cbort |
dilluns, 5 de setembre de 2011 | 18:48h
En el context de crisi actual, les persones sensibles socialment, entre les quals hi ha els indignats i les indignades, què demanen? Sanitat, feina, habitatge i educació. Els quatre pilars fonamentals de l'anomenat estat del benestar. Afegim-hi el dret a una jubilació digna. Demanar el dret a la salut, el dret a treballar, el dret a tenir una casa i el dret a gaudir d'un bon sistema educatiu, sent com són aspectes bàsics per a la vida d'un ésser humà, és avui quasi revolucionari. Com és possible que les necessitats bàsiques per a una vida mínimament digna s'hagin de demanar, exigir... perquè l'estat no les garanteix? I això que estan escrites a totes les cartes constitucionals!!
Volem tenir metges si ens podem malalts (i urgències a prop de casa les 24 hores); volem treballar en feines que ens dignifiquin no que ens degradin; volem tenir una casa per a la qual no haguem de pagar xifres abusives i volem tenir un sistema educatiu d'alta qualitat que asseguri unes generacions formades, científicament, tècnicament i humanament. Si es preguntés en referèndum a la població europea si s'està d'acord amb aquests principis, la victòria favorable seria aclaparadora. Què està passant, doncs, que justament s'està fent el contrari? La pregunta és retòrica perquè tothom sap que qui governa no són els governs.
El programa tradicional de la socialdemocràcia (una forma suau i sensible socialment de capitalisme) és avui una utopia revolucionària? O és que s'aprofita la crisi per arrancar les conquestes històriques que han aconseguit treballadors i gent senzilla al llarg de més de cent anys?
La gent vol benestar i proteció social en un marc de llibertat. Aquesta és la síntesi d'un programa que es pogué dur a terme parcialment en alguns països europeus i que ara sembla la revolució. Que avall que hem caigut!!
En recordo, al respecte, una definició amable, per boca de Paco Fernández Ordoñez: socialdemòcrata és un socialista que no té pressa.
Pere Meroño