norge |
dissabte, 10 de setembre de 2011 | 18:03h
Poc ens podíem imaginar les badalonines i els badalonins que, pocs mesos
després de la elecció de Xavier García Albiol com a senyor alcalde de
Badalona, veneraríem aquella data i besaríem el terra que el popular
personatge trepitja.No pot ser veritat - Germans de Sang (El musical) de Stephen Sondheim
A Badalona sempre hem presumit d'alcaldes. Tret d'en Màrius Díaz, del PSUC, que va obrir la llauna dels alcaldes demòcrates, i que mai no ha estat exemple de res, a la nostra ciutat sempre hem fet arrribar al lloc més honorable de la ciutat la créme de la créme de Badalona, la gent més treballadora, honrada i sensata. I no només això, la més capacitada per presidir la alcaldia d'una de les ciutats més densament poblades de Catalunya.
Ja fa anys vam tenir en Joan Blanc, del PSC, un alcalde singular que va assolir tal èxit que fins i tot el grup badaloní "Els Confiscats" li va regalar el protagonisme indiscutible d'una cançó, la qual es va convertir en un dels hits locals dels anys 80 a Badalona, comparable a "L'últim Tirabòl" dels Brams a Berga. Després d'una injusta sortida per la porta del darrera amb un nou partit i noves sigles, en Joan Blanc deixà el seu lloc a la socialista Maite Arqué, més coneguda com "la peixatera" perquè venia del món de la venda de peix. I quanta humilitat! Així com d'en Joan Blanc es coneixia que tenia propietats arreu de la ciutat, la Maite Arqué era el model de política que havia deixat la parada de peix al mercat per ser alcaldessa. Més tard, gràcies a les maniobres típiques del PSC de canviar alcaldes a mig mandat, va arribar en Jordi Serra, també conegut com "el Sheriff", segurament pel bigoti peculiar i no pas per les seves maneres i la seva cara hieràtica i permanentment seriosa.
L'Albiol ha fet grans coses per Badalona en tan poc temps. Mai havíem sortit tant a la tele com ara. Es parla de Badalona a tothora a ràdios, televisions i tertúlies de cafè. Aquest nou alcalde, de tan bo que és, va preferir cedir espai a d'altres persones perquè visquéssin a la nostra meravellosa ciutat mentres ell se n'anava a viure a un piset a la perifèrica Pedralbes. Però un cop escollit va haver de tornar a Badalona i agafar una vivenda, privant d'una mica d'espai a d'altres possibles candidats a ser badalonins o badalonines. Coses de la política, ves!
El nostre Alcalde vol una Badalona per a tothom però sobretot per a badalonines i badalonins. Si la ciutat fos més grossa, més gent d'arreu hi podria venir a viure; fins i tot de Rumania! Però per desgràcia el món no és tan meravellós com el nostre senyor alcalde, el qual, si tingués superpoders, faria que els límits geogràfics de la ciutat s'eixampléssin perquè tothom pogués gaudir de la ciutat.
I ara, un cop més, ha donat exemple de la seva "talla" desprenent-se de folklores i gesticulacions peculiars que, ara en temps de crisi, segurament son prescindibles. Primer va voler estalviar-se la costosa tinta dels cartells de la Diada de l'11 de setembre suprimint-ne la paraula Nacional. Però com que el mon està en crisi i els ajuntaments estan ofegats de deutes, el senyor alcalde, que va fer números, va veure que amb això no n'hi havia prou i va tirar pel dret suprimint tots els actes oficials de la Diada Nacional de Catalunya. A ningú se li escapa que aquest és un fet insòlit i que una cosa així no havia succeït mai en democràcia. És per això que te més valor la decisió i la acció del senyor Albiol. És per això que lluny de criticar-lo caldria fer-li un monument gegant perquè la ciutat li ho agraís. Però com que desaofrtunadament no hi ha diners per fer-ho, l'homenatge haurà d'esperar. Potser, tal vegada, d'aquí a uns anys, quan acabi la seva primera legislatura (de moltes, esperem) i quan la crisi hagi passat de llarg, el poble de Badalona li farà els honors d'aixecar un Xavier Garcia Albiol de 10 metres (algun metre més que la persona humana) al bell mig de la platja, davant de Roca "y" Pi. I d'aquesta manera, badalonins i badalonines podran veure el seu il·lustre alcalde ben il·luminat una nit de Sant Anastasi, el qui fou el seu gran (i altíssim) benefactor.
