Bona tarda,
Vaig néixer el 1966, en aquest mateix carrer, concretament al número 20, aleshores n’hi deien la Carretera, perquè era això, un tram empedrat de la NII que trencava el poble i per on circulaven cotxes i camions en ambdues direccions. Quan era menut m’hi van atropellar, per sort la cosa no va passar d’un ensurt.
Si avui haguéssim de triar els 3 carrers principals de Caldes, segur que coincidiríem en la Riera, el carrer Major i el Camí Ral, però aleshores la Carretera, amb l’humil Carreró arrepenjat, era la veritable artèria comercial del poble, un carrer amb metge, farmàcia, taxista, sereno, carter, l’alcalde, barberia, espardenyeria, botigues, fuster, bars... gairebé només hi faltava el capellà!
Els primers anys que recordo foren per a mi una època feliç, però grisa, amb tot de fotografies en blanc i negre, amb un únic canal de televisió que emetia en una llengua que no parlava ni a casa ni amb els amics. Un temps de créixer pensant que -llevat d’allò explícitament permès- tot estava prohibit, de creure’m espanyol fins que em vaig adonar de l’engany; ara espero que això se solucioni del tot en el meu proper DNI i que puguem construir un país lliure, just, integrador i pròsper.
I vaig néixer en una casa pública, o per ser més precisos –no penséssiu pas malament- en una casa amb un espai públic, “Telèfunus”, el locutori telefònic de Caldes: la iaia Francisca -que amb 103 anys és l’àvia de Caldes-, i sa germana, la tieta Neus, eren les telefonistes, i tenien la col·laboració de noies del poble, com la Núria Forneguera o la Mercè Ferrarons. Ma mare, com tantes dones de l’època, feinejava a casa, que no era pas poc! Aleshores encara vivia la besàvia. 3 anys després, en la mateixa casa, a la mateixa habitació i en el mateix llit va néixer la Tresa, ma germana. Segurament massa dones per només el meu pare i jo!
Casa meva tenia durant tot el dia les portes obertes, i a vegades fins i tot venia gent de nit o calia anar a buscar algú que rebia una trucada. Jo a la tarda, de ben petit, amb els tebeos de l’època, el Jabato, el Capitan Trueno, demanava a algú que esperava una conferència si me’ls podia llegir.
Creuar el carrer, per anar a la botiga del davant, cal Peó, era una aventura, sortia amb l’ampolla de Vichy buida per canviar-la per una de plena. En canvi, per anar a l’estanc a buscar Record o 46 per al pare, o el divendres el TelePrograma, no calia que baixés de la vorera. El pa a can Bitlloc, el braç de gitano a l’Espiga. El meu millor amic, el fill del recader, vivia a quatre passes, a la baixada de l’Estació.
Vaig passar 3 anys a les Hermanes Dominiques i 3 més a l’Escola Parroquial. Després, fins a 8è d’EGB, penya amunt cap a l’Escola Nacional Sagrada Família, una escola que en paraules de la delegada del Ministerio de Educación que la inaugurà, reunia “niños y niñas de Caldas de Estrach y de San Vicente del Montealto” (allò va ser patètic, però a la nostra edat només ho vam trobar ridícul).
Malgrat que des del capdamunt del carrer se segueixen veient la Torre dels Encantats, incomprensiblement d’Arenys, i un parc que crec que s’hauria de dir d’una altra manera, han passat els anys i algunes coses han canviat en aquest nostre carrer, ara és allò que se’n diu, més “pacífic”. A mi la vida me n’ha allunyat: ara visc a l’excombativa Sabadell amb l’Imma, la Irene i l’Aitana, però retornem sovint, i a la festa major no hi he faltat mai: a casa hi ha la família, al poble hi ha amics i hi mantinc un compromís que ve de lluny.
Coses que havien de canviar i han canviat, d’altres que han canviat i potser no calia, una vila que sortia poruga i esperançada d’una dictadura, i que 40 anys després jo voldria que s’agradés més, tant per dins com per fora.
Vull agrair a la gent d’Arrels Cultura haver-me permès adreçar-me a tots vosaltres, a obligar-me a fer memòria i poder compartir alguns records, unes vivències transcorregudes en els que han estat, són i seran, el meu carrer i el meu poble.
I, finalment, a tots els caldencs i caldenques, sigueu o no del Camí Ral, i als amics i amigues presents de fora de Caldes, us desitjo una bona Festa Major!
