He anat aquest capvespre a la carnisseria. La carnissera, una dona negra d'origen cubà, estava explicant a una altra dona -una visitant peninsular de mitjana edat i bastant pimpollada- quins noms "diem aquí" a les parts de la vedella. Peixet, cap de mort, filet de pobre, etc., li anava dient la cubana....
La clienta arrufava el nas, potser perquè la venedora li proposava una carn més senzilla que la que ella havia demanat; la volia per fer "albóndigas" i seria malaguanyat un filet (la venedora també provava de convèncer la filla de la clienta de no malbaratar el tall). En fi, una conversa. Jo m'esperava. "Por ejemplo, lo que aquí es entrecot, en Galícia ustedes lo llaman chuletón!" Ha dit la carnissera. La clienta ha contestat: "Galícia no, Astúrias!", amb un punt d'honor. Aquí he alçat les orelles: ja saben els seguidors d'aquest blog que fa poc hem tornat d'Astúries. No sé per què m'ha vingt al cap un conte de Leopoldo Alas "Clarín", l'escriptor i crític literari, autor de La Regenta i també de narracions curtes que dignifiquen el gènere del conte castellà del segle XIX. En un d'aquests contes, que m'encanta, el titulat "Avecilla", Clarín hi descriu el "gabán" amb el que s'abrigava el pobre funcionari Avecilla, que, com si fos el vell capot del personatge de Gógol, havia costat cinc duros i ja feia sis anys que servia. El gavany, que no deixa de ser un capot amb mànigues, estava fet, segons Clarín, "del mas empecatado género catalán que fue en el mundo protegido de aranceles". La frase em va fer riure quan la vaig llegir i avui l'he buscat i m'ha tornat a fer riure... I jo que em pensava que per la Península el génere català havia tingut tan bona fama! Crec que més o menys pensava en això, en els contes de Clarín, en el nostre viatge per Astúries, mentre la clienta asturiana pagava a caixa i es posava a xerrar amb el caixer sobre el turisme català a Astúries i el costum, estrany per a una asturiana, de menjar favada al vespre, per sopar. Quan he arribat jo a la caixa, la dona pimpollada ha decidit parlar clar i amb vehemència i ha començat a dir: "Los catalanes..."-i girant-se cap a mi, suposant que jo, client d'una carnisseria del Maresme, podia ser un d'aquests, m'ha dit amb afectació i una mica tallada- "I perdón por lo de catalanes...." Aquí no cal dir que he saltat. "¿Cómo que perdón?" La filla de la dona, ha intentat llimar la relliscada dient que, amb un toc d'humor, que vés, a Catalunya la gent ja ho és de catalana (i ella també ho era, ha afirmat). El subconscient ha traït la pimpollada dona, acostumada a ves a saber quines complicitats. Res més. De seguida he dit a mare i filla que m'havia encantat el parc de Redes i tot el seu Principat. He pagat i he sortit. Quan he sigut al carrer he pensat en aquesta mena de coses. Els jueus, amb perdó, els negres, els gitanos, els catalans, els castellans..."que també poden ser molt bona gent!" Us sona? Potser és vell. He pensat també en les pimpollades senyores regentas d'Oviedo, que miren per sobre l'espatlla els asturians de poble, els "aldeanos". Perdón por lo de aldeano. Perdón por lo de pimpollades senyores regentas d'Oviedo. Perdó. Perdó.
Al pasar por un barranco, gritaba un negro en su afán. Ay madre, quién fuera blanco aunque fuera catalán. ...
En plé boom amb tants inmigrants és deia el matxo de cabres i l'ONU, el matxo de cabres al cap i l'ONU per què a vegades són un de cada país.
I ara amb la crisi sembla que ja s'ha tranquilitzat l'assumpte un poc.