Sembla segur que la petició de reconeixement de l'estat palestí com a membre de ple dret de l'ONU tirarà endavant.
Palestina serà, finalment, un estat després de 63 anys de la resolució de l'ONU en que s'aprovava (amb el suport entusiasta de l'URSS i els països comunistes, el vot afirmatiu dels EUA i l'abstenció britànica) la partició en dos estats (un d'àrab i un de jueu) del territori administrat pels britànics després de l'ensulsiada de l'Imperi Otomà: El Mandat Britànic de Palestina que ocupava el que ara és Israel, els Territoris Ocupats i Jordània.
Aquesta resolució no fou acceptada pels àrabs (això d'anomenar-se "palestins" en exclusiva més enllà del significat geogràfic no va ser fins després de 1967. Abans volia dir una cosa molt diferent, com a exemple podem veure que The Jerusalem Post va començar dient-se The Palestinian Post) ja que no acceptaven l'existència d'un estat jueu. Si ho haguessin fet haguessin tingut un estat propi més gran del que reclamen ara (qui sap si fusionat amb Jordània, on la majoria de població és arabo-palestina) i el món s'hagués estalviat unes quantes coses.
Palestina serà, finalment, un estat després de 63 anys de la resolució de l'ONU en que s'aprovava (amb el suport entusiasta de l'URSS i els països comunistes, el vot afirmatiu dels EUA i l'abstenció britànica) la partició en dos estats (un d'àrab i un de jueu) del territori administrat pels britànics després de l'ensulsiada de l'Imperi Otomà: El Mandat Britànic de Palestina que ocupava el que ara és Israel, els Territoris Ocupats i Jordània.
Aquesta resolució no fou acceptada pels àrabs (això d'anomenar-se "palestins" en exclusiva més enllà del significat geogràfic no va ser fins després de 1967. Abans volia dir una cosa molt diferent, com a exemple podem veure que The Jerusalem Post va començar dient-se The Palestinian Post) ja que no acceptaven l'existència d'un estat jueu. Si ho haguessin fet haguessin tingut un estat propi més gran del que reclamen ara (qui sap si fusionat amb Jordània, on la majoria de població és arabo-palestina) i el món s'hagués estalviat unes quantes coses.
Però pensar això és un entelèquia. L'ambient feia molt de temps que estava enverinat. Només cal recordar el progrom de Jerusalem de 1920, el d'Hebron de 1929, els disturbis de Jaffa de 1920, el de Tiberíades de 1938...entre d'altres.
La cosa ve de molt lluny. I encara que molts ens sentim més propers amb uns que amb els altres cal assumir que ningú no està net de culpa i que cal afrontar els problemes per anar cap a la pau.
I sentir tothom, tant els palestins:
Com els israelians:
Els amics de OneVoice Movement diuen que, en realitat, el plantejament de la solució del conflicte cap en un simple post-it:
I malgrat que en algun punt, com diré més endavant, en discrepo, molt desencaminats no van. Aquests són els punts clau que cal discutir i que a nivell pràctic, però, presenten problemes una mica peluts.
Per exemple (i sense que plantejar-nos això vulgui dir que se'ls pugui negar el dret d'autodeterminació) quin tipus d'estat serà el futur estat palestí. Hi haurà llibertat d'expressió? D'associació? D'opinió i creença?
I llibertat sexual? L'ambaixador palestí als EUA no va aclarir si hi hauria llibertat d'opció sexual. Potser tornem a veure homosexuals palestins fugint cap a Israel on, tradicionalistes a banda, aquestes qüestions són més acceptades (Recordeu aquella transexual israeliana que va guanyar Eurovisió fa uns anys?)
Els mateix ambaixador va dir fa uns dies que Palestina hauria d'estar "lliure de jueus" (Recordem en canvi que a Israel el 20% de la població és àrab, ciutadans de ple dret amb la salvetat que estan exempts de servir a l'exèrcit, llevat dels drusos).
I Gaza? Podrà l'Autoritat Nacional Palestina governar-hi? Després de les darreres eleccions que van donar el triomf a Hamàs va esclatar un conflicte interpalestí les conseqüencies del qual encara duren.
Un altre tema calent és el dels assentaments. Això a Cisjordània, que a Gaza ja van ser desmantellats. Segur que és un dels temes principals de les futures negociacions i dintre de les quals entrarà la possibilitat de intercanviar territoris o alguna altra compensació. Tanmateix, no podrien quedar-s'hi com a ciutadans del nou estat? Una altra cosa és que ho volguessin però si tenim en compte que molts ja hi han nascut no se'ls hauria de permetre quedar-s'hi? De fet si, per exemple, a Hebron els únics jueus que hi ha són "colons" és perquè els que hi vivien des de temps ancestrals van ser expulsats en el progrom de 1920.
