Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència
(quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de
l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada
sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la
sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la
palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i
a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la
maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria
dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu
a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les
Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem
jugant, llavors?
Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya
s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar
l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan
bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts
aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural,
creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat,
que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la
normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens
social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la
consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels
i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat
Espanyol.
Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions
judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre)
en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat
d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són
paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la
reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del
Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada
pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no
combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el
sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions,
sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden
Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria
d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.
La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de
rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està
en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares,
consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes
d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la
nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb
contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de
nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de
governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.
Un altra qüestió de manca democràtica podria ser voler lligar la supervivència de un país a l'èxit o fracàs de una determinada ideologia, en contra de la pluralitat.
Alguns de la federació de CiU deien que Catalunya serà cristiana o no serà.
Joan Fuster en un aforisme semblant deia que el País Valencià serà de esquerres o no serà.
Podria donar-se el cas paradoxal que Catalunya no sent gaire be del tot cristiana, puga ser. I que el País Valencià siga de esquerres i no siga.
Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió capdal sembla clara.
Es podria pensar que el País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.
On la paraula és l'home i la paraula sempre ha segut abans que la lletra escrita.
I si alguna vegada el país valencià n'havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.
En aquest punt a Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany de voler situar l'eix central del conflicte entre Catalunya i el País Valencià.
On la dreta apunta l'esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l'esquerra reacciona per arribar.
Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol 'fusterià' de torn i companyia.
Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.
Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s'haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat política en favor dels de sempre en un territori per les ambicions de un altre i per la prevalència de la foguera de les vanitats.
La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.
És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si 'patateros' o a més a més més patateros els altres ...
La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l'inmersió lingüística.
O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l'oficial com a qüestió de mínims, contra la esterilització 'vil lingüísta' a mig i llarg plaç.
Territoris que en temps passats eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.
Més enllà de la relació amb l'Estat espanyol siga un estat federal, confederal, de independència o centralista.
I el 'vil lingüísme' actual que s'ha instal.lat i en general, és la primera pedra per la transició de la llengua pròpia a una altra.
Una vegada més ha quedat demostrat qui son els espanyolistes i qui son els seus còmplices. Una vegada més determinada esquerra i determinats moviments socials callen i actuen amb complicitat i covardia perquè això de la llengua no va amb ells. Callarà també aquest cop el sector de l'esquerra independentista que actua frec a frec amb determinats moviments socials? Faran també la vista grossa aquest cop? És una absoluta vergonya el paper de determinada esquerra i de determinats moviments socials.
Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència
(quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de
l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada
sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la
sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la
palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i
a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la
maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria
dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu
a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les
Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem
jugant, llavors?
Un altra qüestió de manca democràtica podria ser voler lligar la supervivència de un país a l'èxit o fracàs de una determinada ideologia, en contra de la pluralitat.
Alguns de la federació de CiU deien que Catalunya serà cristiana o no serà.
Joan Fuster en un aforisme semblant deia que el País Valencià serà de esquerres o no serà.
Podria donar-se el cas paradoxal que Catalunya no sent gaire be del tot cristiana, puga ser. I que el País Valencià siga de esquerres i no siga.
Manipulacions de tot tipus a banda, la qüestió capdal sembla clara.
Es podria pensar que el País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.
On la paraula és l'home i la paraula sempre ha segut abans que la lletra escrita.
I si alguna vegada el país valencià n'havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.
En aquest punt a Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany de voler situar l'eix central del conflicte entre Catalunya i el País Valencià.
On la dreta apunta l'esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l'esquerra reacciona per arribar.
Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol 'fusterià' de torn i companyia.
Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.
Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s'haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat política en favor dels de sempre en un territori per les ambicions de un altre i per la prevalència de la foguera de les vanitats.
La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.
És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si 'patateros' o a més a més més patateros els altres ...
La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l'inmersió lingüística.
O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l'oficial com a qüestió de mínims, contra la esterilització 'vil lingüísta' a mig i llarg plaç.
Territoris que en temps passats eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.
Més enllà de la relació amb l'Estat espanyol siga un estat federal, confederal, de independència o centralista.
I el 'vil lingüísme' actual que s'ha instal.lat i en general, és la primera pedra per la transició de la llengua pròpia a una altra.