vedra |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 13:33h
Joaquim Mª Puyal i Ortiga, el pregó de la Mercè-11, no és nostàlgia, és memòria històrica.
Ahir en escoltar el pregó de les Festes de la Mercè, per en Puyal, en vaig sentir plenament identificat. Som del mateix any, 1.949. Som de la mateixa ciutat, ell d'un barri ciutat vella, jo d'un altre Sant Antoni. Hem crescut i hem après a viure per uns carrers buits de cotxes i plens de famílies conegudes, com un poble petit, perquè la ciutat de Barcelona amb els seus barris éren com petits pobles catalans. Els meus pares com els d'en Puyal éren nascuts a Barcelona però els pares dels nostres pares éren de la resta de Catalunya. Els meus avis paterns de la Cerdanya i els materns d'Osona i el Penedès. També havien immigrat dels seus respectius pobles.
Tot plegat representa una certa nostàlgia però crec, que el més important és transmetre la història als fills i filles per què mai oblidem d'on som qui som i que volem continuar sent. Tots som transmissors de històries, personals i col·lectives.
Ahir en Puyal ens va deixar un llegat per a les futures generacions, escrit i parlat, diferent i igual, sempre amb la mateixa idea d'explicar les petites coses qüotidianes de cada dia, detalls de moments que mai tornaran.
Victoria |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 23:48h
Tots som transmissors d'històries, efectivament. Estem tots molt a prop d'en Puyal, d'en Quim... Vols saber un secret?: Vaig estudiar amb ell a Barcelona...
Quan ell estudiava a la Salle Condal al carrer de Junqueres, jo anava amb altres companys al cau, per a reunions i excursions, al mateix edifici. A voltes pels anys seixanta quan tornaven de les sortides a muntanya, anaven a la Plaça de Sant Jaume a veure o a ballar sardanes, allà hi ha havia un petit clima d'enfrontament amb els falangistes de la OJE (organización juvenil española). En Quim algun cop el vaig veure per allí. Encara que no hi he parlat mai amb ell, sempre l'he tingut present. Una forta abraçada.
Joaquim Mª Puyal i Ortiga, el pregó de la Mercè-11, no és nostàlgia, és memòria històrica.
