De vegades el passat pot conjugar-se en present i viceversa. Aquestes coses, però, s’han de saber fer. Dedicar-se a moure les busques del rellotge vital cap a l’esquerra, a vegades, té conseqüències nefastes. L’ahir, segons com, més val deixar-lo com està perquè l’ara és feble i tot s’ho acaba empassant el futur.De tota manera hi ha vegades que els astres i els caixers automàtics es conjuren perquè el viatge sigui factible. Els primers perquè ens esguarden des de fa massa. I és molt possible que els que tenim damunt el cap, encara guardin a la memòria moltes de les bandes sonores que ens van fer tal i com som ara. Els segons, perquè sense voler la cosa, algú et diu que ha anat a treure diners i així de passada, ha vist que encara hi quedaven entrades per un concert. Que si hi volies anar. Que si volies viatjar.
I dius que sí, perquè és el teu germà qui t’ho proposa. I dius que sí perquè la teva germana que no els ha vist mai en directe, també es prendrà la nit del dissabte lliure de pitets i biberons i serà amb vosaltres abraçant, doncs, aquesta estranya aliança entre el firmament i les màquines que escupen diners i entrades. Figueras Power.
A Tarragona sóm Festa Major, la Tecla. A Reus també, la Cori. I es deserta de la segona –no ho dieu a ningú- i s’enfila cap al barri marítim amb el cos una mica compungit per allò de les persones del verb que dèiem més amunt, per allò de no ser embranzida de nostàlgia, per allò de no voler-se emmirallar en un temps on tot era més senzill d’explicar. Jo no les tenia totes. Anava errat.
Comencen més o menys puntuals. No més de vint minuts tard. Trepitgem l’arena. No he entès mai aquesta gent que s’ho mira tot des de la barrera. S’ha de ser a baix, als concerts, amb una sola veu. Aquí fa quatre dies s’hi estossinaven toros, aquesta nit, l’únic que quedarà perjudicat, serà la gola de tant cantar. I es fa el silenci del que tot comença. Aquell mormol de la gent que encara fa posar la pell gallina. I quan ja ens crèiem restituïts a la nostra dermis original, hi ha un crit que dóna la bona nit, malparits. I tots ens en fem a l’instant de malparits i tornem a tenir la pell i el cor i tot el dedins gallinaci més no poder.
Gerard Quintana sembla regredit als temps de llavors. Aprimat. Amb els cabells una mica més curts. Energia, molta, molta energia. Flanquegen el gironí, Cuco Lisícic, de negre, a la seva esquerra. El gran Josep Thió a la seva dreta, sobri, també de fosc. Cadascú apadrinant un dels dos nous músics que s’han afegit a la gira. Rock-and-roll.
Les cançons es desgranen amb una força que ja havíem oblidat una mica de res.
De fet, fins que al 1991 no va sortir el Ben Endins, els dos primers discos, no reflectien el que era aquesta banda. Sopa de Cabra era i és una banda de directe, potent, guitarrera, energètica, i han passat els anys i han passat moltes coses, que deia l’Estellés, però tornen, i tornen amb unes ganes de deixar ben clar que de la memòria dels dies dels noranta fins aquest nou segle encetat, encara es pot crear bellesa a glops de decibelis ben trenats, contundents, inapel•lables. La poesia del temps que s’atura entre lletres redescobertes en els confins del teu jo.
No hi ha concessions a la galeria. Deixant de banda tota la martingala del retorn, Sopa de Cabra s’hi deixa l’ànima a l’escenari. I és curiós perquè en cap moment no es té la sensació d’habitar un temps on es vivia de dissabte en dissabte i on es portaven els cabells molt més llargs. El seu rock-and-rolll és d’ara, les seves cançons ens parlen de nosaltres però sense gota de nostàlgia. Suposo que aquesta és la grandesa de la immortalitat dels himnes que t’has fet teus. Permeteu-me la carallotada.
No és una recreació dels concerts que vam viure, no, Sopa de Cabra ha tornat i no sabem si volen quedar-se o què, però emocionen, ens trenquen, ens rebreguen com la primera vegada i som feliços que així sigui. Tornar a bramar “I’m a working in a Ninyi’ns mine…”és un petit orgasme indissimulat. The shadow of Ninyin sempre present supervisant-ho tot des d’alguna banda. Joder con el poder i tal, no...
Més orgasmes: Bloquejats, M'enganxo i Mala sang, una cançó del Cuco, que sempre m’ha agradat molt. Constatar que a War, d’en Marley, malauradament encara se li poden afegir massa conflictes internacionals per resoldre (gràcies Gerard per recordar la pobra gent de Txetxènia!). I que sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com nosaltres. I dir-los el que hem vist en l’horitzó que tots portem a dins. I és igual que les princeses hagin tirat el temps per la finestra.
Tot queda igual, o més o menys igual i la vida és això, assistir a un concert amb els teus germans (F. com et vam trobar a faltar!) i quedar estragat per més de dues hores de concert i donar riquesa, i dona-ho tot, perquè dissabte dia 24 de setembre, Sopa de Cabra es va quedar amb nosaltres i de quina manera!
Salut i rock!
Joan
La veritat és que va valer la pena.
Una abraçada!
David