cbort |
dimarts, 27 de setembre de 2011 | 19:16h
La major part d'economistes assenyats, i que no depenen dels grans bancs ni de les agències de "desqualificació" aposten per Keynes com a font per sortir de la crisi econòmica. La deriva i indecisió europees són letals per a les economies més febles i per a la pròpia idea d'Europa, basada en l'estat del benestar. Fa poc llegia a El País que el trencament d'Europa ( sortida de Grècia i abandonament de l'euro) provocaria el crac de tota la UE i això podria generar fins i tot guerres entre països al vell continent. Es recordaven els fantasmes de passat i es destacava que la construcció europea vol evitar les guerres fratricides. Em sembla que aquestes opinions tan apocalíptiques són clarament interessades: l'argument de la por al servei de l'estatus quo, és a dir, del domini de la banca franco-alemanya de tot Europa i de l'extorsió constant que la mateixa fa als països del Sud europeu.
França i Alemanya han estat implicades en totes les guerres contemporànies a Europa i precisament ara estan més unides que mai pilotant una UE salvatge al servei dels "mercats". Així. doncs, se'm fa difícil veure per on podrien començar les hipotètiques hostilitats nacionals. Per Grècia? Contra qui? Si Europa està en perill i ha entrat en una fase de descrèdit entre l'opnió pública és precisament perquè s'identifica l'euro amb sacrificis i exigències desmesurades i amb una pèrdua de sobirania, és a dir, de control sobre el poder. Per tant, si es vol salvar Europa s'ha d'apostar per unes altres polítiques econòmiques, recomanades fins i tot per l'FMI, que injectin diners a l'economia des de l'àmbit públic. Si es continua extorsionant països com Grècia, Espanya, Itàlia... al final el desmembrament està servit i la guerra haurà estat un fet, no bèl·lic, però amb víctimes clares. És curiós i contradicitori esperonar la por a la divisió europea (i fer-ho de manera tan immoral) i alhora defensar la rigidesa neoliberal en l'economia. Ja sabem que el neoliberalisme acaba menjant-se qualsevol projecte col·lectiu perquè és l'antítesi del bé comú, una idea a la qual és al·lèrgic.
No és estrany, doncs, que en una Europa així hi hagi qui no hi vulgui viure.
Voler sotir endavant al segle XXI amb les mateixes mesures que des dels anys trenta del segle passat s'han anat estirant i aplicant fins la crisi actual, amb més del mateix sembla un disbarat immens.
No s'hi val desqualificar Keynes dient que pertany al passat. Perquè les crisis capitalistes també pertanyen al passat, al present i al futur.
Quan es parla de Keynes es parla d'alguna cosa més que d'un economista de segle passat, es parla de la preeminença de la política sobre l'economia, del bés comú sobre el benefici privat. No són velles idees, amic meu, són principis polítics tan vàlids ara com fa com 80 anys. D'això parlem.