pau.comes |
dimarts, 4 d'octubre de 2011 | 23:31h
El procés cap a la nostra independència sovint em fa pensar en Baruch, quan deia que si només tenim un martell, tot ens semblarà un clau. (segueix...)
Durant els primers anys després de la mort del dictador, l'independentisme tenia un discurs, una manera de fer i veure les coses molt concreta: tenia un martell. I per tal de construir l'edifici de l'estat propi, es va posar a clavar claus. És a dir, va intentar convèncer tots aquells que eren susceptibles de connectar amb aquest discurs, bàsicament cultural, nacionalista, historicista, resistencialista, etc.
Amb l'entrada de Colom a ERC, aquest discurs va estendre's fins a clavar tots els claus possibles, fins a convèncer i convertir tots els catalans que es podien convèncer amb aquest discurs. El problema era (i encara és) que no érem, ni de lluny, prou gent per proclamar la independència. Calia afegir-hi més gent. Molta més gent.
Remenant per la caixa d'eines, vam descobrir que ja no quedaven claus, però que hi havia molts visos i cargols, molts més que claus, de fet. Aleshores, una part de l'independentisme va buscar altres eines que servissin per poder utilitzar els visos i els cargols: va començar a buscar els motius econòmics per la independència, reprenent el tema de l'espoli fiscal, entre altres. Si alguna gent no era sensible als arguments culturals, històrics, etc., podria ser-ho amb la butxaca. Amb aquest tornavís pla, es van començar a clavar alguns visos, però seguien sent molt pocs comparats amb els que quedaven a la caixa.
Amb Carod-Rovira, el discurs intentava provar amb els tornavisos estrella, intentant fer l'independentisme assequible a aquells que no havien nascut aquí o que volien ser catalans sense renunciar a les seves arrels. Seguíem tenint pocs tornavisos per tanta varietat de tipus i mides de visos, però el TC, amb una sentència quasi inevitable per a la reforma de l'Estatut, ens va buidar a sobre una caixa plena de tornavisos diversos i variats, i el CEO va certificar que el nombre de claus, cargols i visos clavats ja superava el dels que quedaven a la caixa.
Mai havíem estat tan bé, tan a prop de culminar la construcció. Si no fos que encara hi ha gent, massa, que segueix amb el martell a les mans, i no para de clavar cops als claus ja clavats. Que quan veuen que encara no està tot fet, es desesperen i donen cops més forts, però sempre amb el martell. Malauradament, els claus ja clavats no poden anar més endins, i els visos, si els colpeges amb un martell, no només no es claven, sinó que es trenquen i esdevenen inservibles.
Per a bastir l'edifici, ens calen totes les eines, tots els claus i tots els visos, però hem d'aprendre que cap eina, ella sola, serveix sempre i en tots els casos. I encara serveix menys llençar l'eina al cap del pobre que està cargolant un vis amb un tornavís. Només serveix per acabar tots barallats.
Amb l'entrada de Colom a ERC, aquest discurs va estendre's fins a clavar tots els claus possibles, fins a convèncer i convertir tots els catalans que es podien convèncer amb aquest discurs. El problema era (i encara és) que no érem, ni de lluny, prou gent per proclamar la independència. Calia afegir-hi més gent. Molta més gent.
Remenant per la caixa d'eines, vam descobrir que ja no quedaven claus, però que hi havia molts visos i cargols, molts més que claus, de fet. Aleshores, una part de l'independentisme va buscar altres eines que servissin per poder utilitzar els visos i els cargols: va començar a buscar els motius econòmics per la independència, reprenent el tema de l'espoli fiscal, entre altres. Si alguna gent no era sensible als arguments culturals, històrics, etc., podria ser-ho amb la butxaca. Amb aquest tornavís pla, es van començar a clavar alguns visos, però seguien sent molt pocs comparats amb els que quedaven a la caixa.
