L'Estatut de La Moncloa no resisteix la comparació amb el del Parlament de Catalunya. El pacte Mas-Zapatero no s'aguanta en relació amb la unitat i la il·lusió del quadripartit català. És així de clar. Nació, competències i finançament han passat pel ribot de la Comissió Constitucional.
El soroll de sabres i togues, la pressió dels poders clàssics de l'Estat i dels de tota la vida (empresaris i església) van fer efecte. Ni Zapatero va suportar la pressió demoscòpica en una època en què encara no s'havia desfet de l'amenaça interna anomenada José Bono, ni Artur Mas va evitar caure en els desitjos pactistes de l'empresariat català més conservador. Amb aquest entorn hostil, i malgrat que el President Jordi Pujol no dissimulava la seva insatisfacció amb l'Estatut que s'estava retallant a les Corts espanyoles, el presidenciable de CiU va veure una jugada mestre.
El 21 de gener a La Moncloa va pactar amb un Zapatero que ja havia consumat l'incompliment de la paraula donada al Palau Sant Jordi. El PSC va ser el primer a presentar esmenes al text que havia aprovat amb eufòria col·lectiva i una imatge del ple del Parlament cantant Els Segadors en la retina dels catalans que més havien seguit i patit l'Estatut in extremis del 30-S. Mas era comparsa prescindible al Congrés, i al Parlament ocupava el liderat opositor tot i haver aconseguit més escons que els socialistes.
La drecera per tornar, per la porta principal, al Palau de la Generalitat passava inevitablement per apuntar-se l'èxit d'un pacte amb Zapatero i amb el PSOE que aconseguís desplaçar ERC i Pasqual Maragall d'un sol cop de colze (legítim, per cert) i forçar la caiguda en desgràcia del President de Catalunya i la sentència de mort d'un tripartit que incomodava notablement el president espanyol. Maragall i el tripartit en format kleenex.
L'endemà del 21-G, d'aquelles set hores d'intensa relació entre el president espanyol i el líder de l'oposició catalana, van venir fotos prou clarificadores. Amb un Duran a contrapeu, es van fer la foto PSOE-CiU. La gran foto. Després van venir les reunions amb Saura i Carod. Morralla. Imatges secundàries, algunes desenfocades, per a un àlbum que ja tenia tapa dura i en què les inicials del tripartit no hi figuraven. PSOE, que llavors s'havia menjat literalment el PSC en la negociació política i en el protagonisme mediàtic, i CiU, que havia recuperat una posició privilegiada amb la vista posada en uns comicis al Parlament avançats que finalment s'han confirmat. El guió escrit aquell dissabte entre Zapatero i Mas s'ha seguit al peu de la lletra, i recordar-ho ara, a dos dies del referèndum, m'ha semblat oportú.
Els dos mesos d'absència de Carod, les anades i vingudes dels republicans, i les tàctiques dilatòries del PSOE (especialment cruel amb els aliats que van fer Maragall President i van fer pujar Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat) amb uns serrells que no es tancaven mai van confondre les bases i l'electorat en general. ERC ha de fer una profunda autocrítica de la seva aposta estratègica pel Tinell i de l'aventura estatutària, especialment en l'aspecte negociador i en la vehiculació del debat intern. Què ha quedat? La imatge que ERC ha confós la seva gent (ara sí, ara blanc, ara nul... ara no!) i ha desaprofitat l'oportunitat històrica de rendibilitzar políticament un Estatut que originàriament tenia un ADN molt republicà, molt de la seva autoria.
Tots ho han fet tant malament com han sabut. Tots sense excepció. No ve a tomb la catalanofòbia incendiària del PP. Això ja formava part del pre-guió. Estàvem preparats per assumir boicots, escandalera cavernària i algun intent de confrontació al propi país. No era previsible l'abdicació presidencial de Maragall. Ell al·lega que aquest era l'Estatut del Parlament i no del tripartit, per justificar les seves absències clamoroses. Finalment, com que aquest Estatut no el reconeix ni el Parlament ni el quadripartit que el va aprovar, és el text que més còmodes fa sentir els Alfonso Guerra i Rodríguez Ibarra del PSOE i els Camps, Zaplana o Matas del PP (que ja han corregut a copiar-lo perquè ni trenca Espanya ni la relliga en clau federalista).
