Volien espanyolitzar-la. Pretenien bipolaritzar-la. Felicitats. Han aconseguit les dues coses. Han situat el debat en termes espanyols i han instal·lat el PP en el punt de mira. El que no entenc és per què determinats col·lectius que no tenen res a veure amb el PSC s'hi presten, a aquest joc. Mosseguen l'esquer del PP, com si els conservadors tinguéssin un paper protagonista en aquesta pel·lícula estatutària. Són actors secundaris en clau catalana, tot i que en l'escena espanyola certament han fet molt de soroll i una mica de mal (boicots que la Caixa, per exemple, compensa patrocinant la selecció de Luis Aragonés i el sector del cava equilibra amb un augment del consum interior). La catalanofòbia no ve d'ara, sinó de lluny. Els exsocis de CiU fan de les seves des que van aconseguir la majoria absoluta aznarista i des que pateixen indigestió pel resultat electoral del 14-M arran dels fets de l'11-M.
Ha interessat concentrar el rebuig a la dreta cavernària en aquesta campanya, per vincular la resposta testicular amb el sí estatutari. Legítim, però decebedor. Bàsicament perquè els que l'han fomentada, aquesta tàctica, són els mateixos que criticaven ERC quan s'enrocava amb el PP. Aquells que van criminalitzar l'encadenada de les JERC davant de la COPE a Madrid. Aquells que van utilitzar, des de Ferraz i des de Nicaragua, aquest episodi contra l'emissora de Losantos i els bisbes per empastifar ERC, tot presentant-la com una colla d'irresponsables que contrastaven amb el seny i la professionalitat dels veterans del pont aeri, és a dir, la CiU del sector negocis i l'hereva del pujolisme. Jo vaig criticar aquell episodi a la COPE. També he criticat [i precisat] els incidents amb Arcadi Espada a Girona i l'escridassada a Mariano Rajoy a l'Hospitalet i Granollers, així com lamento la tangana d'ahir a les portes d'un hotel on Ángel Acebes feia el seu míting a Mataró [aquí teniu el video]. I criticaré tantes altres que es produeixin. No és ni una escena edificant ni la millor imatge de projectar-nos. No entenc per què ho fan, sincerament. Pot més el testicle o la víscera que la intel·ligència i la fredor política? Potser sí. Però a mi això no em va. La política crec que ha de ser una altra cosa més enllà de testicles i vísceres. Tot plegat, es retroalimenta i poc pas que ho dissimulen: el contrari.
Insisteixo que els mitjans no tracten de la mateixa manera l'incident amb Espada que l'incident amb Rajoy o Acebes. No ho fan. Quin tractament donarien si, per exemple, el receptor dels ous llençats i els insults fos Zapatero enlloc de Rajoy? Què dirien d'aquests col·lectius vinculats a l'independentisme? S'han preguntat, per cert, si contemplen la possibilitat que això se'ls giri en contra? Són preguntes que em faig.
Zapatero dixit: "Un Estatut per a tota una generació o més"
La jornada de campanya dóna simptomes d'esgotament, d'incorporacions a la desesperada i curioses, i d'escàs debat. [Alguns, com Xavier Sala-i-Martín són reclamats com a desapareguts, mentre d'altres, com Miquel Roca Junyent, reapareixen treient força d'on sigui i malgrat tot.] Quines ganes que això s'acabi i arribi diumenge. Caixa o faixa. Com afirmava diumenge Zapatero a La Vanguardia [que ha renovat el seu disseny], deixe'm-ho córrer fins a la propera generació i tant feliços, si això volen. "Este Estatuto es para una generación, o más", va dir el president espanyol. Una hipoteca que supera aquestes brutals de 30 i 40 anys.
Cadascú a la seva
Mentre Artur Mas carrega contra ERC, Josep Antoni Duran apunta al nou govern, quan no és que es barallen per altres governs, és clar. En canvi, Josep Lluís Carod ha preferit disparar contra ICV i el PSC, focalitzant l'atac en Joan Saura, que s'ha indignat un xic, però un xic sostenible. El més divertit de tots, però, és Pasqual Maragall que hi veu un idil·li no gaire perceptible entre el Govern agònic i els empresaris. Crec que, a base de desfullar tantes margarides, el President oblida les duríssimes paraules del gran José Manuel Lara Bosch, que li va retreure falta de lideratge i unes quantes coses més.
La campanya als blocs de CDC
A CiU, quatre exalcaldes es revolten, segons informa una Vilaweb molt satisfeta per la pròpia difusió. Si ahir m'aturava a analitzar els blocs institucionals republicans, avui voldria fer-ho amb els diaris personals de càrrecs de Convergència. L'activíssim Joaquim Fernàndez, regidor de CiU a la ciutat blocaire per excel·lència del Principat, que és Mataró, analitza la coincidència del no d'Acebes amb el no de Carod, ahir a la seva ciutat. Al bloc d'en Quim, per cert, hi vaig descobrir aquest web de maragallades. L'exquisidesa del bloc de Xavier Tomàs és directament proporcional a la seva capacitat d'abstracció, amb la qual cosa no es dedica a la picabaralla i la declaració i contradeclaració diària. En Tomàs blocaire és de més alta volada.
