La meva capacitat de sorpresa no té límits. De què em van servir les classes de sociologia a l'autònoma, les meves lectures de Tourain, Sennet o Weber, si ara resulta que les classes mitjanes són les més perjudicades per la reactivació de l'impost de patrimoni. Perquè, com afirmava algun tertulià d'intereconomia, gent ben informada i documentada, "¿Quién no tiene un millón de euros? En fi. Jo que em pensava que la classe mitjana podia definir-se sota uns paràmetres més o menys característics (disposar de titulació universitària, o una renda mitjana (25.000-50.000 euros anuals), o un pis de propietat, i com a molt, un apartament a la platja... Doncs no, ara resulta que les 160.000 persones que sembla que pagaran l'impost són, classe mitjana.
Anem a pams. Jo que sóc molt cartesià, prefereixo les matemàtiques per cercar una definició més o menys clara. I prefereixo parlar de la classe mitjana aritmètica. Si a Espanya hi ha 45 milions de persones, i potser, uns 16 milions de declarants, 160.000 representen 1 de cada 100 persones. Per un 1% de la gent cal muntar un pollastre tan gros?
Francament, prefereixo un altre invent de la sociologia americana. Els "quintils". és a dir, dividir una societat en cinc parts, per segments de renda. Ho sento, si emprem la lògica aritmètica, tindrem un 20 % de rics, un 20 % de pobres (és a dir, 8-9 milions, que encaixa a la perfecció amb els estudis de la Catalunya Caixa) i un 60 % de classes mitjanes. Aleshores tenim un problema. 8 milions d'espanyols, és a dir uns 3 milions de declarants, necessiten un "plus". I ho sento molt. No conec ningú que tingui un milió d'euros. Ni els 700.000. Aquí, aquests dies, l'únic que es veu és com les grans fortunes tenen a sou intel·lectuals, economistes i tertulians. Proposo un impost especial per a aquests grups. Segur que molts dels qui han parlat darrerament criticant l'impost han rebut uns quants sobres de 500 euros.
Anònim |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 06:42h
Amb independència de la titularitat en certa mena és pot estar penalitzant també la capacitat d'inversió i l'activitat econòmica productiva inicial o el seu desenvolupament
Per això ja és l'impost de la renda del capital que també es podria perfeccionar en aquest sentit-
En quan a l'assumpte de la doble imposició de renda-patrimoni deuria ser un tema menor que fins i tot el que té bens inmobles es podria queixar de que ja paga l'IBI a l'ajuntament tanmateix amb una doble imposició que tindria que repercutir en el preu del lloguer o l'activitat econòmica de que es tracte.
Per tant podria tindre en compter o cert pes altres variables o el conjunt de patrimoni-renda alhora de tributar. No podria semblar bé un impost sobre el patrimoni amb independència de la renda i l'inversió en activitat econòmica d'interés general.
I també l'impacte per l'economia del país en una economia cada vegada més global l'impost conjunt de renda-patrimoni.
Insisteixo, no sóc una especialista en temes fiscals. Potser vaig errada, però... La doble imposició, en general, no és un tema menor. En cap cas, els i les contribuents han de pagar impostos més d'un cop pel mateix concepte. Jo no veig doble imposició en el cas de l'IBI perquè no grava el patrimoni en si mateix sinó que és una contribució a les despeses municipals generals de les què ens beneficiem totes les persones, físiques i jurídiques, i l'import de la qual és proporcional al valor de l'immoble. Potser era més intuïtiu fa uns anys quan s'anomenava "Contribució Territorial Urbana"... En tot cas, és un cost que, com la resta de costos de qualsevol activitat econòmica, es repercuteix en el preu final, ja sigui un lloguer o una venda de productes o serveis. Sobre aquest punt, no tinc cap dubte.
Anònim |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 08:24h
En certs aspectes un impost de patrimoni no pot estar desvinculat del tot del de la renda.
