Pense que ha arribat l'hora del teu cant al País Valencià. Temies el moment, confessa-ho, temies. Temies el moment del teu cant al País Valencià. Jo, de vegades, m'aclame a tu, als teus llibres, als teus poemes per despertar la consciència de no ser res si no s'és poble. Fins i tot, invoque un nom -el teu nom- o secreta consigna, perquè tots els suetonis, que són uns fills de puta, la qual cosa no té cap mèrit, car tot ho feren les seues mares, vegen l'herència que ens vas deixar. Des de fa uns anys, recórrec l'Albereda i els ventruts camions, però també viatge, amb el cap ben alt, pel meu poble, assumint la veu que tu també assumires en el teu moment. La vas assumir i vas fer que l'assumirem. Vicent, ens ensenyares a no limitar-nos a contemplar aquestes hores que ara vénen, que baixàrem al carrer a participar del ball i de la festa, ja que no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Ep! I tant que ho vas aconseguir. Has vist les diverses mobilitzacions que s'han anat fent per la llengua, per la cultura i pel país? Has vist el llegat de poetesses i poetes que ens has deixat? Sí, que si Manel Alonso, que si Francesc Mompó, que si Teresa Pasqual, que si Àngels Gregori, que si Jaume Pérez Muntaner, que si Ramon Guillem, que si Lluís Alpera, que si etcètera. O els nombrosos professors de valencià i estudiosos dels teus versos. O els trobadors del segle XXI que s'inspiren en les teues lletres per crear les seues, com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i més i més i més. No hi havia a València tants amants teus, de les teues èglogues. Ens meravellares amb les teues meravelles. I no et vas quedar curt d'amistats: Fuster, Valor, Sanchis Guarner. Poca broma. Crec que vas jurar que escriuries els millors versos del segle XX. Ho aconseguires. T'han equiparat a la qualitat ausiasmarchiana; el vas superar.
Sé que ací et pariren i ací -encara- estàs. Et passaren certes coses i ens les contares. Com la pèrdua de la Mort petita, que era teua i ben teua només, que era la teua ama, i era l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. T'han donat veu, t'han materialitzat moltes vegades, Ovidi Montllor i Paco Muñoz, o Lluís Miquel, o Juli Mira. Et queixaves que el primer havia fet seu "Els amants". Però eres el fill del forner, eres el poeta del -nostre- poble, eres el nét major de Nadalet, el que feies versos, el que ens despertares, el que ens animà a seguir lluitant. Molts t'hem conegut a l'escola, als instituts, però també per la música, o, per què no dir-ho?, pel teatre -gran i excelentíssima obra- i a la xicoteta pantalla, amb Cos Mortal. Ens encengué la sang per llegir-te, per trobar els secrets amagats a les teues estrofes. Desitjàvem tindre ja tots els teus llibres per despullar-te. Però als teus poemes sempre quedaran xicotets detalls que escaparan a les nostres vistes, als nostres estudis. És la teua gràcia, és la magnificència dels teus versos.
Hui, pujant l'escala, no una qualsevol, sinó la de ma casa, que també està repleta d'històries, malgrat que no hi ha una portera que s'emborratxa de vi i pixa per l'escala, m'han entrat ganes de menjar-me un pimentó torrat, tallat en tires. No obstant això, abans m'he sentit amb la necessitat d'escriure unes quantes línies sobre tu, Vicent Andrés Estellés, de posar-me les ulleres -com tu en l'últim moment, per seguir creant-, de sumar-me a l'homenatge que t'estan fent per la xarxa, perquè eres la clau que obri tots els panys, perquè eres el fill de Burjassot, però, sobretot, perquè eres un dels pares del nostre País Valencià.
Sé que ací et pariren i ací -encara- estàs. Et passaren certes coses i ens les contares. Com la pèrdua de la Mort petita, que era teua i ben teua només, que era la teua ama, i era l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. T'han donat veu, t'han materialitzat moltes vegades, Ovidi Montllor i Paco Muñoz, o Lluís Miquel, o Juli Mira. Et queixaves que el primer havia fet seu "Els amants". Però eres el fill del forner, eres el poeta del -nostre- poble, eres el nét major de Nadalet, el que feies versos, el que ens despertares, el que ens animà a seguir lluitant. Molts t'hem conegut a l'escola, als instituts, però també per la música, o, per què no dir-ho?, pel teatre -gran i excelentíssima obra- i a la xicoteta pantalla, amb Cos Mortal. Ens encengué la sang per llegir-te, per trobar els secrets amagats a les teues estrofes. Desitjàvem tindre ja tots els teus llibres per despullar-te. Però als teus poemes sempre quedaran xicotets detalls que escaparan a les nostres vistes, als nostres estudis. És la teua gràcia, és la magnificència dels teus versos.
Hui, pujant l'escala, no una qualsevol, sinó la de ma casa, que també està repleta d'històries, malgrat que no hi ha una portera que s'emborratxa de vi i pixa per l'escala, m'han entrat ganes de menjar-me un pimentó torrat, tallat en tires. No obstant això, abans m'he sentit amb la necessitat d'escriure unes quantes línies sobre tu, Vicent Andrés Estellés, de posar-me les ulleres -com tu en l'últim moment, per seguir creant-, de sumar-me a l'homenatge que t'estan fent per la xarxa, perquè eres la clau que obri tots els panys, perquè eres el fill de Burjassot, però, sobretot, perquè eres un dels pares del nostre País Valencià.
Ahir va ser un dia màgic, ple de versos estellesians. I no només foren 24 hores, jo he deixat l'antologia poètica elaborada per Jaume Pérez Montaner a la tauleta de la sala d'estar per assaborir els poemes d'aquest gran poeta.
Una abraçada.
Ps. Pel moment no tinc plaça a la universitat, només reservaven 2 places per a titulats universitaris i jo estava el número 12.
Si he de ser sincer, com l'assaig, la poesia és un gènere que em desperta una mica de respecte i, m'atreviria a dir que por. Crec que és perquè m'agradaria agafar-ho tot a la primera, i això és impossible. El gènere poètic no l'he freqüentat massa, però a la prestatgeria es troben Llibre de Meravelles, Estat d'excepció, De la fusta a l'aigua, New York, Nabokov & Bicicletes, Els caçadors salvatges i algunes antologies d'Ausiàs March i el mateix Estellés. Però és una certa por a no saber afrontar-lo. Ens l'haurem de llevar!
Respecte al tema universitari, com està això? La carrera ja l'havies acabada, no?
Un abraç, Mercè.
Els millors valors: la constància, la perseverància i la resistència.
El millor d'aquest xicotet homenatge al poeta de Burjassot és que, en aquesta ocasió, no l'hem recordat únicament en el seu dia, sinó que, cada nou jorn, en cada nou procés d'escriptura, hi apareix com a referent. Ens podem sentir un poc més valencians; un poc més lliures!
Una abraçada, Francesc.