cbort |
dimecres, 7 de setembre de 2011 | 18:15h
Veig lentitud i falta de reacció en el món polític progressista. La veu de la transformació amb capacitat d'incidir és al carrer. El 15 M ha aconseguit marcar en part l'agenda política, posar a l'escenari públic temes de debat essencials per al benestar de les persones i rejovenir els actors polítics, sorprenent a tots els qui- més grans. crèiem tenir el patrimoni de "ser progressista". Per contra, l'esquerra política està desubicada (parlo de IU i de ICV bàsicament) i no és un referent de transformació en què creguin els nous actors indignats. Tampoc ERC acaba de saber quin és el seu paper en aquest conjunt de forces que es reclamen del progressisme. El fet és que les noves generacions els han ignorat. I també han ignorat els sindicats tradicionals. Preguntar-se el perquè de tot plegat és urgent i reaccionar ràpidament, també.Amb tots els respectes, parlo d'un fet que avui s'ha anunciat: la presentació a primàries de ICV de Joan Coscubiela, històric dirigent de CCOO de Catalunya. No tinc cap legitimitat per posar en dubte la capacitat i l'historial de Coscubiela. De fet no els hi poso. Però presentar un candidat que no ha fet feina política directa al partit i que representa ja la generació del passat no és una bona estratègia. Tampoc ho és de cara a la connexió amb els moviments alternatius, que desconfien dels sindicats majoritaris i que fins i tot els acusen (no sense raó) de ser còmplices de la pèrdua continuada de drets laborals. Un viatge avui mateix per les xarxes socials pot constatar aquestes opinions. Això només és un exemple de la incapacitat de renovació que manifesten les estructures de partit quan al carrer han sorgit formes molt vives i dinàmiques de fer política, sense artificis ni grans discursos. (CONTINUA)
.
Es necessita alguna cosa diferent. En primer lloc un rearmament ideològic radical (que
ningú s'espanti per l'adjectiu: vol dir anar a l'arrel) de tot el
pensament polític d'esquerres. Amb això vull dir que s'han d'abandonar
totes les renúncies acumulades durant els últims trenta anys, en
paral·lel a la revolució conservadora, és a dir, ja n'hi ha prou de fer la
gara-gara al mercat, de no atrevir-se a qüestionar-lo, d'assajar
terceres vies; d'inventar-se noves marques envernissades del verd
ecologista; d'acceptar les noves formes d'organització de l'empresa com a
inevitables; de parlar amb la boca petita (o no parlar-ne) de lluita de
classes; de renunciar a la creació d'una nova Internacional que permeti
combatre el capital en el seu terreny: el món; d'abandonar la fortalesa
del pensament polític i ideològic per crear hegemonies (Gramsci);
d'abandonar el carrer com a escenari de lluita (d'abandonar les places
per convertir-les en places dures de ciment insofrible); d'acceptar la
pèrdua de teixit laboral, etc.
Aquest escenari catastròfic que dibuixo és la realitat. Repto a qui vulgui, a dir-me que no és ni ha estat així. La realitat és una pèrdua brutal, històrica, de les conquestes socials. Trenta anys han estat suficients perquè el capital hagi doblegat l'espinada del progressisme. Trenta anys de recular a la defensiva. Per quan l'ofensiva?
Es necessita una cosa diferent. Han de canviar les formes de participació política i han de néixer nous actors polítics, noves formacions, molt diferents dels partits tradicionals, obertes a la participació permanent i absolutament compromeses en l'objectiu de superar el sistema capitalista. La dignitat de viure, els drets humans i socials, una vida humana... són els paràmetres clàssics de qualsevol ideologia emancipadora. Ja ho eren quan va nèixer el Manifest Comunista. No cal inventar res perquè el sistema que descrivien Marx i Éngels és el mateix que ara ens dirigeix.