Això ens porta a la qüestió dels refugiats. Dret de retorn o indemnitzacions? Suposo que a la pràctica és més fàcil la segona opció. I si considerem que els refugiats (o desplaçats) palestins tenen aquest dret, no l'haurien de tenir també els jueus que van ser expulsats dels països àrabs a la mateixa època (hom calcula uns 850.000)?
Que uns hagin estat integrats al país d'acollida (i per tant ja ningú no en parli) i altres s'hagin passat dècades en camps de refugiats sense que ni tan sols hagin rebut la nacionalitat (i drets intrínsecs) del lloc on viuen per poder-los mostrar de tant en tant com a màrtirs per la causa no treu validesa a aquest dret a compensació, suposo.
El problema que més amoïna Israel és el de la seguretat. D'aquí el famós Mur. Al Sud d'Europa (Melilla per exemple) es fan murs per a que la gent pobra no entri al món ric a buscar-se la vida. Allà es va fer-ne un per a evitar que entressin a matar-los. Més o menys la cosa va reeixir, i suposo que a partir d'ara el mur rebrà la justificació de frontera entre països (i s'acabarà tant de lirisme sobre el tema).
Tanmateix els problemes quotidians que el van crear i que al seu torn ha creat no es resoldran d'un dia per l'altre. És clar que, depenent de la banda en la que estiguis, no es veu de la mateixa manera:
Que uns hagin estat integrats al país d'acollida (i per tant ja ningú no en parli) i altres s'hagin passat dècades en camps de refugiats sense que ni tan sols hagin rebut la nacionalitat (i drets intrínsecs) del lloc on viuen per poder-los mostrar de tant en tant com a màrtirs per la causa no treu validesa a aquest dret a compensació, suposo.
El problema que més amoïna Israel és el de la seguretat. D'aquí el famós Mur. Al Sud d'Europa (Melilla per exemple) es fan murs per a que la gent pobra no entri al món ric a buscar-se la vida. Allà es va fer-ne un per a evitar que entressin a matar-los. Més o menys la cosa va reeixir, i suposo que a partir d'ara el mur rebrà la justificació de frontera entre països (i s'acabarà tant de lirisme sobre el tema).
Tanmateix els problemes quotidians que el van crear i que al seu torn ha creat no es resoldran d'un dia per l'altre. És clar que, depenent de la banda en la que estiguis, no es veu de la mateixa manera:
Però de tots els problemes, greuges i comptes pendents el més delicat de tots és la qüestió de Jerusalem. És de suposar que serà el darrer en afrontar-se, doncs, un op resolts els altres.
Personalment a mi la proposta de dividir la ciutat en dues no em convenç. Primer perquè si no han sabut repartir-se una terra més difícil és repartir-se una ciutat entre dos països. I segòn perquè a nivell pràctic és difícil fer-ho: Faràs una frontera en un carrer? . Potser és que la situació ressultat em recorda massa Berlin ...
Jo trobo més fàcil desvincular la qüestió política i la religiosa. Que políticament fos capital d'Israel i que es garantís els pas als Llocs Sants de totes les confessions (Això darrer extensiu a d'altres llocs com Hebron per exemple).
Sigui com sigui i passi el que passi, el dia que comença la tardor volen que arribi la "Primavera Àrab" a Palestina. Els reptes que es plantegen són durs i dificils i, diguem-ho clar, calia que arribessin algun dia. Sembla que des de la lògica discrepància els dos mandataris que avui han fet discursos a l'ONU (Aquí el de Abbas i aquí el de Netanyahu) estan disposats a estendre la ma. Doncs que duri a veure si aquest cop va de debó.
Personalment a mi la proposta de dividir la ciutat en dues no em convenç. Primer perquè si no han sabut repartir-se una terra més difícil és repartir-se una ciutat entre dos països. I segòn perquè a nivell pràctic és difícil fer-ho: Faràs una frontera en un carrer? . Potser és que la situació ressultat em recorda massa Berlin ...
Jo trobo més fàcil desvincular la qüestió política i la religiosa. Que políticament fos capital d'Israel i que es garantís els pas als Llocs Sants de totes les confessions (Això darrer extensiu a d'altres llocs com Hebron per exemple).
Sigui com sigui i passi el que passi, el dia que comença la tardor volen que arribi la "Primavera Àrab" a Palestina. Els reptes que es plantegen són durs i dificils i, diguem-ho clar, calia que arribessin algun dia. Sembla que des de la lògica discrepància els dos mandataris que avui han fet discursos a l'ONU (Aquí el de Abbas i aquí el de Netanyahu) estan disposats a estendre la ma. Doncs que duri a veure si aquest cop va de debó.