Per mi, diumenge, la clau de volta és si els catalans han d'aprovar aquest cúmul de despropòsits i aquesta burla. Per a aquest Estatut no calien tant escàndol. Ni dos anys i mig de debat esgotador, ni un desgast nacional i estatal que han tapat altres fites i frustrar oportunitats. Com que aquest Estatut no resol, al meu modest entendre, els problemes endèmics del meu país jo votaré no. Nació i finançament són fonamentals a l'hora de decidir-me. I la sensació que és una llei de lleis que, igualment, quedarà a l'espera del bon humor de l'inquil·lí de La Moncloa de torn. Zapatero va dir que no seria garrepa, en el desenvolupament estatutari. I si demà no hi és, Zapatero? Si si obté majoria absoluta i s'aznaritza fent aquella metamorfosi previsible del talante en minoria (Aznar parlava català en la intimitat o amb Pujol, no me'n recordo) al centralisme prepotent quan es té majoria absoluta?
Mas i Zapatero no van calcular que deixar ERC al marge (no han tingut ni la dignitat de traspassar l'aeroport del Prat o de fer alguna concessió que aixequés el llistó del 21-G) dividiria el catalanisme polític. El guió previst situava el PP de Piqué en solitari, a l'extrarradi polític i al marge d'un nou cicle constituent. Però finalment ERC es queda fora de l'acord, i amb els republicans un bon grapat de sobiranistes de CiU, pràcticament tot l'independentisme (Agustí Colominas i Jordi Sánchez són els més notables que aposten pel "sí" que ara em vinguin al cap, i jo que els respecto) i sensibilitats més diverses de l'arc extraparlamentari.
Diumenge veurem què passa. Potser tindrem una sorpresa. Però l'endemà caldrà seguir treballant amb l'horitzó de l'Estatut del 30-S o més enllà. Només cal recordar que, de l'Estatut del 1979, encara tenim mig centenar de traspassos pendents. Amb garraperia o sense...
No sobiranista unitari
Si dimecres era el dia de la posada en escena de la sociovergència que aposta pel "sí", ahir li va tocar a les entitats i plataformes sobiranistes pel "no", que aquest divendres convoquen un acte de final de campanya unitari.
-Plataforma pel Dret de Decidir
(Mitjans que prenen posició pel no)
-Vilaweb, editorial La força del no
(Selecció personal de blocs pel no)
(Blocaires que s'inclinen pel no)
-Ramon Tremosa-Víctor Alexandre(Blocs anònims de referència que s'inclinen pel no)
(Blocs de debat sobiranista)
(Blocaires pel no dins de l'Olla de grills)
-REM
(Directori de blocs independentistes)
(Campanya d'ERC a la xarxa)
-Ara toca no, la campanya d'ERC
-L'Estatut sencer, de la campanya d'ERC
-Àudios i videos de la campanya Ara no toca, d'ERC
-Ara toca no, bloc d'ERC de Mataró(Blocs que han demanat de ser-hi, en aquesta relació)
(Ressò d'aquest article, reproduït en altres mitjans)
(Blocs de militants d'ERC i les JERC amb actualitzacions recents)
-Quico Ventalló (àlies Tristany)
-Ramon Puig (àlies Perejoan Carrascla)
(Blocs de militants d'ERC amb pseudònim)
(Blocs de militants de la CUP amb actualitzacions recents)
(Blocs de militants de l'MDT)
(Documents que m'envien i que són d'interès per als lectors)
-Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears, em fa arribar aquesta Comparativa del tractament de la llengua en els estatuts d'autonomia dels Països Catalans que ha elaborat ell. Moltes gràcies, Gabriel.
Aquest blog és aire fresc a la xarxa, trob molt acertats els teus comentaris. Enhorabona!!!
L'endemà del NO, els polítics que volien un nou estatut abans del resultat també l'han de voler després del resultat, per tant ens hi hem de tornar a posar. Aquest cop, amb una negociació multilateral que garanteixi el mateix consens de les forçes polítiques que van impulsar la reforma el 30 de setembre. El país ho exigeix, el nostre NO ho imposa.
Saül, dius que "Mas i Zapatero no van calcular que deixar ERC al marge dividiria el catalanisme polític (!!)" A Zapatero la divisió li va de primera. D'altra banda com es pot dividir allò que ja estava dividit?