En aquest trajecte de renúncies s'ha perdut l'internacionalisme, la fraternitat: avui un assalariat alemany creu que té poc a veure amb un assalariat grec. Avui un sindicat espanyol és espanyol, i un sindicat francès, francès. I parlem d'Europa quan vivim més que mai al marge del sentiment de fraternitat. Només els poderosos poden sentir-se plenament identificats amb la seva Europa.
Cal una cosa diferent. Un horitzó i les seves eines. Un horitzó mundial perquè avui el món, més que mai, és un. Una esquerra sense complexos que tingui com a base la mobilització social (mai s'ha aconseguit res sense mobilització), no les institucions. Una esquerra que no es limiti a jugar la partida de les institucions sinó que plantegi la seva superació. I per això ha de deixar de comportar-se com a moderats socialdemòcrates i esdevenir moviment i força social.
Alguns criticareu la meva radicalitat. Però reflexioneu i digueu-me si hi ha una altra via que no sigui la del rearmament i l'ofensiva si volem acabar amb l'actual organització econòmica mundial que tantes desigualtats, injustícies, destrosses mediambientals, guerres pels recursos, pobresa i marginació urbanes... genera
Aquest escenari catastròfic que dibuixo és la realitat. Repto a qui vulgui, a dir-me que no és ni ha estat així. La realitat és una pèrdua brutal, històrica, de les conquestes socials. Trenta anys han estat suficients perquè el capital hagi doblegat l'espinada del progressisme. Trenta anys de recular a la defensiva. Per quan l'ofensiva?
Es necessita una cosa diferent. Han de canviar les formes de participació política i han de néixer nous actors polítics, noves formacions, molt diferents dels partits tradicionals, obertes a la participació permanent i absolutament compromeses en l'objectiu de superar el sistema capitalista. La dignitat de viure, els drets humans i socials, una vida humana... són els paràmetres clàssics de qualsevol ideologia emancipadora. Ja ho eren quan va nèixer el Manifest Comunista. No cal inventar res perquè el sistema que descrivien Marx i Éngels és el mateix que ara ens dirigeix.
En aquest trajecte de renúncies s'ha perdut l'internacionalisme, la fraternitat: avui un assalariat alemany creu que té poc a veure amb un assalariat grec. Avui un sindicat espanyol és espanyol, i un sindicat francès, francès. I parlem d'Europa quan vivim més que mai al marge del sentiment de fraternitat. Només els poderosos poden sentir-se plenament identificats amb la seva Europa.
Cal una cosa diferent. Un horitzó i les seves eines. Un horitzó mundial perquè avui el món, més que mai, és un. Una esquerra sense complexos que tingui com a base la mobilització social (mai s'ha aconseguit res sense mobilització), no les institucions. Una esquerra que no es limiti a jugar la partida de les institucions sinó que plantegi la seva superació. I per això ha de deixar de comportar-se com a moderats socialdemòcrates i esdevenir moviment i força social.
Alguns criticareu la meva radicalitat. Però reflexioneu i digueu-me si hi ha una altra via que no sigui la del rearmament i l'ofensiva si volem acabar amb l'actual organització econòmica mundial que tantes desigualtats, injustícies, destrosses mediambientals, guerres pels recursos, pobresa i marginació urbanes... genera
Pere Meroño
PD. Confirma que, per ara, ICV vol seguir sent d'esquerres.
Ara ha mogut una fitxa valuosa, en clau d'esquerres, i el que hi pugui fer a partir d'ara, i si no vol quedar marginada, és una profunda reflexió que la porti a canvis importants a nivell intern, i extern.
Pere Meroño
I no sé si Joan Coscubiela significa que ICV aposta per l'esquerra o per la contiuïtat. Pels moviments alternatius és una persona que prové d'un sindicat criticat i que, segons ells, forma part del sistema. Els canvis importants a nivell intern i extern com dius sembla que hauran d'esperar. Però ara era el moment de començar.
Pere