Vaig néixer el 1966, en aquest mateix carrer, concretament al número 20, aleshores n’hi deien la Carretera, perquè era això, un tram empedrat de la NII que trencava el poble i per on circulaven cotxes i camions en ambdues direccions. Quan era menut m’hi van atropellar, per sort la cosa no va passar d’un ensurt.
Si avui haguéssim de triar els 3 carrers principals de Caldes, segur que coincidiríem en la Riera, el carrer Major i el Camí Ral, però aleshores la Carretera, amb l’humil Carreró arrepenjat, era la veritable artèria comercial del poble, un carrer amb metge, farmàcia, taxista, sereno, carter, l’alcalde, barberia, espardenyeria, botigues, fuster, bars... gairebé només hi faltava el capellà!
Els primers anys que recordo foren per a mi una època feliç, però grisa, amb tot de fotografies en blanc i negre, amb un únic canal de televisió que emetia en una llengua que no parlava ni a casa ni amb els amics. Un temps de créixer pensant que -llevat d’allò explícitament permès- tot estava prohibit, de creure’m espanyol fins que em vaig adonar de l’engany; ara espero que això se solucioni del tot en el meu proper DNI i que puguem construir un país lliure, just, integrador i pròsper.
I vaig néixer en una casa pública, o per ser més precisos –no penséssiu pas malament- en una casa amb un espai públic, “Telèfunus”, el locutori telefònic de Caldes: la iaia Francisca -que amb 103 anys és l’àvia de Caldes-, i sa germana, la tieta Neus, eren les telefonistes, i tenien la col·laboració de noies del poble, com la Núria Forneguera o la Mercè Ferrarons. Ma mare, com tantes dones de l’època, feinejava a casa, que no era pas poc! Aleshores encara vivia la besàvia. 3 anys després, en la mateixa casa, a la mateixa habitació i en el mateix llit va néixer la Tresa, ma germana. Segurament massa dones per només el meu pare i jo!
Casa meva tenia durant tot el dia les portes obertes, i a vegades fins i tot venia gent de nit o calia anar a buscar algú que rebia una trucada. Jo a la tarda, de ben petit, amb els tebeos de l’època, el Jabato, el Capitan Trueno, demanava a algú que esperava una conferència si me’ls podia llegir.
Creuar el carrer, per anar a la botiga del davant, cal Peó, era una aventura, sortia amb l’ampolla de Vichy buida per canviar-la per una de plena. En canvi, per anar a l’estanc a buscar Record o 46 per al pare, o el divendres el TelePrograma, no calia que baixés de la vorera. El pa a can Bitlloc, el braç de gitano a l’Espiga. El meu millor amic, el fill del recader, vivia a quatre passes, a la baixada de l’Estació.
Vaig passar 3 anys a les Hermanes Dominiques i 3 més a l’Escola Parroquial. Després, fins a 8è d’EGB, penya amunt cap a l’Escola Nacional Sagrada Família, una escola que en paraules de la delegada del Ministerio de Educación que la inaugurà, reunia “niños y niñas de Caldas de Estrach y de San Vicente del Montealto” (allò va ser patètic, però a la nostra edat només ho vam trobar ridícul).
Malgrat que des del capdamunt del carrer se segueixen veient la Torre dels Encantats, incomprensiblement d’Arenys, i un parc que crec que s’hauria de dir d’una altra manera, han passat els anys i algunes coses han canviat en aquest nostre carrer, ara és allò que se’n diu, més “pacífic”. A mi la vida me n’ha allunyat: ara visc a l’excombativa Sabadell amb l’Imma, la Irene i l’Aitana, però retornem sovint, i a la festa major no hi he faltat mai: a casa hi ha la família, al poble hi ha amics i hi mantinc un compromís que ve de lluny.
Coses que havien de canviar i han canviat, d’altres que han canviat i potser no calia, una vila que sortia poruga i esperançada d’una dictadura, i que 40 anys després jo voldria que s’agradés més, tant per dins com per fora.
Vull agrair a la gent d’Arrels Cultura haver-me permès adreçar-me a tots vosaltres, a obligar-me a fer memòria i poder compartir alguns records, unes vivències transcorregudes en els que han estat, són i seran, el meu carrer i el meu poble.
I, finalment, a tots els caldencs i caldenques, sigueu o no del Camí Ral, i als amics i amigues presents de fora de Caldes, us desitjo una bona Festa Major!
Una abraçada!