Ja fa anys vam tenir en Joan Blanc, del PSC, un alcalde singular que va assolir tal èxit que fins i tot el grup badaloní "Els Confiscats" li va regalar el protagonisme indiscutible d'una cançó, la qual es va convertir en un dels hits locals dels anys 80 a Badalona, comparable a "L'últim Tirabòl" dels Brams a Berga. Després d'una injusta sortida per la porta del darrera amb un nou partit i noves sigles, en Joan Blanc deixà el seu lloc a la socialista Maite Arqué, més coneguda com "la peixatera" perquè venia del món de la venda de peix. I quanta humilitat! Així com d'en Joan Blanc es coneixia que tenia propietats arreu de la ciutat, la Maite Arqué era el model de política que havia deixat la parada de peix al mercat per ser alcaldessa. Més tard, gràcies a les maniobres típiques del PSC de canviar alcaldes a mig mandat, va arribar en Jordi Serra, també conegut com "el Sheriff", segurament pel bigoti peculiar i no pas per les seves maneres i la seva cara hieràtica i permanentment seriosa.
L'Albiol ha fet grans coses per Badalona en tan poc temps. Mai havíem sortit tant a la tele com ara. Es parla de Badalona a tothora a ràdios, televisions i tertúlies de cafè. Aquest nou alcalde, de tan bo que és, va preferir cedir espai a d'altres persones perquè visquéssin a la nostra meravellosa ciutat mentres ell se n'anava a viure a un piset a la perifèrica Pedralbes. Però un cop escollit va haver de tornar a Badalona i agafar una vivenda, privant d'una mica d'espai a d'altres possibles candidats a ser badalonins o badalonines. Coses de la política, ves!
El nostre Alcalde vol una Badalona per a tothom però sobretot per a badalonines i badalonins. Si la ciutat fos més grossa, més gent d'arreu hi podria venir a viure; fins i tot de Rumania! Però per desgràcia el món no és tan meravellós com el nostre senyor alcalde, el qual, si tingués superpoders, faria que els límits geogràfics de la ciutat s'eixampléssin perquè tothom pogués gaudir de la ciutat.
I ara, un cop més, ha donat exemple de la seva "talla" desprenent-se de folklores i gesticulacions peculiars que, ara en temps de crisi, segurament son prescindibles. Primer va voler estalviar-se la costosa tinta dels cartells de la Diada de l'11 de setembre suprimint-ne la paraula Nacional. Però com que el mon està en crisi i els ajuntaments estan ofegats de deutes, el senyor alcalde, que va fer números, va veure que amb això no n'hi havia prou i va tirar pel dret suprimint tots els actes oficials de la Diada Nacional de Catalunya. A ningú se li escapa que aquest és un fet insòlit i que una cosa així no havia succeït mai en democràcia. És per això que te més valor la decisió i la acció del senyor Albiol. És per això que lluny de criticar-lo caldria fer-li un monument gegant perquè la ciutat li ho agraís. Però com que desaofrtunadament no hi ha diners per fer-ho, l'homenatge haurà d'esperar. Potser, tal vegada, d'aquí a uns anys, quan acabi la seva primera legislatura (de moltes, esperem) i quan la crisi hagi passat de llarg, el poble de Badalona li farà els honors d'aixecar un Xavier Garcia Albiol de 10 metres (algun metre més que la persona humana) al bell mig de la platja, davant de Roca "y" Pi. I d'aquesta manera, badalonins i badalonines podran veure el seu il·lustre alcalde ben il·luminat una nit de Sant Anastasi, el qui fou el seu gran (i altíssim) benefactor.
