del text del 30 de setembre deixeu-me que us remeti al meu escrit d'ahir "Reflexions el dia de la reflexió", hi podeu estar d'acord o no, però és el que crec.
Salut i que guanyi Catalunya!
Has guanyat la porra.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús
Ja has sentit el que diuen del teu sí crític. Sou un èxit aclaparador i una rotunda derrota del no.
Ara CiU tornarà a fer el paperot sobiranista, no en tingueu cap dubte. De fet bé que fan, si la gent s'ha fiat d'aquest estatut pels propers 30 anys ...
Caldria fer un seguiment de les competències transferides, ja veureu...que mai s'etiquetarà res en català, ni la premsa serà catalana, ni el cinema en català, ni els llibres, ni res de res.
De fet ni amb l'estatut del 30 de setembre hauríem vençut la definitiva castellanització del país, que és una combinació implacable de la inèrcia postfranquista, la submissió linguística, el repudi espanyol al fet català i la por de l'empresariat i la immigració mai integrada i la nova que s'integra a Espanya, per tant, potser és el moment de lluitar per altres coses.
Potser ens despertem una mica el 2013 quan s'acabin els fons estructurals i el compromís del govern central, i l'expoli pugi ves a saber fins on, al 10, el 15 o el 20%, però ja ho solucionaran amb una bona campanya.
Catalunya ara i sempre al meu cor, Visca la Terra Lliure
Josep M
És clar que el pais no es sobiranista si tothom decideix dimitir-ne. Aquest pais es ple de gent que te por de ser com es. Tu vota el que penses i no el que et sembla que vol el vei!!!
I Espanya t'ho agrairà eternament.
Pots jaure al sofà mirant la televisió i menjant pipes mentre esperes que arribi una majoria sobiranista al país.
També pots fer alguna cosa per fer créixer aquesta majoria. No és massa difícil : només calia votar No.
Jo no estic d'acord que votar Sí a l'Estatut dels socialistes i convergents sigui cap pas endavant, sobretot quan no hi ha cap canvi de model.
Tindrem la gestió de rodalies de Renfe. Bravo! Igual que Andalusia.
I el procés polític tancat per a una generació.
El que ha votat un Sí crític la meva enhorabona per inventar-se un nou vot. Només existeix el Blanc,el No,el Sí o fins i tot el Nul. Però no hi ha ni Sí crítics ni No crítics...sisplau! Et penses que en Zaragoza o en Madí comptaran el teu vot com a crític? El comptaran com a entusiasta per pagar la hipoteca els propers 25 anys.