Coincideix precisament en destacar l'espanyolització de la campanya, la nova blocaire Carme Laura-Gil, diputada de CiU i exconsellera d'Ensenyament de la Generalitat. El regidor de Sant Feliu de Codines Roc Fernàndez també fica, des del seu bloc, el dit a la nafra de la coincidència, quant a resultat, del no sobiranista i el no anticatalanista. Gràcies a aquest edil i treballador de CDC, incorporo als meus enllaços el bloc de Josep Tarrat, president comarcal de CDC al Pallars Jussà. Benvingut, Josep.
En canvi, el bloc dels també convergents Salvador Grifell i el diari de Roger Pons són més aviat de franctiradors, perquè normalment fan una interpretació curta i àgil del dia a dia.
Estatut balear
Tot això, i més, succeïa al Principat quan a les Illes el PP i el PSIB arribaven a un acord per a l'Estatut balear.
Tots són igual de manipuladors i de mentiders, i en saben molt de negocis i tripijocs. Els de la dreta nacionalista espanyola i els de la dreta capitalista catalana. Llegiu, sinó, a les pàgines de Opinió de l'AVUI d'avui dimecres el que diu l'Olivé:
"La bronca
Em preocupa que el llibre polític més venut a Catalunya els darrers temps sigui un que recull no sé quines barbaritats que diu que diuen a la COPE. Aquest fet té una estreta relació amb les bronques que estem vivint aquests dies en els actes de campanya del PP i els seus amics suposadament intel·lectuals. És perfectament comprensible que hi hagi gent enrabiada per les barbaritats que diuen, però em costa molt més d'entendre que hi hagi gent prou masoquista per llegir-se un recull de barbaritats o gent prou cega per no adonar-se que a base d'escridassar-los i organitzar bronques l'única cosa que aconsegueixen és alimentar el seu discurs paranoic. La prudència recomana no perseguir a qui té, o fa veure que té, complex de persecució.
Els emprenyats
Seria ceguesa política organitzar bronques contra el PP fora que pretenguin treure rèdit electoral de l'acorralament i la radicalització del PP. Fora que hi hagi forces polítiques que, a manca de discurs propi, creuen que un PP forassenyat els ajuda a obtenir vots. Aquesta seria l'estratègia electoral del PSC en la campanya del referèndum i aquesta és, de fa temps, l'estratègia d'Esquerra Republicana. A Esquerra saben perfectament que el principal artífex dels seus 23 diputats va ser el senyor Aznar, saben que amb la fugaç presència republicana al govern no han aconseguit capitalitzar ni un sol vot i per tant ja els està bé que el PP creï confrontació. Pensen que, com més catalans emprenyats hi hagi, més vots tindrà Esquerra. Encara que acabin sent, en el referèndum, vots idèntics i indestriables dels vots del PP.
El no de la confrontació
La coincidència en el No a l'Estatut d'Esquerra i el PP s'explica, essencialment, per la rendibilitat que tots dos esperen treure de la tensió i l'emprenyament. Uns, Esquerra, pensen recollir vots a Catalunya, i els altres, el PP, a Espanya, però el mecanisme és idèntic. Una victòria del No els permetria perpetuar els seus respectius papers de víctimes i generar una nova espiral que els retornés al centre del panorama polític. Aquest desig de confrontació permanent és l'única cosa que uneix els partidaris del No. I és l'argument més potent per votar Sí."
El que sigui i el que calgui per tal de fer-nos entendre de que això no va amb ells. Ens prenen per imbècils, o què?.
L'olivé, com sempre, l'encerta. És, de bon tros, el millor articulista de l'Avui.
Saül, tens tota la raó. S´haurá acabat la campanya i la sociolaraconvergència haurà aconseguit passar-la sense donar explicacions de cap ni un article de l´estatut jivaritzat. Fixa't que desde l'armistici de la Moncloa s´ha acabat el boicot al cava, que era la mare de tots els boicots. El PP ha guanyat. Sento vergonya del meu poble claudicant,
I ara a què juguem?, doncs a ser carn de canó de l´enfrontament Rajoy -ZP, Anar a votar "sí" és com aquell condemnat a mort que va cantant a cavar la seva tomba i ademés felicita al seu botxí per regalar-li una pala tan maca. Puta pena tot, d'en Mas fins a Saura, passant per en Colomines i la Feliu, la diva de les esències volàtils.
Per altre banda: quina diferència hi ha entre el finançament valencià i balear, aprovat pel PP i el català que figura a l´estatutet?, existeix alguna web que ho expliqui?. Bon dia a tothom.
Per més que guanyi el SI -que guanyarà, acompanyat d'un NO sonor i "emprenyador" per a ells, un BLANC moderat, un NUL (que silenciaran) reclamant la INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, i una ABSTENCIÓ clamorosa-, aquest estatut serà l'últim que negociarem amb Espanya. Aquest estatut, cas d'aprovar-se, neix bord i es revelarà amargament insuficient en el capítol de finances i recursos per al govern de Catalunya, que no podrà garantir teca suficient per a la voracitat de la sociovergència que ve.
Vist com tracten els estatuts catalans, el proper document d'aquest abast polític que presentarem a Madrid no serà a les Corts espanyoles, sinó a la Tesoreria Gral. de la Seg. Social. Que ens paguin allò que ens correspon per les nostres pensions futures, que fotem el camp.
Som una nació, i tenim dret a decidir.