Jo crec que a hores d'ara és absurd lamentar-se. Tot això s'havia d'haver pensat abans de fer l'Acord del Tinell. Potser d'aquí 20 anys Esquerra tornarà a tenir una altra oportunitat.
Saül, no estic d'acord en que l'aplicació "generosa" d'un Estatut ambigu sigui en funció de si té o no té majoria absoluta el Govern de l'Estat.
Sobretot,perquè estic absolutament convençut que veurem un pacte PSOE-PP (quan s'hagi liquidat el tema català i el tema basc) sobre la reforma de la Llei electoral espanyola que impedirà que els grups minoritaris al´Congrés de Diputats puguin exercir la influència que han tingut.
Per això, és doblement greu donar suport a aquest Estatut.
Saül, els teus escrits son molt bons
Jo votare sí, els meus amics també, i tota la familia farà el mateix.
Visca Esquerra Republicana
Visca Catalunya
I ens pots explicar... per què dius 'sí'?
Per cert, saps que aquest Estafatut tracta l'Onze de Setembre com una 'festa regional'?
Com es pot cridar un Visca a Catalunya i seguidament abaixar-te els pantalons per mig plat de llenties? Què és per tu Catalunya?
Jo si cal m'arremango pel meu país però amb els pantalons al seu lloc. Crec que abaixar-se els pantalons en nom del país és com trapitjar-lo i tirar-lo a les escombraries.
Perquè molts catalans i fins i tot molts espanyols tenen un gran respecte pel poble basc? Perquè ells mai acceptarien aquest estatutet. En canvi nosaltres l'acceptarem i a sobre ens en tornarem a casa pensant que hem aconseguit qui sap què. Molt trist.
Lleonard, tu, la teva familia i els teus amics teniu el sindrome dels exploradors chipewas, que es venien al 5e de caballeria d' Illinois i a canvi de dos o tres dolars (plat de llenties) delataven i traien al seu poble (clar que ho feien pel bé de la nació chipewa, evidentment).
Referent als teus "visques", són del pal esquizofrènic atribuible a un membre de la protectora d´animals que anés als toros sota el crit de : viva la fiesta nacional!.
Aquest no és pas un chipewa, és un 5 columnista. El que s'anomena un TROLL, un paio que vol atiar la discordia, els desconcert i generar reaccions irades. Aquests visques són per a provocar.
Ahir vaig parlar amb dos amics que pensaven votar si. Els vaig enviar el link www.economistespelno.com, i avui tots dos m'han dit que votaran NO. Hem d'enviar massivament aquest link a aquells que amb informació real poden votar no.
Un darrer esforç.
enric
Gràcies, Saül.
La realitat es la que es, per molt que ens vulguin entabanar.
Ja fá moltes setmanes (mesos) que tinc decidit el meu NO, curt, complert i demolidor a aquest paquet de mocadors on els espanyols hi possaran allò que els hi sobri després d'atipar-se amb el que els hi cuinem nosaltres. Tant m'en feia el que demanés ERC (crec encertat el seu no), jo sé el que vull i el que m'agradaría tenir... I vull un futur millor, tot això no es por fer amb aquest Frankestein que ens volen fer passar per pubilla formosa.
Ja ho sé que no serem majoria, però tenim la nostre dignitat... nosaltres diem NO.
Jaume.
El recorregut cap a l'objectiu del text aprovat al parlament serà més efectiu amb una eina del 2006 que del 1979. Guerra i Ibarra són dos personatges que precisament quan parlen de Catalunya no tenen cap credibilitat i ara el que fan dient exel-lències del text actual no és res més que una justificació davant dels seus, amb l'agravant de que els del NO a Catalunya també els ajuden
el que passa que a espanya els unics centralistes són els que aspiren a la moncloa, i ara la població de les altres comunitats autònomes tb demanaran un estatut amb més competéncies/diner, potser no en clau nacional, però si en la descentralització de l'estat i és un fa més mal.
Pq una cosa es que sigui catalunya i els bascos, però si les 15 comunitats demanen més competencies, la moncloa quederà com una model anorexica (sempre li quedarà l'exercit i la política exterior com als USA)
Jo no acostumo a posar tota la gent en el mateix sac, en funció de on viuen o com són.
