joseppinyol |
dissabte, 17 de juny de 2006 | 09:33h
Dimecres passat en un acte a favor del no a Blanes un assistent va preguntar què passaria si guanyava el "no". La resposta és clara, el conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol es mantindria obert i el cas català s'interrelacionaria, de manera inevitable, amb l'evolució del procés de pau d'Euskadi. Amb la victòria del "no" l'Estat Espanyol prendria consciència que les reivindicacions catalanes no són un problema que es pugui resoldre amb autonomia administrativa, sinó que és un problema nacional de primer ordre, com ho és el basc. Amb la victòria del "no" en pocs anys Catalunya podria tenir, no un nou Estatut, sinó un "Conveni Constitucional" si Euskadi l'aconsegueix, després del "no" al Pla Ibarretxe i de la treva permanent d'ETA i les negociacions de pau.
Aquest "Conveni Constitucional" estaria ancorat directament en la disposició addicional segona sobre els drets històrics de la Constitució de 1978 , i per tant no seria una "llei orgà nica" com els Estatuts, ni discutida a les Corts. Aquesta és una de les solucions aportades per la "Mesa de Egino", coordinada pel moviment Elkarri. És improbable que el "no" assoleixi la majoria demà . Però amb l'opció de la defensa del "no" per les bases d'ERC i pel decantament per aquest posicionament de la majoria del moviment sobiranista, tota l'estratègia de RodrÃguez Zapatero se'n va en orris encara que guanyi el "si". Des del moment que totes les forces polÃtiques i institucionals del règim s'han negat a reconèixer Catalunya com a nació, s'ha demostrat que els lÃmits de la monarquia postfranquista són massa estrets per a les realitats nacionals d'Euskadi i els Països Catalans.
      El dia 19 de juny continuaran les dues Catalunyes: la Catalunya que dona suport al regim postfranquista, la que defensa que no hi ha conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol, la que es resigna en ser una autonomia més de les 17 autonomies espanyoles reformades. És la Catalunya que avantposa els seus interessos polÃtics i empresarials a qualsevol altre consideració; la que ha conduït a la desindustrialització, al fracà s escolar més elevat d'Europa, la que ha destrossat el paÃs urbanÃsticament, la que porta a la decadència de la nostra llengua i els nostres valors.
      Enfront d'aquesta hi ha la Catalunya que defensa el dret a decidir, la Catalunya que no es resigna a desaparèixer, la que té com a primera prioritat la lluita contra el fracà s escolar, la que vol potenciar la recerca i les noves industries, la que té Finlà ndia com a model de reconversió industrial, la que no s'ennorgulleix de " la cultura del no" a totes les especulacions urbanÃstiques. Avui aquesta Catalunya és minorità ria, però aquesta època de trasbalsos li ha clarificat les idees i en surtirà reforçada.
      El destà de la Catalunya que proposa la sociovergència del "si" és patètic: col·lectivament és un destà subsidiari, encara que els llocs de majordoms que els hi atorguen els poders madrilenys siguin ben remunerats. Fixem-nos que fins i tot Felipe González, tant amic de Pujol en els darrers anys, dona suport a la reforma de l'Estatut català com a una més de les reformes d'Estatuts al PaÃs Valencià , Andalusia, Les Illes Balears, GalÃcia i les que seguiran. Felipe González és un dels capdavanters, juntament amb els seus multimilionaris amics mèxicans, venezolans, argentins, etc., del projecte de crear una pol econòmic, polÃtic i cultural hispà nic als dos costats de l'Atlà ntic, capaç de competir amb els pols anglosaxó, francès, alemany, xinès, etc i tenir un lloc d'influència a nivell internacional. Una de les claus d'aquest projecte és l'aeroport de Barajas, que atorga a Barcelona un lloc subsidiari. O bé la creació de Unión Radio, la fusió de la SER i Antena 3 Radio, en la qual el Comte de Godó tindrà un 20%. Aquest lloc subsidiari és el que atorguen a Catalunya.
      Aquesta és l'oferta hsitòrica del "si", aquesta és la concepció de Maragall d'estar en els llocs de comandament d'Espanya. A aquesta Catalunya votem "no".
      El dia 19 de juny continuaran les dues Catalunyes: la Catalunya que dona suport al regim postfranquista, la que defensa que no hi ha conflicte entre Catalunya i l'Estat Espanyol, la que es resigna en ser una autonomia més de les 17 autonomies espanyoles reformades. És la Catalunya que avantposa els seus interessos polÃtics i empresarials a qualsevol altre consideració; la que ha conduït a la desindustrialització, al fracà s escolar més elevat d'Europa, la que ha destrossat el paÃs urbanÃsticament, la que porta a la decadència de la nostra llengua i els nostres valors.
      Enfront d'aquesta hi ha la Catalunya que defensa el dret a decidir, la Catalunya que no es resigna a desaparèixer, la que té com a primera prioritat la lluita contra el fracà s escolar, la que vol potenciar la recerca i les noves industries, la que té Finlà ndia com a model de reconversió industrial, la que no s'ennorgulleix de " la cultura del no" a totes les especulacions urbanÃstiques. Avui aquesta Catalunya és minorità ria, però aquesta època de trasbalsos li ha clarificat les idees i en surtirà reforçada.