Amb Carod-Rovira, el discurs intentava provar amb els tornavisos estrella, intentant fer l'independentisme assequible a aquells que no havien nascut aquí o que volien ser catalans sense renunciar a les seves arrels. Seguíem tenint pocs tornavisos per tanta varietat de tipus i mides de visos, però el TC, amb una sentència quasi inevitable per a la reforma de l'Estatut, ens va buidar a sobre una caixa plena de tornavisos diversos i variats, i el CEO va certificar que el nombre de claus, cargols i visos clavats ja superava el dels que quedaven a la caixa.
Mai havíem estat tan bé, tan a prop de culminar la construcció. Si no fos que encara hi ha gent, massa, que segueix amb el martell a les mans, i no para de clavar cops als claus ja clavats. Que quan veuen que encara no està tot fet, es desesperen i donen cops més forts, però sempre amb el martell. Malauradament, els claus ja clavats no poden anar més endins, i els visos, si els colpeges amb un martell, no només no es claven, sinó que es trenquen i esdevenen inservibles.
Per a bastir l'edifici, ens calen totes les eines, tots els claus i tots els visos, però hem d'aprendre que cap eina, ella sola, serveix sempre i en tots els casos. I encara serveix menys llençar l'eina al cap del pobre que està cargolant un vis amb un tornavís. Només serveix per acabar tots barallats.
Si haguèssim sabut estar a l'oposició aquests darrers 4 anys, donar un cop a la taula, deixar tirats els unionistes socialistes, ara un altre gall ens cantaria. Hauriem recollit les restes d'una socio-vergència sense nord, que s'hauria trencat les banye contra el mur espanyol.
En canvi, per haver allargat l'agonia d'una aliança a contra natura amb l'unionisme, ara qui està desfeta és ERC.
No hi ha altra lectura. Molts ja ho varem advertir en nombroses ocasions. En nombrosos articles als blogs. Ningú no ens va escoltar perquè la menjadora era molt atractiva. Pero recordem: Qui posa per davant els interessos particulars als interessos del país, es quedarà sense el país i sense res. De moment, lamentablement, anem per aquest camí i estem ben aprop de ser engolits pel espanyolisme més desacomplexat.
Avui, una altra vegada, ERC no ha sabut liderar la unitat independentista. Un altre fracàs. No m'interessa el 20 N perquè com a independentista no n'he de fer res de les eleccions espanyoles i no vaig mai a votar. Però unes eleccions tan intrascendents com aquestes eren una oportunitat per veure com es cuinava la unitat. Però ja hem vist que el 20 N no millorarà les coses perquè la nova directiva d'ERC sembla no haver entès res de res. Una llàstima. Haurem d'esperar 4 anys més. Aviam si surt algú que hi toqui.
PD: Ni soc de Solidaritat ni m'interessa cap partit. Només desitjo la unitat independentista que bascos i escocesos ja han aconseguit. Anem molt endarrerits per causa de conxorxes, desconfiances, teories conspiratòries, personalismes i estratègies d'estar per casa. Així no anirem enlloc.
Aquest dissabte, al congrés d'ERC, un íntim de l'Uriel Bertran, però que es va quedar a ERC en lloc de marxar a SI, em deia el mateix que tu: "mira quins resultats ha tingut ERC per culpa dels pactes, etc". Jo li vaig respondre: "el partidaris de la independència s'han triplicat des del 2003, fins arribar al 25%; els que votarien SÍ han pujat del 36% al 43%, i els que votarien NO han baixat del 48% al 28%, de manera que ja som majoria, per pimer cop". I li vaig preguntar: "hauries preferit que el partit passés a 25 diputats, però les enquestes sobre la independència seguissin com abans del 2003?" La seva resposta no podia ser més contundent: "No! Abans el país que el partit!". Doncs això és el que ha fet ERC, i que pensa seguir fent, amb la nova direcció. Per sort de tots i tranquilitat teva, ja no caldrà repetir pacte amb els sociates.
Totalment d'acord amb tu: Jordi Camera.
En aquest 4 anys ERC a deixat els
tornavisos, els martells, claus i totes les eines a la capsa i s'ha
assegut damunt d'aquesta i a menjat un entrepà de calamars.