El model lingüístic que els tribunals espanyols tenen pensat per a Catalunya és el que encapçalava la guia de telèfons de la capital: “Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat y l’Hospitalet de Llobregat”.
L’Estatut diu que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, els ciutadans tenim dret a fer els actes jurídics i a relacionar-nos amb l’Administració en qualsevol de les dues llengües. Però no estableix un model de bilingüisme sistemàtic sinó que diu que el català, a més de ser oficial, és la llengua pròpia de Catalunya i, com a tal, és la d’ús preferent en àmbits com l’Administració, els mitjans de comunicació públics o l’ensenyament. Bé, ho deia l’Estatut aprovat en referèndum, perquè el TC en va mutilar l’article 6.1 i va anul·lar la paraula “preferent”.
En la pràctica, aquest model s’aplica des de fa més de trenta anys: hi ha dues llengües oficials però el rètol de la porta del palau de la plaça Sant Jaume no diu “Palau de la Generalitat/Palacio de la Generalidad”; a la capçalera de la papereria oficial no hi ha un doble logotip (“Departament de Medi Ambient/Departamento de Medio Ambiente”); TVC i Catalunya Ràdio emeten en català; l’única forma oficial dels topònims és la catalana, etc.
Per això mateix el model lingüístic de l’ensenyament va optar fa trenta anys per l’ús preferent del català: no només per raons de normalització lingüística o pedagògiques (per a garantir l’aprenentatge de la llengua per part de la població que viu socialment immersa en el castellà) sinó perquè el català és la llengua del país.
La sentència del TC sobre l’Estatut rebutja aquest model: descarta que la proclamació del català com a llengua pròpia de Catalunya tingui cap conseqüència pràctica i proclama que les dues llengües han de mantenir una posició d’equilibri. El TC admet que en alguns casos es pugui donar un tracte preferent al català però només si és necessari per a normalitzar-lo, o sigui per a corregir una situació real de desequilibri i assolir la posició equitativa de les dues llengües. Prenent fonament en aquesta sentència, el Tribunal Suprem ha establert que l’ús de les dues llengües en l’ensenyament ha de ser paritari, llevat que es demostri que, encara avui, cal un ús major del català per a assolir-ne la normalització.
El model que l’Estatut va recollir (dues llengües oficials, i posició preeminent de la llengua pròpia en determinats àmbits) té el suport majoritari de la societat catalana. És molt discutible que aquest model no càpiga a la Constitució, però això és el que els tribunals diuen: que no hi cabem.
