No és cap ximpleria tot el que
està passant amb l’educació pública en aquest estat on vivim. I dic estat
perquè malgrat les competències autonòmiques és, encara ara, l’estat qui marca
les línies mestres i les tendències d’actuació generals en el territori que li
és propi. Durant anys hem assistit a un continuat patrocini, amb diners
públics, d’escoles privades destinades en la seva majoria a acollir els fills i
les filles de les classes altes o de les mitjanes tirant cap a dalt. Les més
elitistes preparaven les classes dirigents i les que no ho eren tant preparaven
les i els qui els portaven les palanganes. Tot i això, l’escola pública es
nodria d’un professorat que, després de lluites molt intenses als vuitanta va
aconseguir un nivell de vida adequat al desgast que la professió provoca; i amb
això no vull dir que altres oficis, feines o treballs no mereixin retribucions
i vacances similars. La pujada de nivell de vida va anar aparellada amb una
potenciació del raonament davant de la superstició, de la llum davant de la
foscor, del coneixement davant de l’ordre, del saber davant del dogma. No era
“l’esperit de l’època” sinó la lluita continuada i en aquest cas efectiva per
establir models pedagògics alliberadors davant del profundament autoritari que
als Països Catalans sota Espanya heretàvem de la passada dictadura.
Ara tot ha canviat. L’escola
pública és posada en dubte dia sí i dia també. L’absoluta majoria de notícies
que hi van aparellades són negatives i potencien percepcions personals que es
poden tenir però que la realitat, tossuda, desmenteix dia rere dia. Milers i
milers de professionals defensen a les seves aules que és mentida que l’escola
estigui tan en crisi que calgui enviar els infants amb recursos als capellans i
les monges. Això seria entès completament si no hi hagués hagut una
reformulació dels graus d’importància que alguns conceptes han pres en els
darrers anys. Ja no importa ser bona persona sinó treballador competitiu, ja no
importa aprendre en la complexitat que aquesta paraula porta aparellada sinó
saber alguna cosa concreta per obtenir uns diners a canvi de l’aplicació
d’aquesta cosa que sabem fer, ja no cal aprendre a ser lliure i respectuós amb
la resta d’éssers humans sinó triomfar (xafant a qui sigui)... És ben clar que
aquests conceptes no són nous però també ho és que la proliferació del seu ús
ha vingut dirigida i si voleu imposada amb tota la subtilitat o violència que
el context on s’han desenvolupat demanava. A l'aparador de
l'ultraliberalisme de l'Escola de Chicago, a Xile, els ho han dit clar: cal
pagar per estudiar. I a Madrid, l’Esperanza Aguirre ja s’atreveix a formular el
mateix amb paraules no tan dures com és la realitat del país americà. S’ha
acabat l’escola com a anivelladora social, com a espai per al saber i el
coneixement. El mercat, voraç com sempre però ara amb la directa posada, s’ha
llençat damunt escoles i instituts per treure’n benefici. Res no quedarà que no
ens puguin vendre ja que l’educació als seus ulls ha esdevingut també
mercaderia. Es tracta de la mateixa lluita de classes de sempre. Ens volen
maquinetes dòcils per a les seves cadenes de muntatge fins que no en trobin
altres que ho facin més barat i més ràpid. I és segur que ens arribaran a fer
creure que cal ser competitius, formar treballadors obedients i, recitant
Orwell, flexibles, que s’adeqüin a tot. Ens demanen un cap tou, permeable als
seus missatges de domini per convèncer-nos que estem en crisi permanent i ens
cal saber tot allò tècnic que calgui, sense pensar si pot ser, sobretot sense
pensar. Perquè en el fons aquesta és només una guerra contra el pensament,
contra el pensament que ens pot fer lliures o alliberar-nos, o mantenir-nos
esclaus feliços. Que ja se sap que amb la llibertat no es pot especular en els
mercats de valors i per tant, en el seu món, no serveix per a res... I ara més
que mai, “nosaltres no som d'eixe món”.
Pòtix |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 08:36h
.....economia pel terra, manca d'educació, cultura i coneixement....Alemanya 1932 guanya l'NSDAP les eleccions democràticament....compte amb el que vindrà, sempre ens repetim els humans....
