*Ara fa uns anys, amb un conjunt que
tocàvem, música, Pomada, ens va passar que ens van
fotre fora a pedrades d'un escenari. A Castellar del Vallès,
uns pancastellanistes enfurismats van considearar que aquella festa,
un concert de Festa Major, era una amenaça per aquell somni
“un, gran i lliure” que tan excita a segons qui.
El Mossos i els Paramilitars
pancastellanistes (aka Guàrdia Civil), s'ho miraven amb
parsimònia viam si així ells s'estalviaven la
feina...però ves per on, com que els perles no tenien gaire
punteria amb els rocs, ens en vem poder sortir, vem fotre el camps
pel darrera d'amagatotis i els Brams van poder seguir amb el concert
sense gaire facilitats, és clar.
Uns dies després la notícia havia trascendit, perquè s'hi ensumaven aires d'enfrontament entre bàndols, carnassa pels mitjans, i em va trucar una periodista, per dir-ho d'alguna manera, tot demanant què hi havia passat:
-Hola bon dia, sóc del País?
-De quin País?- vaig respondre
-Hi, hi ha, ha...ja ho saps!
-Dona! Si m'ho dius en català me n'imagino un i si ho fas en castellà, un altre!
-......
-Què hi va passar l'altre dia al vostre concert a Castellar?
-Doncs que els fills de la Guàrdia Civil van apareìxer a un concert de Festa Major, van agredir el públic i ens van llençar pedres a l'escenari.
-Home! Jo no puc escriure això!
-No? Doncs és el que hi va passar.....
*Avui mateix, a la peixetareia de Bera (Nafarroa-Eskual Herria) mentre em preparaven dos llucets hi ha entrat una parella de gent d'edat. “Buenos días”. Com més fort millor i marcant territori. Llàstima, perquè fins aquell moment gaudiem d'una interessant conversa amb les peixeteres i l'altra clienta sobre els noms del peix en català, en basc és clar, i ens queixàvem de la gent que munta cursos i no avisa que quan hi vagis t'hauràs d'empassar sí o sí unes classes en castellà que fotrà fredat. Bé.
Doncs en entrar el triomfal duet de jubilats tot ha canviat, a partir del toc de cornetí desafinat “buenos días!!!!” Mec! L'home ha començat a fer bromes sens cap mena de gràcia sobre els conills i a disparar directes llefiscoses a una de les dependentes. La senyora, no sé ben bé perquè, ha dit “como dicen los catalanes “collons!””. Han descobert que jo era dels que ho deia i tot intentant no ser més mala persona del necessari els he preguntat si coneixien el meu País i tal i pasqual!
Oi tant! Que si la senyora havia tingut un noviet a Reus, que si li agradava tant...però ai! Sense solta ni volta i sense que ningú li hagi demanat ha etzibat: “Ah! Pero nada de País eh...una región!”.
De seguida, el marit ha deixat de babejar amb la peixetera per fer un atac preventiu. Jo me'ls mirava flipant...que foten aquest parell?
M'han dit que havien viatjat tant i que enlloc se'ls hi havia acudit d'intentar canviar els costums de la gent i que per això no es miraven el Món des d'una finestra.
Les de la botiga els hi han donat pel seguit, que la cosa no està per perdre clientela, i servidor ha marxat planyent-los i responent-los amb un “Aio!”.
*Diumenge passat a la ràdio hi vaig sentir un fragment de la conferència del senyor Jordi Pujol i Solei quan esmentava i comentava la cançó dels Catarres, Jenifer. Em va semblar molt intel·ligent com l'emprava, i tot i no coincidir en alguns dels afegitons que hi feia, va ser molt hàbil quan va acceptar com a lloança ser un “somni eròtic” i quan va rematar la jugada adreçant-se al tal Catarra i per dir-li que si no podia fer que la Jenifer parlés català, tot allò era inútil.
*Ara fa uns mesos, com a tothom, em va arribar la primera notícia del conjunt d'Aiguafreda. D'entrada atreia. La cançó era arriscada i es fotia en un camp interessant. El dubte era a quin bàndol jugaven. De mica en mica s'ha escampat com una taca d'oli i el posicionament social del grup s'ha anat aclarint, no? He de confessar que en escoltar-ne el disc sencer m'ha encantat l'aire vallesà de l'operació, l'estètica festiva i austera i els temes humans. Vaja, “patxanga honda” que diria el quefe.
*Avui han saltat les alarmes: els Catarres potser no són dels nostres. Dos d'ells tenen un altre projecte on trinxen els nacionalisme. Em permetreu que aprofitant que al poble no hi ha lsd i que no tinc temps per música colonial no ho hagi ni escoltat.
Tan sols en treure dues conclusions, molt lleugeres, d'aquest tirallonga d'anècdotes:
*És molt bona notícia que s'hagin hagut d'explicar i fins i tot diria justificar (segons el que n'he pogut llegir a Vilaweb). Mireu sinó com va acabar el Cesc Fàbregues amb l'Estelada. És símptoma que encara tenim poder i que podem exigir a la gent que siguin clars i es posicionin en una situació de colonització i de guerra com la que patim.
*Si la mateixa cançó que ha encès el llum roig fos en la nostra llengua potser no estaria escrivint això. Recordeu allò del País del principi del text? Com va dir un dia l'Ignasi Riera, “per si de cas, vaig al bàndol del dèbils”(aprox).
el bogardisme pot ser l'antídot inesperat...insospitat i invectiu...mira, visitan's i deixa la teva emprenta.
Ara no és l'hora de la pau, és em temps del gripau!
Salut de la bona i amb ratafia!