Alhora que l'impost del patrimoni-renda ha dei tindre en compter altres paramatres i la progressió cap un equilibri pressupuestari més ajustat al país a les necessitats i cohesió del país que no acabe perjudicant a una economia sostenible d'interés general.
Anònim |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 17:43h
Sovint pot passar que bona part de l'excés d'imposts només serveix per crear 'lobbys' empresarials amb forts interessos creats que s'enriqueixen de les despeses i el servei públic (inclús per a fabricar i comprar més armes).
I aquest escés d'imposts acaba perjudicant el desenvolupament normal de l'activitat ecònomica, una diversistat equilibrada i més cohesionada per acabar distorsionant i perjudicant l'economia general de un país.
Anònim |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 18:27h
El que pot passar és que un excés d'imposts mal aplicada acabe distorsionant l'economia en en general, una cohesió equilibrada i la diversitat addient, a favor o enriquiment d'uns 'lobbys' potents que viuen de l'Estat i viciat al servei d'uns interessos creats i incentivant el desviament de capitals.
Anònim |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 08:39h
Els Estats Units és un clar exemple de que com més impots més en calen i no en tenen mai prou al sevei d'uns interessos creats que acaben malmeten l'economia en general i perjudicant uns serveis socials addients.
Els 'lobbys' i tanmateix com els dels facons de l'indústria militar i armamentística van acumulant una infinitat de interesos creats per ells per a viure i endur-se sempre el gran pastís dels pressupostos dels Estats Units restan els serveis socials com a testimonials.
Després amb el dólar a través de la massa monetària i l'ingenyeria financera intenten repercutir gran part del seu deuter astronòmic a la resta del món.ç
Afavorint encara més la creació de bombolles, d'actius tòxics i l'especulació financera a arreu del món on sempre surten guanyant en perjuït de l'economia en general.
Anònim |
dilluns, 19 de setembre de 2011 | 07:01h
Amb l'impost renda-patrimoni pot ser es tindira que tractar d'evitar la penalització de l'inversió sostenible a llarg plaç que alhora incentivaria encara més l'especulativa, volàtil i diners fàcil a un món més globalitzat.
Ferran |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 20:09h
N'hi ha qui és fa ric a través amb empreses i els interesos dels 'lobbys'de servei públic estimulades per uns interessos creats més artificials estrastosfèrics que reals per la pròpia despesa i l'endeutament públic ineficient.
On l'indústria armamentísca entre d'altres pot ser un exemple.
Anònim |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 20:41h
En tota economia d'Estat modern força regulada el que prima és la gestió addient i l'eficiència.
I sota aquest punt de vista hi pot n'hi haure benefacots o malfactors que la perjudiquen que sovint poden ser tanmateix públics o ho són amb independència de la seva titularitat o a nom de qui estiguen.
Ferran |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 22:49h
Els especuladors encara que no arriben a la consideració de traficants mafiosos representen els voltors carronyaires de la cadena tròfica econòmica, indicatius que alguna qüestió no rutlla com cal o s'aprofiten dels forats que deixa la manca o mala gestió i regulació de qualsevòl Estat.
Alhora És pot dir que un sistema públic per si mateix no és garantia de res, eficiència o bona gestió i que una pujada encara més gran d'imposts siga tanmateix per si sola beneficiosa, encara que una regulació més addient i eficient dels imposts actuals si que podria ser més benficiosa per tothom.
Amb un sistema cent per cent públic pot ser no hi hauria especuladors que detectaren les falles del sistema. Però això no vòl dir que no hi hauria falles igualment o majors.
