Fa uns dies llegia un comentari d'algú que treballa de forma compromesa a la presó, que la societat respon de forma generosa davant les víctimes dels desastres naturals, però davant el sofriment que pateixen milers de presos en cel.les insuficients, menyspreats per la societat, privats de llibertat, seperats de la família, aïllats en la seua solitud, ferits en la seua dignitat de persones... d'aqueixes víctimes ningú no vol compadir-se. Si l'han feta... que la paguen!
No resulta difícil comprendre aquesta resistència al perdó, quan algú ha estat agredit, físicament o moral, per altra persona. La ràbia, la impotència, el dolor, l'odi produït per la ferida de qui ens ha agredit, desenvolupen en l'interior de les víctimes els pitjors sentiments.
Però qui acull i manté al cor aqueixes actituds enquistant-les encara que siguen lògiques i comprensibles, inicien un camí cap a la pròpia destrucció.
Perdonar 70 vegades 7 no significa perdonar en 490 ocasions. Suposa perdonar SEMPRE. La proposta que ens fa Crist pretén la nostra pròpia felicitat. És Bona Notícia perquè duu el propi alliberament de la víctima, sanant el seu cor a través del perdó.
No és fàcil escoltar la crida de Jesús al perdó, ni acceptar que un home és més humà quan perdona que quan es venja.
Perdonar no significa ignorar les injustícies comeses, ni acceptar les agressions rebudes de forma passiva. Perdonar suposa destruir l'espiral del mal que ens bloca i ens destrueix i per tal d'ajudar l'agressor a rehabilitar-se com a ésser humà.
(seguirà)
Salutacions