josepblesa |
dimecres, 31 d'agost de 2011 | 00:51h
De fet era el poc que podia fer. Més que res per ser fill de la plaça Redona. Haver passat la meua infantesa en aquell cercle perfecte que s'encasta al bell mig de la ciutat. Al Clot. Algú va irt que la nostra pàtria és la infntesa. Doncs bé, la meua pàrtria é aqull cercle perfecte. P`tria dels meus amics d'infantesa que ara, després de dècades, anem retrobant-nos. Ja fets hòmens. I ens contem la vida amb la senzillesa i complicitat com si ens haguérem vist per darrera vegada la setmana passada. Curiós.
El que m'indigna és que des d'aquí encara trobem excuses per a no fer el pas definitiu. Al final serà veritat que, com diu l'amc Jordi, tenim el que ens mereixem.
Com a demòcrata em preocupa. Com em va preocupar els atacs militars i paramilitars serbis a Sbrenica, Montenegro, Croàcia, etc. Em preocupa com a ésser humà. El nazionalisme és un monstre. Em preocupa com a panteista també. Em preocupa que sols mirem un fet pel forat del cul. Em preocupa que no siguem capaços de posar-nos en a pell de l'altre. Em molesta el 'facilisme' que s'aplica des dels mass media que no explica la llibertat dels altres. I en curt, em molesta que si aquests són la policia i bombers españols que no farà i pensarà la gent normal. La independènia d'una part del nostre país pasa per l'increment de supremacisme español. Així de cru. I em preocupa els que, de bon segur, encara quedarem sota jurisdicció española després. Una abraçada.
La independènia d'una part del nostre país pasa per l'increment de supremacisme español. Així de cru. I em preocupa els que, de bon segur, encara quedarem sota jurisdicció española després.
Una abraçada.