¿igualtat d'oprtunitats? meritocrà cia? a qui volen enganyar?
bacys |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 17:24h
la igualtat d'oportunitats no es dona de cap de les maneres ja que com és normal tothom vol el millor pels seus fills i per tant per molt que hi hagi un terra per tots sempre hi haurà qui surtirà privilegiat ja que sempre tindrà el plus de la 'familia' ja siguin de dretes o esquerres ja que en la jungla on vivim només sobreviuen els millors i encara que la criature sigui un idiota diners a manta perquè superi la resta....
el impost sobre l'herència si som seriós i quarents no s'ha de retirar sinó que senzillament no hi ha herència ni ajudes.....
a que juguem a la igualtat d'oportunitats i ells en diuen 'meriotocràcia' amb una merda per tots està garantida, pels altres plus..... i ja no diguem dels que no han fotu un clau en s'ha vida i els hi cau del cel.... caproski....
realment millor que diguin les coses clares i es deixin d'eufamismes, si neixes en una famíla o en una altra ho tens millor encara que siguis un curtdegambals.
Al meu parer (no sóc una experta i tampoc no he rebut cap sobre amb 500 euros), aquesta mesura és pura propaganda electoral del PSOE que juga amb el desconeixement general dels detalls.
* En teoria:
- Els impostos actuals ja graven totes les transaccions econòmiques: compra, venda, donacions, successions, etc. Per tant, el patrimoni de què disposa una família ja ha pagat els impostos corresponents quan l'adquirit, independentment de la via. Per tant, l'impost sobre el patrimoni suposa una doble imposició. A més, es parla molt del patrimoni total subjecte a l'impost però no de les partides exemptes, per exemple, l'habitatge habitual...
- Recaptació final esperada = 1.080 mill. € / 160.000 contribuents afectats = Cada una de les persones més riques del país pagarà 6.750 €/año (durant un parell d'anys) Insisteixo, la xocolata del lloro. Encara més, una enganyifa.
*En la pràctica:
- Els patrimonis del país estan materialitzats en empreses, que paguen impostos molt més baixos que l'IRPF.
- Els grans patrimonis estan en paradisos fiscals, europeus i extraeuropeus, difícils de controlar, d'una banda, per manca de voluntat política i, de l'altra, pel complex entramat bastit per la enginyeria financera.
La única mesura fiscal justa, efectiva i constitucional (art. 31.1., principis d'igualtat i progressivitat) és augmentar el tipus impositiu dels impostos directes (IRPF, en aquest cas) per a les redes més altes: des de 1995, els diferents governs l'han anant baixant del 54% al 45%. Res indica que aquesta situació canviarà.
¿Quién le pondrá el cascabel al gato? Ningú. Aquesta és la crua realitat...
Anònim |
diumenge, 18 de setembre de 2011 | 16:04h
Només més imposts al rics segons Obama i una doble imposició als bens patrimonials més ajustada segons Salgado?
Per què el remei no pot ser mai més dolent que la malaltia i alguns estàn empenyats en que ho siga.
El quid de la qüestió no és només si encara més impostos pels rics, ni una simple ajust a la doble imposició als bens patrimonials.
Una de les directrius que haurien de marcar un increment d'impostos als existents és una gradació en funció de l'interés general.
I l'interés general pot gravar encara més els diners fàcils que s'han obtés especulant o són destinats a l'especulació, interessos suntuaris o luxe.
Però no s'hauria de penalitzar encara més si aquets diners són destinats a l'activitat productiva, crear llocs de treball sostenibles, pot ser estiguen en més bones mans i més productius que al propi erari públic i no perjudicar encara més la creació de riquesa.
Per això l'increment de més imposts s'han de fer en funció de l'interés general de tothom amb independència de les mans o al nom en que estiguen en un moment donat.
I sovint més imposts significa primar l'economia pública i l'endeutament que d'altres aprofitaràn per a fer-se més rics a costa de les despeses públiques i en contra de l'economia productiva que els genera, apalancant encara més l'economia per atemptant encara més contra la gallina dels ous d'or.
Més impots segons com, pot perjudicar i apalancar encara més l'estat general de l'economia i el finançament.
La meva capacitat de sorpresa no té límits. De què em van servir les classes de sociologia a l'autònoma, les meves lectures de Tourain, Sennet o Weber, si ara resulta que les classes mitjanes són les més perjudicades per la reactivació de l'impost de patrimoni. Perquè, com afirmava algun tertulià d'intereconomia, gent ben informada i documentada, "¿Quién no tiene un millón de euros?
