…, de la tómbola, les cantarelles dels balls parlats, la remor dels goigs i els comentaris dels avis “…ja no és el que era”, “…no sé on anirem a parar” o “…i vosaltres, què?: l'arròs abans de l'aigua, o a l'inrevés?” conformen el paisatge sonor de la festa a la nostra terreta.

Cada un dels ingredients de la paella o de l'arròs a la cassola té entitat per esdevenir un plat singular per si sol. L'olla de verdura bullida amb un rajolí d'oli d'arbequina, una graellada d'escamarlans, el conill a la brasa amb una picadeta d'all i julivert que li resol l'eixutesa, el pollastre rostit, l'amanida de pebrot i tomàquet…, què me'n dieu de la sobrietat exquisida de l'arròs blanc amb un allet i mitja ceba? Un grapat d'ingredients singulars que es reuneixen mesuradament, sota la batuta del mestre compositor —l'àvia, molt sovint— per convertir-se en un plat que no només suma sinó que multiplica els sabors originals.

Els ingredients varien en certa manera amb l'estació o la geografia:

—Poseu-m'hi una mica més de gralla, cornamusa i pólvora —diria un penedesenc.

—Un quilo de cobla i un bon grapat de rock and roll —allà dalt…, a Girona…

—Tres onzes d'acordió diatònic i un polsim de violí —al Pirineu

—Ximbombes i flabiol i el tamborino —a cabassos, aquest, a Mallorca.

—Banda a dojo i pólvora fins a la inabastable sacietat —al sud.

 A València podem escoltar en algunes ocasions la banda i la dolçaina tocant junts o, també, la rondalla amb la banda. Al Principat, la Dharma va popularitzar temps enrere la sonoritat de la cobla sobre el color de la música rock.

La barreja cuinada de les sonoritats essencials no és, però, gaire freqüent a la plaça.

Als escenaris principatins, els esbarts dansaires solen fer-se acompanyar els balls amb la tímbrica de la cobla. Hi ha alguns compositors o arranjadors que han instrumentat per aquesta formació quasi la totalitat del repertori de danses que es ballen.

La paella de verdures demana sofregir l'arròs abans de tirar-hi l'aigua, però a la de conill i pollastre ens en guardarem prou, de tirar-hi l'arròsç sense haver bullit abans l'aigua amb el sofregit. Alguns músics, però, s'ho maneguen, ho harmonitzen a l'inrevés i ho argumenten amb destresa, amb la saviesa de la veterania.

En directe, una cobla d'onze músics interpretant ballets no són pas únicament onze músics —deixant de banda el dotzè que toca les timbales, tan freqüents en aquestes instrumentacions—, sinó que són també onze faristols, onze partitures i una quinzena de pinces d'estendre la roba per evitar que les partitures volin a causa del vent —que sempre en fa—. A més, cal comptar-hi el director, també amb el seu faristol, papers i pinces; tretze és un mal número per trobar un dia, com a mínim, d'assaig extra ja que cal mirar-se aquestes músiques amb els qui les han de ballar, la cosa dels tempos, els calderons, el pas del ball pla al rebatut… La cosa s'encareix, és clar.

—Mira, saps què?! Tot són problemes, o sigui que millor que fem enregistrar el ballet i no cal patir més, posem el disc i avall que fa baixada. En les ocasions especials ja buscarem una cobla ben lluïda —i cada vegada més, les ballades es fan amb una gravació i cada vegada més les cobles abandonen el difícil ofici de tocar ballets.

Sé que ara no toca, com diria en Pujol —el singular, no el plural filòsof de la Torre de les Hores—, però obro una discreta bretxa per dir-ho: si els components de la cobla tinguessin prou coneixements del repertori —memoritzat, és clar—, del ball i de les tècniques d'acompanyament i la improvisació dels quatre gèneres de la dansa catalana més freqüents, no caldrien faristols ni pinces, ni el vent seria una trava més enllà de la sequera de les canyes que provoca, i si enlloc d'onze fossin nou, o vuit, o sis, la ballada podria funcionar prou bé. Ara fa la melodia un, o dos, i la resta es reparteix l'acompanyament, el contracant o el descans del llavi, ara un toca unes terceres de pagès, ara un tutti…

La veritat és que, d'un temps ençà, els coreògrafs més agosarats investiguen —legítimament, és clar— fórmules que incorporen als punteigs propis de la dansa catalana aspectes d'altres disciplines corporals, alhora que encarreguen músiques de ballets que sovint són encara més difícils de portar en directe: piano i cobla, quartet de corda, cobla, una soprano o bé fins i tot l'escolania de…, una rapsoda, sis tenores i una viola de gamba (indispensable, el gustet de la gamba, en un arròs a la cassola). Cada vegada més, per una raó o altra, s'ha imposat més la música gravada en aquest entorn —reitero que em refereixo bàsicament al Principat, a la resta del país la música en viu és, encara, quasi inqüestionable en en els grups de dansa.