      El destà de la Catalunya que proposa la sociovergència del "si" és patètic: col·lectivament és un destà subsidiari, encara que els llocs de majordoms que els hi atorguen els poders madrilenys siguin ben remunerats. Fixem-nos que fins i tot Felipe González, tant amic de Pujol en els darrers anys, dona suport a la reforma de l'Estatut català com a una més de les reformes d'Estatuts al PaÃs Valencià , Andalusia, Les Illes Balears, GalÃcia i les que seguiran. Felipe González és un dels capdavanters, juntament amb els seus multimilionaris amics mèxicans, venezolans, argentins, etc., del projecte de crear una pol econòmic, polÃtic i cultural hispà nic als dos costats de l'Atlà ntic, capaç de competir amb els pols anglosaxó, francès, alemany, xinès, etc i tenir un lloc d'influència a nivell internacional. Una de les claus d'aquest projecte és l'aeroport de Barajas, que atorga a Barcelona un lloc subsidiari. O bé la creació de Unión Radio, la fusió de la SER i Antena 3 Radio, en la qual el Comte de Godó tindrà un 20%. Aquest lloc subsidiari és el que atorguen a Catalunya.
      Aquesta és l'oferta hsitòrica del "si", aquesta és la concepció de Maragall d'estar en els llocs de comandament d'Espanya. A aquesta Catalunya votem "no".
Estic plenament d'acord que una victòria del NO acabarà amb una reforma de la Santa Constitució Espanyola. Una reforma que s'haurà de fer amb el PP i on l'Estat blindarà les seves pròpies competències a canvi del reconeixement de la plurinacionalitat.
Sembla impossible amb l'actual PP, però és perfectament previsible si guanyés el No:
1) Les eleccions nacionals portarien un creixement de vots i escons de l'independentisme.
2) Les eleccions a l'Estat confirmarien la minoria majorità ria de Zapatero i l'entrada en escena de Ruiz Gallardon i la retirada de la gent d'Aznar i hereus.
3) Les eleccions del 2010 podrien donar de nou un creixement de l'independentisme(ERC) a Catalunya,  i Espanya abans de perdre la seva colònia estaria disposada a acceptar la realitat plurinacional sota un Govern del PP.
4) en cas que no fós possible l'acord amb els espanyols, el 2014 l'independentisme podria tenir majoria absoluta i convocar un referèndum de separació.
Això pot ser possible amb el No : una reforma constitucional d'aqui a 4 anys o un referèndum de separació d'aqui a 8 anys. I n'hi ha que volen hipotecar-nos 30 anys o més!!!
Permete'm fer uns comentaris amb tots els meus respectes al teu escrit.
Primer. No és la Disposició Addicional Segonla que parla de drets històrics, sino la Primera (la segona parla de la majoria d'edat).
Segon. Aquesta disposició addidional parla de drets històrics dels territoris forals, i catalunya no ha estat mai un territori foral. Els únics territoris forals son Euskadi i Navarra, per tant no és aplicable a Catalunya. Va ser una disposició que es va incloure a la Constitució per reconeixer uns frets forals que ni tant sols el franquisme s'havi atrevit a derogar.
Terer. Tot això del Conveni Constitucional, si fos possible seria el primer en apuntar-m'hi però, no creus que és massa ciència ficció? De veritat creus que l'Estat espanyol farà un gir tant fort cap una concepció tant federlista d'Espanya?
Sobre els comentaris de les dues Catalunyes, no hi entro perquè tothom pot tenir les seves idees i visions, però no tots els votants del "Si" són uns calssasses ni tots els votants del "No" són uns super-responsables infalibles.
Cordialment.
Dons no sé si és més realista o més viable reclamar la independència, el que sé és que amparar-se en una Constitució per demanar un "Conveni Constitucional" que no contempla ni d ebon tros és molt poc realista i totalment inviable.
Si de veritat volem tenir reconeguts TOTS els nostres drets nacionals l'única solució és treballar per l'opció independentista.
Cap Estatut d'AutonomÃa ens reconeixerà tal com volem, ni el del 79 ni el del 30 de setembre ni el que votarem demà . Es pot dir "SI" o "NO" però surti el que surti, l'unica opció realista és treballar per tal que el sentiment independentista sigui majoritari i poder forçar un procés d'independència.
No ho creus aixÃ?
No m'he expressat bé. Crec que la proposta de Conveni Constitucional de la Mesa de Egino no té cap possibilitat, sobretot si el conflicte basc queda aïllat, perque el règim vigent no ho acceptarà . De fet no ha acceptat un Estatut tant modest com el del 30-S. Només en un escenari en el que totes les nacions sotmeses de l'Estat Espanyol tinguessin majories sobiranistes à mplies a cadascuna d'elles, i, per tant, també un nombre suficient de diputats al Congrés per impedir majories estables, en una crisi desesperada la monarquia post-franquista podria oferir una sortida d'aquest tipus.
    L'estratègia que crec que ha de seguir el sobiranisme després del 18 J intentaré explicar més endavant.Â
Estic totalment d'acord amb tu. En el tema del Conveni Constitucional i en el que cal fer a partir del dia 19.
Jo també ho explicaré en el meu bloc.
Espero que els votants del "No" i els del "Si" treballem junts a partir del dilluns per un paÃs millor.
Sañutacions.