Quan era xicoteta, supose que soriejant per casa, vaig llegir unes postals que s'havien escrit els meus pares quan festejaven, l'un al poble i l'altra a Barcelona. Recorde que moltes començaven amb un Aquí sin novedad, gracias a Dios. Aquesta frase em va paréixer d'un avorriment mortal, no podia entendre perquè no cap novetat era una bona notícia.
Ara, quan sobretot en algun email a la pregunta: com va? responc: bé, com sempre, dir-ho o escriure-ho em fa somriure, perquè dit d'una altra manera és ben bé el mateix, i ara ho he comprès. Deu de ser això que en diuen coses de l'edat.
La cançó és Le lettere d'amore de Roberto Vecchioni, en una versió preciosa que va fer Joan Isaac i que canten junts. M'agrada molt:
