Publicat a Delcamp.cat el 05.09.2011L’expressió #jonoacato ha esdevingut Trending Topic a nivell mundial. Poca broma!. Potser convé explicar què vol dir exactament això. La majoria deu saber que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (és bo recordar aquí que un dels temes més rebaixats a l’esporgada de l’Estatut a les Corts Generals va ser precisament la Justícia) ha donat un termini de 2 mesos per a què el govern de Catalunya apliqui una sentència que a la pràctica pot representar un torpede a la línia de flotació de la immersió lingüística d’aquest país. Com tothom sap, també, la immersió lingüística forma part del model educatiu català de manera que quan els xiquets i xiquetes surten de l’escola són competents en català i castellà. O sigui no és la imposició d’un idioma, senzillament és donar la possibilitat de conèixer , dominar i desenvolupar-te en més idiomes. Pedagogs diversos i de països diferents han demostrat científicament que el fet de conèixer dues o més llengües en les etapes d’aprenentatge obre molt més la ment i facilita l’aprenentatge d’altres idiomes en la vida de les persones que reuneixen aquestes característiques. Per tant, si saber llengües és bo, si el que en cap cas es pretén és prohibir cap idioma, si el model, tal i com s’ha demostrat té èxit, on és el problema?
Doncs probablement el problema és, com sempre, la no acceptació de la diversitat i entendre-la com una amenaça. I això, en ple segle XXI és un drama de debò perquè posar en risc el model educatiu català, i posar en risc la convivència i la cohesió social a Catalunya pot tenir conseqüències gravíssimes. En el fons els qui estan en contra de la immersió lingüística neguen la major, o sigui, neguen l’existència de Catalunya com a nació. La neguen i la rebutgen i no s’aturaran fins que aquesta negació sigui efectiva amb totes les seves conseqüències. No pretenen altra cosa que Catalunya sigui com a molt un simple ens descentralitzat i el català una llengua folklòrica sense cap mena de repercussió en el món educatiu, científic, comunicatiu,... No és casual que els mateixos que fan aquest discurs proposen el tancament de TV3 i Catalunya Ràdio per estalviar, diuen... O que no volen que Catalunya tingui política exterior pròpia, o que troben que el dèficit fiscal que Catalunya pateix en relació amb Espanya no només és just sinó que caldria incrementar-lo.
Davant de tots aquests fets, la xarxa, que és un dels llocs on avui es fa un debat més viu i interessant en relació als temes d’actualitat, va respondre amb el #jonoacato, que és el hastag (o sigui l’etiqueta) per identificar una causa. I la resposta ha estat tan important que el #jonoacato ha esdevingut Trending Topic mundial, o sigui una de les etiquetes més utilitzades a nivell mundial!
I què significa això? Doncs a la pràctica probablement poca cosa, més enllà de demostrar un cop més la consciència nacional que hi ha a Catalunya i que aquest és un tema sensible amb el que no s’hi val a jugar. I això ja és molt. Però amb una mica de perspectiva, també és cert que això pot significar una certa capacitat de mobilització i per tant de donar resposta a un requeriment del Tribunal Superior de Justícia, que és totalment injust, vet-aquí la paradoxa.
Catalunya ha tingut de sempre una tradició en el camp de la pedagogia de les més avançades d’Europa, i en aquest model la llengua hi ha jugat un paper clau. I aquest model ha sobreviscut dictadures, governs de diversos colors i crisis de tota mena al llarg dels anys. I ho ha fet gràcies als mestres, professors i professores que té aquest país. No malbaratem doncs aquest doble tresor, el del català com a llengua vehicular i de cohesió social, i el del projecte educatiu de país i els seus vertaders artífexs, els i les docents.
Tenim arguments més que raonats, més que justos, més que sobrats per dir amb la veu ben alta: Jo no acato, o si ho volen, en versió internet, #jonoacato
