Solidaritat per la Independència ha realitzat una consulta interna entre els seus adherits per saber la seva opinió amb relació a la posició que ha de prendre el partit a les properes eleccions espanyoles. Hi havia quatre opcions a triar. M'avanço a revelar que la meva ha estat la de no presentar-se a les eleccions, que ha resultat minoritària respecte a la que defensa presentar-se en una coalició de partits independentistes. Mai no he estat massa entusiasta de seguir aquestes veus, a vegades ingènues, a vegades imperatives, quasi comminatòries, vull creure que benintencionades, que conviden totes les forces dites independentistes a unir-se en una única opció electoral. Podríem trobar molts arguments per no seguir aitals veus o, com a mínim, per fer-nos reflexionar sobre la seva conveniència o oportunitat. Alguna vegada ja m'he explaiat sobre l'assumpte en aquest bloc: la disparitat ideològica, la dificultat per confegir llistes (no m'imagino jo elegint candidats en unes primàries entre diverses forces polítiques de naturalesa i organització interna dispars), etc.
Però és que les eleccions espanyoles ofereixen encara més arguments en contra, crec jo, d'aquesta pretensió. Unir-se en una sola candidatura independentista per fer què exactament? A apuntalar el govern de torn (que serà del PP) segur que no. A fer una oposició a aquest mateix govern no excessivament diferenciada ideològicament parlant del PSOE, de Convergència o d'altres partits nacionalistes i regionalistes, tampoc. Si és per fer allò que en diem "pedagogia" de l'independentisme, ¿no havíem quedat que ja era inviable i inútil?
A Madrid només s'hi poden anar a fer dues coses: o defensar Espanya o continuar amb el peix al cove. No queda més remei, doncs, que triar el mal menor. Ja sé que és donar protagonisme a Duran, que no és sant de la meva (ni de molts) devoció. Ja sé que és més del mateix. Ja sé que això presuposa apuntalar el govern de torn (que per si algú no ho sap encara, torno a recordar que serà del PP). És un mal, sí, però menor.
