jpinyol |
dimarts, 6 de setembre de 2011 | 18:40h
Amb els anys cada vegada se'm fa més clarivident. M'agrada relacionar-me amb persones que sumin sensibilitat i compromís.Sensibilitat per combatre el marbre de la vida, segons com ben gèlid. M'estimo molt més una amistat que sent, s'emociona i aporta a tot el que fa una dosi ben màgica de passió que no pas aquells individus que van pel món eràtics, que són tan regulars com avorridíssims i que es consideren perfectes només perquè són molt poc exigents amb si mateixos.
I compromís respecte de la terra que els ha vist néixer i de la història que han heretat i, que en alguns casos, s'obstinen a canviar per millorar-la. Ara que el nacionalisme espanyol més ranci contraataca en l'intent estèril de fer desaparèixer del tot la nostra mil·lenària manera de comunicar-nos amb el món, és un bon moment per comprovar els que se senten la llengua catalana com a seva i els que es miren el conflicte de reüll, com si la cosa no anés amb ells, ni aquesta ni cap altra, perquè la seva actitud és d'una passivitat esgarrifosa.
Des de fa poc he sumat dos amics nous al meu còmput de coneixences personals i literàries. El Francesc Mompó i la Mercè Climent, sensibles davant la vida, compromesos en la lluita per a la nostra identitat nacional, guanyadors del XVIIè Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, 2010 amb l'obra Somniant amb Aleixa (que es presentarà el proper diumenge 11 de setembre a la una del migdia al Parc de la Ciutadella de Barcelona dins la Setmana del Llibre en Català), blocaires (entreu a ELS PRIMERS GESTOS DEL VERD o a UENDOS, GREIXETS I MAREMORTES i ho veureu) i també parella, que dóna sentit a totes les coses...
Aquí teniu un dels poemes que el Francesc (nat a Olleria, a la Vall d'Albaida) va dedicar en el seu moment a la Mercè, d'Alcoi. Pertany a una minisèrie derivada de l'ètimon Vocar i esdevé una autèntica manifestació amorosa cap a ella i cap a la nostra estimada llengua.
Als teus peus la meva veu
com una estora d'adjectius amables
perquè et siga lleu el camí,
o com un rierol de cristal·lines vocals
perquè et refresquen la passejada.
Al teu esguard la meva veu
perquè tries els mots més amatents
per pintar-te dolça la jornada.
Del meu cor la veu
surt neta i clara,
com una sintaxi verge a tu oferida.
Francesc Mompó
com una estora d'adjectius amables
perquè et siga lleu el camí,
o com un rierol de cristal·lines vocals
perquè et refresquen la passejada.
Al teu esguard la meva veu
perquè tries els mots més amatents
per pintar-te dolça la jornada.
Del meu cor la veu
surt neta i clara,
com una sintaxi verge a tu oferida.
Francesc Mompó
I no és tot plegat sentiment i compromís?...
Jo crec que indubtablement.
Una aforta abraçada
Salut i Terra