(Vídeos extrets del documental Forty Shades of Grey )
Bo, molt detallat.
Suposo que et podrien agafar de mediador a tu.
Respecte a Jerusalem, tens raó en el que planteges. Però a mi se
m'acudeix que la ciutat podria ser capital dels dos països, si així ho
volen. Però no dividir-la. Simplement
convivint uns i altres i gravant impostos a un o altre país, per
exemple. O convertir-la en una mena de "port franc" (o quelcom per
l'estil). O considerar-la ciutat fòra de cap dels dos països, però
capital dels dos. De fet una ciutat amb tanta història i tan emblemàtica
per a tantes cultures, religions i tradicions bé es mereix un estatus
una mica especial, no?
(Com un Vaticà, Andorra...) De fet, per
exemple a Sud-Amèrica vaig conèixer casos de capitals o ciutats amb
estatus diferenciat de la resta del país, si no recordo malament, a
Iquique, respecte Xile. O Buenos Aires, respecte a la província omònima
argentina.
Crec que la teva visió és àmplia i profunda, tornant
a l'article en general. Et felicito per les troballes amb que
l'il·lustres, sobretot aquell post-it. I entre el post-it i l'article,
tot plegat em recorda una mica les actituds que es van adoptar a
Sud-Àfrica per la reconciliació.
Penso que tot això comenci a sonar
a la Sud-Àfrica de Mandela, són bons símptomes, tant pel visionari
autor de l'article, com bons auguris per aquesta tragèdia aviat
centenària i mil·lenària. Potser quan es vol de veritat, es pot.
Fa 11 hores · · 1 persona
Jaume Ortí Jo
veig dificil un estatus així per a Jerusalem. Una solució racional en
una qüestió on hi ha factors tan poc racionals com la religió, els
sentiments,...necessita més imaginació i bona voluntat que altra cosa.Fa 9 hores ·
Jo no posaria la constitució de l'estàt palestí com a moneda de canvi d'altres coses per sagrades que siguin, com la seguretat. Crec que l'estat palestí tranquil.litzaria molt les coses. Em sembla que Netanyahu ho hauria de veure així. No es pot demanar a Abbas el que no pot donar: el control de Gaza. Abbas hauria de fer més gestos d'amistat cap el poble jueu i crides a la col.laboració progressiva com a fórmula de pau.
Sobre Gaza: Trobo que si declares que vols la independència vol dir que vols fer-te responsable del control de tot el teu territori, Gaza inclosa.
Lourdes Garcia Coincideixo amb tu que ja era hora, però
efectivament una ciutat no és un pastís.
Fa 14 hores · Ja no m'agrada · 1 persona
Jaume Ortí Bona metàfora. Jerusalem no és un pastís que es
pugui tallar i donar un tros a cada un.
Fa 2 hores · M'agrada · 1 persona
Lourdes Garcia Avui he comprat El País i la veritat és que
t'agafen tots els mals. Tots els articles i editorials al respecte del
conflicte d'Orient Mitjà es fan ressò del mateix: Obama ets com tots els
altres. S'acosten eleccions i evidentment et cal el suport dels lobbyists jueus
als quals no et convé empipar. Se li veu el llautó d'una hora lluny.
Fa 2 hores · M'agrada
Jaume Ortí Ahir al 3/24 en fer un repàs de la història
acabaven amb imatges de l'assalt a l'ambaixada israeliana a Egipte amb fons de
música àrab triomfal....
Ja no és que et caiguin millors uns o altres, és el baix
nivell argumentatiu i el partidisme descarat.
Fa 2 hores · M'agrada
Lourdes Garcia Les negociacions a què s'arribin mai no
satisfaran les dues parts empastifades perquè a aquestes alçades ja ni es pot
parlar d'involucració. La comunitat internacional ha jugat totes les cartes
amagades al seu abast i com que no en té d'altres els que abans es van rentar
les mans ara proven d'encomanar-li el mort a un altre i així portem any i panys
i el que ens queda. El pastís ja no és pastís, sinó un apedaçat d'engrunes.
Quina repartició es pot fer d'allò que ja no és?
Fa 2 hores · Ja no m'agrada · 1 persona
Jaume Ortí S'ha jugat al tipus de negociació win/lost i pot
acabar amb un lost/lost. Esperem que hi hagi prou seny per a que al final sigui
un win/win.
fa prop d'una hora · M'agrada · 1 persona
Molt interessant, tant l’article com els vídeos.