La paella precuinada és indefensable. Sempre he dit i aquí ho rubrico que els esbarts haurien de ballar al so de la música en directe, però com deia l'avi —el meu, i segurament que el teu també—: “No hi ha mal que per bé no vingui”. Alguns encàrrecs de creació i enregistrament de músiques de ballet m'han permès cuinar uns arrossos que la quotidianitat de la feina de músic no m'haurien permès fàcilment.

L'any 2000 vaig escriure i enregistrar el ballet La platja del Far per encàrrec de l'Esbart de Rubí. L'Eduard Ventura, mort dissortadament i prematura la primavera passada, que aleshores n'era el director, va fer-ne la coreografia. Una americana que deriva a ball pla i rebatut cuinat amb diverses sonoritats essencials: cobla, violí, diatònic, guitarra i percussió de tipus mediterrani. Una orgia de sabors!

 Gràcies als encàrrecs de la música de ballet he pogut fer cassoles i paelles esplèndides, a base de cobla convencional, cobla de tres quartans, la peculiar tímbrica marèsmica de les cobles de flabiols, la doble corda de les mandoles o el so de banda que confereix la tuba, els clarinets i els saxofons; condimentat sempre amb l'aroma dels estris sonors que comformen la cuina catalana. Amb aquestes receptes he cuinat per a en Joan Serra (Companyia Mascaró), per a en Joan Fosas (Esbart Santa Anna d'Andorra) i, encara, en algunes ocasions més per l'estimat Eduard Ventura (Esbart Ciutat Comtal) —i ara la mort se'ns l'ha emportat a traïció mentre conspiràvem sobre la Dansa del velatori i un contrapàs del Maresme en terrenys de l'Esbart Joaquim Ruyra de Blanes.

 Em consta que, a hores d'ara, ja estan a punt diversos arrossos patrocinats per la Flama de Farnés dirigida per en Jordi Molina. Pel que sé ara mateix, el disc mostra una composició per a cobla i mandola (Eduard Iniesta), una per a cobla i diatònic (Perepau Jiménez) i una altra per a cobla i viola de roda (Marc Egea). A més, aquest treball inclou la Rapsòdia per a cobla i tres quartans, una obra que vaig escriure cap a la darrera dècada del xx i que vol ser un diàleg de sabors entre la cobla moderna —moderna a finals del xix, és clar— i l'antiga cobla de tres quartans —antiga quan la cobla moderna era moderna, és clar, perquè ara de tan vella deu ser nova—. Quin dels dos sons (ingredients) és l'antic i quin és el modern, ara mateix? La mongeta tendra o la carxofa? No ho sé, en qualsevol cas sé del cert que parlem d'un arròs de sons essencials.

Quan vaig escriure la rapsòdia estava immers en dos mons musicals que, tot i tenir en comú el vincle sonor de la terra, eren absolutament aliens l'un de l'altre. D'una banda, m'atreia l'entorn de la música de cobla; de l'altra, a l'Aula de Música Tradicional i Popular impartia classes d'arranjaments i d'instrumentació a sonadors d'instruments tradicionals com ara sacaires, tarotaires, acordionistes, grallers… L'obra semblava condemnada a no estrenar-se mai, ja que proposava un diàleg musical entre aquests dos entorns que, en aquell moment, s'ignoraven recíprocament. Contra tot pronòstic, l'estrena va ser en aquella mateixa dècada al Palau d'en Millet. La Cobla Mediterrània i tres professors de l'Aula als tres quartans sota direcció d'en Jesús Ventura.

La cuina dels arrossos de sons essencials té, bàsicament, dos secrets: el coneixement i l'estima de cadascun dels ingredients i la seva lliure i respectuosa combinació, ara un manat de rauxa, ara un pessic de seny. La cocció només ha de procurar que cada sonoritat s'enriqueixi dels sabors veïns, sense perdre la pròpia essència.

Uff! Com ho deia aquell? Ah, sí…, si n’hi ha, de possibilitats!

  Marcel dixit, 30 d'agost del 2011