Part dels extremenys no són tontos, sino que el populista que els mana fa anys cada dia els fa més analfabets-funcionals, el problema que tindrà es quant els seus votants comencin a pensar per ells mateixos i comencin a fer-li preguntes....
com per exemple pq extremadura, es el coto-de-caza més gran d'espanya, on la majoria dels polítics d'espanya van a passar el fi de setmana, matant conills, senglars i tota mena de bestioles..
Recony, ho tením "xungo" per sobreviure com a país amb claudicadors com vosaltres.
Jo crec que en Mas i en ZP si que ho han calculat. El primer en clau electoral "nacionalisme soc jo i o ara o mai i el país ja l'adormirem" i el segon en clau electoral "tan se m'en fot que passi a l'est. Això del federalisme no entra ni amb calçador, anem a "lu" pràctic".
Veurem que passa i si aquesta esperança de sobiranisme que comentes s'ha quedat fora de l'acord i es quantifica amb un no potent.
Gràcies pel teu bloc.
Estic totalment d'acord amb en Decebut.. el problema.. serà que votar les properes eleccions... seria interessant fer com amb el ordinadors... fer un "reset" i començar de zero, logicament enviant a fer punyetes tots els nostres polítics, i agafant-ne de nous.... estic tan trist realment....
L'únic que podem fer la societat aquesta (tu també hi ets), és treballar. Crec que no hem interioritzat prou que la classe política és el resultat de la societat. No cauen del cel, aquests polítics, ni "ens son donats", els triem nosaltres. I com que allò dels partits és una merda, el millor que podem fer és crear un macro-mobiment social i fer pressió als partits. Algú deia de anar a Sant Jaume i exigir. Bé, doncs això, però organitzat, que a més tenim les nostres vides i ens hem de en carregar. Si ens organitzem podrem fer totes dues coses a l'hora.
Després d'aquest No, vindrà l'abstenció a cadascuna de les properes eleccions "democràtiques", jo he deixat de creure en els polítics. Només tinc l'esperança que la societat que ells "intenten" gestionar sigui millor que no pas ells (diuen que l'esperença és l'últim que es perd, ai las!).
L'endemà de l'aprovació de la "coseta", haurem de colapsar la Generalitat amb demandes de totes aquelles coses que diuen ens portará l´estatut. Que donin la cara, els em d´humiliar fins l´infinit. Amb el pecat vindrà la penitència. Ells ens han venut, volem veure on són els diners. Cal omplir la plaça de Sant Jaume exigint ajuts a les empreses, pensions dignes, autopistes gratuites, assistència a la gent gran, dentistes gratis, llibres gratis, triplicar els pressupostos municipals, vivendes a bon preu, beques, subvencions ala aturats i als joves...
Exigirem, cada dia, la visualització dels avenços que ens han assegurat i sino són capaços d'acomplir res de res hauran de passar la vergonya eterna dels traïdors i els mentiders.
Ja fa temps, que hi parla. Felicitats per l'objectivitat, la minuciositat i els enllaços aclaridors per donar fe que les teves interpretacions de la realitat es basen en fets consumats, en notícies aparegudes als més diversoso mitjans i declaracions contrastables tothora. Quina llàstima que els blocaires que ara mateix m'apareixen en llista aquí al costat (els del PSC, en aquest moment) no passin ni mai ni sovint pel teu bloc sense fulls! Potser algun hi ha entrat alguna vegada, però s'hi deu sentir incòmode quan hi llegeix anàlisis i conclusions tan allunyades de la veritat única del seu partit.
Recordem que la realitat es llegeix a El Periódico, la píndola de progressime i modernitat federal que, si te la prens cada dia, t'acabarà convencent que vius en el país de les meravelles i del tarannà, l'estat de la pluralitat on Catalunya encaixaria a la pefecció si no fos per aquells grollers rencorosos del PP i aquests localistes irredempts que duem la barretina calada fins les orelles, radicals tots, que fem del provincianisme bandera i ens tanquem al cosmopolitisme de disseny que ells ens regalen:
"Catalunya posa't guapa, que has de fer de puta i tornes a pagar tu. Digues SI i somriu, que diumenge renoves contracte"... 30 anys més al mateix bordell. "No estàs contenta?"