La tarda s’infla de verd. Dos quarts de cinc. El batall del campanar ho subratlla dues vegades. La lenta aroma del cafè esvaït, la punta d’un cigar exhalat de fum blau. S’ha vençut la sonsònia de la capçinada davant la telesèrie tot just reempresa. Bufa un ponent prim. S’amestrala, potser? Les capçades dels vellaners, de tots els verds que dèiem, es desglacen en vellanes que van caient rítmiques a terra. La terra vermella per la falta de pluges perd importància: hi ha ocres i arams que s’hi conjuren. És massa aviat pel festival de rojos que vindran d’aquí un mes. Trametre, de nou, una instància al nou curs. Desentendre’s de pensar que tot comença al gener. Fa molts anys que penso que tot recomença així que el setembre enceta la segona quinzena. Les primeres mànigues llargues. Xancletes i abarques que es resisteixen a la dictadura dels mitjons. Desar al calaix un altre estiueig i preveure albirar l’horitzó amb les camises a punt. Fer cau i net amb la platxèria una mica enervant de l’agost, encara que enguany no ens podem queixar, treure la pols a les propostes que al juny es van quedar al tinter i valorar-les amb l’ambició justa i necessària.
Prendre’s, just abans que tot comenci a bullir, una setmana de fugida. Desatendre en la mesura del possible, la safata d’entrada de molts impacients que ja han desdonat l’estiu. Resistir-se encara a establir-se plenament en el tràfec d’un quefer arbitrari, nerviós, impertinent, per la seva mateixa naturalesa d’estar format per tot de coses noves que no s’han provat abans. Mentrestant, perfilar encara, damunt aquesta cua d’estiu climatològic, una inversió de dies llargs de descans ribetejats del nerviosisme del qui no sap encara molt bé què l’espera a ciutat.
Els poemes sabran deixar de ser només noms d’arxiu a l’ordinador i seran dits i llegits en llibres i recitals? Els contes seleccionats saltaran finalment a alguna mena de recull més ambiciós? Agradaran a algú més els personatges de l’obra de teatre que s’ha de reescriure, encara està verda, no de veritat, no es pot ensenyar, bé, d’acord perquè ets tu, però diga’m seriosament el què et sembla, sense cap compromís, eh? I sobretot, per damunt de tot, hi haurà uns llavis nous per tornar aprendre a besar?
ens vàrem conéixer en aquell aplec de Gandia, i mira, ara he vingut a parar al teu blog, un any després :)
Besades!