Amb independència de la titularitat en certa mena és pot estar penalitzant també la capacitat d'inversió i l'activitat econòmica productiva inicial o el seu desenvolupament
Per això ja és l'impost de la renda del capital que també es podria perfeccionar en aquest sentit-
En quan a l'assumpte de la doble imposició de renda-patrimoni deuria ser un tema menor que fins i tot el que té bens inmobles es podria queixar de que ja paga l'IBI a l'ajuntament tanmateix amb una doble imposició que tindria que repercutir en el preu del lloguer o l'activitat econòmica de que es tracte.
Per tant podria tindre en compter o cert pes altres variables o el conjunt de patrimoni-renda alhora de tributar. No podria semblar bé un impost sobre el patrimoni amb independència de la renda i l'inversió en activitat econòmica d'interés general.
I també l'impacte per l'economia del país en una economia cada vegada més global l'impost conjunt de renda-patrimoni.
La doble imposició, en general, no és un tema menor. En cap cas, els i les contribuents han de pagar impostos més d'un cop pel mateix concepte.
Jo no veig doble imposició en el cas de l'IBI perquè no grava el patrimoni en si mateix sinó que és una contribució a les despeses municipals generals de les què ens beneficiem totes les persones, físiques i jurídiques, i l'import de la qual és proporcional al valor de l'immoble. Potser era més intuïtiu fa uns anys quan s'anomenava "Contribució Territorial Urbana"...
En tot cas, és un cost que, com la resta de costos de qualsevol activitat econòmica, es repercuteix en el preu final, ja sigui un lloguer o una venda de productes o serveis. Sobre aquest punt, no tinc cap dubte.
En certs aspectes un impost de patrimoni no pot estar desvinculat del tot del de la renda.
Alhora que l'impost del patrimoni-renda ha dei tindre en compter altres paramatres i la progressió cap un equilibri pressupuestari més ajustat al país a les necessitats i cohesió del país que no acabe perjudicant a una economia sostenible d'interés general.
I aquest escés d'imposts acaba perjudicant el desenvolupament normal de l'activitat ecònomica, una diversistat equilibrada i més cohesionada per acabar distorsionant i perjudicant l'economia general de un país.
El que pot passar és que un excés d'imposts mal aplicada acabe distorsionant l'economia en en general, una cohesió equilibrada i la diversitat addient, a favor o enriquiment d'uns 'lobbys' potents que viuen de l'Estat i viciat al servei d'uns interessos creats i incentivant el desviament de capitals.
Els 'lobbys' i tanmateix com els dels facons de l'indústria militar i armamentística van acumulant una infinitat de interesos creats per ells per a viure i endur-se sempre el gran pastís dels pressupostos dels Estats Units restan els serveis socials com a testimonials.
Després amb el dólar a través de la massa monetària i l'ingenyeria financera intenten repercutir gran part del seu deuter astronòmic a la resta del món.ç
Afavorint encara més la creació de bombolles, d'actius tòxics i l'especulació financera a arreu del món on sempre surten guanyant en perjuït de l'economia en general.
Amb l'impost renda-patrimoni pot ser es tindira que tractar d'evitar la penalització de l'inversió sostenible a llarg plaç que alhora incentivaria encara més l'especulativa, volàtil i diners fàcil a un món més globalitzat.
N'hi ha qui és fa ric a través amb empreses i els interesos dels 'lobbys'de servei públic estimulades per uns interessos creats més artificials estrastosfèrics que reals per la pròpia despesa i l'endeutament públic ineficient.
On l'indústria armamentísca entre d'altres pot ser un exemple.
En tota economia d'Estat modern força regulada el que prima és la gestió addient i l'eficiència.
I sota aquest punt de vista hi pot n'hi haure benefacots o malfactors que la perjudiquen que sovint poden ser tanmateix públics o ho són amb independència de la seva titularitat o a nom de qui estiguen.
Els especuladors encara que no arriben a la consideració de traficants mafiosos representen els voltors carronyaires de la cadena tròfica econòmica, indicatius que alguna qüestió no rutlla com cal o s'aprofiten dels forats que deixa la manca o mala gestió i regulació de qualsevòl Estat.
Alhora És pot dir que un sistema públic per si mateix no és garantia de res, eficiència o bona gestió i que una pujada encara més gran d'imposts siga tanmateix per si sola beneficiosa, encara que una regulació més addient i eficient dels imposts actuals si que podria ser més benficiosa per tothom.
Amb un sistema cent per cent públic pot ser no hi hauria especuladors que detectaren les falles del sistema. Però això no vòl dir que no hi hauria falles igualment o majors.
el impost sobre l'herència si som seriós i quarents no s'ha de retirar sinó que senzillament no hi ha herència ni ajudes.....
a que juguem a la igualtat d'oportunitats i ells en diuen 'meriotocràcia' amb una merda per tots està garantida, pels altres plus..... i ja no diguem dels que no han fotu un clau en s'ha vida i els hi cau del cel.... caproski....
realment millor que diguin les coses clares i es deixin d'eufamismes, si neixes en una famíla o en una altra ho tens millor encara que siguis un curtdegambals.
* En teoria:
- Els impostos actuals ja graven totes les transaccions econòmiques: compra, venda, donacions, successions, etc. Per tant, el patrimoni de què disposa una família ja ha pagat els impostos corresponents quan l'adquirit, independentment de la via. Per tant, l'impost sobre el patrimoni suposa una doble imposició. A més, es parla molt del patrimoni total subjecte a l'impost però no de les partides exemptes, per exemple, l'habitatge habitual...
A mi també m'agrada l'aritmètica i no me surten els números:
- Recaptació final esperada = 1.080 mill. € / 160.000 contribuents afectats = Cada una de les persones més riques del país pagarà 6.750 €/año (durant un parell d'anys) Insisteixo, la xocolata del lloro. Encara més, una enganyifa.
*En la pràctica:
- Els patrimonis del país estan materialitzats en empreses, que paguen impostos molt més baixos que l'IRPF.
- Els grans patrimonis estan en paradisos fiscals, europeus i extraeuropeus, difícils de controlar, d'una banda, per manca de voluntat política i, de l'altra, pel complex entramat bastit per la enginyeria financera.
La única mesura fiscal justa, efectiva i constitucional (art. 31.1., principis d'igualtat i progressivitat) és augmentar el tipus impositiu dels impostos directes (IRPF, en aquest cas) per a les redes més altes: des de 1995, els diferents governs l'han anant baixant del 54% al 45%. Res indica que aquesta situació canviarà.
¿Quién le pondrá el cascabel al gato? Ningú. Aquesta és la crua realitat...
Per què el remei no pot ser mai més dolent que la malaltia i alguns estàn empenyats en que ho siga.
El quid de la qüestió no és només si encara més impostos pels rics, ni una simple ajust a la doble imposició als bens patrimonials.
Una de les directrius que haurien de marcar un increment d'impostos als existents és una gradació en funció de l'interés general.
I l'interés general pot gravar encara més els diners fàcils que s'han obtés especulant o són destinats a l'especulació, interessos suntuaris o luxe.
Però no s'hauria de penalitzar encara més si aquets diners són destinats a l'activitat productiva, crear llocs de treball sostenibles, pot ser estiguen en més bones mans i més productius que al propi erari públic i no perjudicar encara més la creació de riquesa.
Per això l'increment de més imposts s'han de fer en funció de l'interés general de tothom amb independència de les mans o al nom en que estiguen en un moment donat.
I sovint més imposts significa primar l'economia pública i l'endeutament que d'altres aprofitaràn per a fer-se més rics a costa de les despeses públiques i en contra de l'economia productiva que els genera, apalancant encara més l'economia per atemptant encara més contra la gallina dels ous d'or.
Més impots segons com, pot perjudicar i apalancar encara més l'estat general de l'economia i el finançament.