Joan Alcaraz |
dimarts, 30 d'agost de 2011 | 00:48h
La mort d'Heribert Barrera no deixa de suscitar una certa emoció patriòtica. La d'un polític de raça -ja no en queden tants-, representant eminent de la generació de la República. La d'un home d'idees moderadament progressistes i de tarannà cantellut, les posicions del qual esdevenien sovint incòmodes i no sempre resultaven prou compreses. La d'un català políticament conseqüent, que assumia amb plenitud l'horitzó de la independència després de comprovar que els altres camins eren barrats...Per això ha fet, al llarg dels anys, ple honor al primer dels seus dos cognoms. Actituds com la de l'Heribert han representat fermes barreres o murs de contenció contra l'assimilisme espanyol. I han aconseguit que aquesta lucidesa sigui, com més va, més a prop de la majoria dins de la nostra societat.
Devia d'haver vist per primer cop Heribert Barrera i Costa a començaments del 1975, darrer any de la vida del general Franco. Jo era un jove a punt d'arribar a la vintena que militava a l'anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, al capdavant del qual figurava l'enyorat Josep Pallach. L'Heribert era el cap de brot d'un petit grup de dirigents i militants de la històrica ERC que durant un temps es va adherir al Reagrupament. Recordo haver sentit comentar que Barrera, a més de situar-se en l'ala més dretana de la nova formació, era un polític tossut, sovint no pas fàcil de convèncer...
Van passar els anys i HB i els seus van aconseguir que l'Esquerra, tot i que petita, tornés a tenir futur. Ell, des de la presidència del Parlament de Catalunya, demostrà que políticament tenia capacitat, determinació i coratge, tot i que a voltes semblés poc flexible. Si el seu catalanisme sempre havia estat ferm -es vantava de no haver votat la Constitució, per exemple-, amb el temps -i sobretot, quan ja no era al capdavant del partit- esdevindria clarament independentista. Arribà a aquest estadi després d'haver anat comprovant que ni la federació ni, encara menys, la confederació, podien ser ben vistes des de Madrid.
L'Heribert, més enllà d'altres consideracions, ha estat un exponent de la nostra dignitat col·lectiva. Per això disposava d'un bon nombre d'incondicionals, sobretot en el camp de l'independentisme cívic. Crec que la seva figura resistirà la prova del temps i que, més enllà de les actuacions polítiques concretes, se'n valorarà sobretot aquest paper de barrera, baluard o dic contra els que volen que, com a poble, prenguem mal...
I no solament se'n remarcarà aquesta funció defensiva, sinó l'ofensiva que suposa que l'alliberament nacional, gràcies a testimonis de la seva vàlua, s'hagi anat obrint camí entre nosaltres. L'èxit -relatiu, no cal enganyar-nos- de les consultes sobre la independència n'és una de les millors proves.
Com a homenatge a aquest gran català nacional, he decidit d'interrompre la lectura del volum que ara mateix estava llegint i abordar Què pensa Heribert Barrera (Dèria Editors i Enciclopèdia Catalana, 2001), un interessant llibre-entrevista d'Enric Vila que romania encara inèdit a les lleixes de la meva biblioteca. Tot just vaig per la pàgina 30 però, en paral·lel, n'he realitzat una lectura de conjunt en diagonal per tal de farcir adequadament aquest post.
I la perla que us en transcric no és exactament política sinó d'actitud i mestratge vitals, ben representatius del tarannà de qui, a més de patriota, era també un científic.
El periodista li pregunta:
"- Així, vostè no s'avorriria de viure si, com sembla que podria arribar a ser possible, la ciència ens allargués la vida fins als 150 anys...
- No. Avorrir-me no. L'actualitat sempre és apassionant. En tota la meva vida no he conegut cap període que hagi trobat avorrit. No concebo que un es pugui avorrir, perquè el món canvia, i ara ho fa molt ràpid. Sempre surten llibres nous, sempre hi ha persones més joves que t'interessa saber què pensen. Penso que la possibilitat d'avorrir-se, almenys per mi, que he sentit sempre una gran curiositat intel·lectual -potser excessiva, perquè m'ha dispersat-, és molt remota. Al contrari, el problema és que no tens temps per arribar a tot arreu."
Estimulant Heribert! I sortosa Catalunya que un home del seu tremp hagi contribuït sostingudament a la superació -inconclusa, per ara- d'alguns dels més importants dels nostres reptes...
Van passar els anys i HB i els seus van aconseguir que l'Esquerra, tot i que petita, tornés a tenir futur. Ell, des de la presidència del Parlament de Catalunya, demostrà que políticament tenia capacitat, determinació i coratge, tot i que a voltes semblés poc flexible. Si el seu catalanisme sempre havia estat ferm -es vantava de no haver votat la Constitució, per exemple-, amb el temps -i sobretot, quan ja no era al capdavant del partit- esdevindria clarament independentista. Arribà a aquest estadi després d'haver anat comprovant que ni la federació ni, encara menys, la confederació, podien ser ben vistes des de Madrid.
L'Heribert, més enllà d'altres consideracions, ha estat un exponent de la nostra dignitat col·lectiva. Per això disposava d'un bon nombre d'incondicionals, sobretot en el camp de l'independentisme cívic. Crec que la seva figura resistirà la prova del temps i que, més enllà de les actuacions polítiques concretes, se'n valorarà sobretot aquest paper de barrera, baluard o dic contra els que volen que, com a poble, prenguem mal...
I no solament se'n remarcarà aquesta funció defensiva, sinó l'ofensiva que suposa que l'alliberament nacional, gràcies a testimonis de la seva vàlua, s'hagi anat obrint camí entre nosaltres. L'èxit -relatiu, no cal enganyar-nos- de les consultes sobre la independència n'és una de les millors proves.
Com a homenatge a aquest gran català nacional, he decidit d'interrompre la lectura del volum que ara mateix estava llegint i abordar Què pensa Heribert Barrera (Dèria Editors i Enciclopèdia Catalana, 2001), un interessant llibre-entrevista d'Enric Vila que romania encara inèdit a les lleixes de la meva biblioteca. Tot just vaig per la pàgina 30 però, en paral·lel, n'he realitzat una lectura de conjunt en diagonal per tal de farcir adequadament aquest post.
I la perla que us en transcric no és exactament política sinó d'actitud i mestratge vitals, ben representatius del tarannà de qui, a més de patriota, era també un científic.
El periodista li pregunta:
"- Així, vostè no s'avorriria de viure si, com sembla que podria arribar a ser possible, la ciència ens allargués la vida fins als 150 anys...
- No. Avorrir-me no. L'actualitat sempre és apassionant. En tota la meva vida no he conegut cap període que hagi trobat avorrit. No concebo que un es pugui avorrir, perquè el món canvia, i ara ho fa molt ràpid. Sempre surten llibres nous, sempre hi ha persones més joves que t'interessa saber què pensen. Penso que la possibilitat d'avorrir-se, almenys per mi, que he sentit sempre una gran curiositat intel·lectual -potser excessiva, perquè m'ha dispersat-, és molt remota. Al contrari, el problema és que no tens temps per arribar a tot arreu."
Estimulant Heribert! I sortosa Catalunya que un home del seu tremp hagi contribuït sostingudament a la superació -inconclusa, per ara- d'alguns dels més importants dels nostres reptes...
Dona, ja saps que aquí sempre són en joc dos factors, el nacional i el social, i les virtuts d'en Barrera més aviat cal situar-les en el primer. Recordaràs que era molt recelós amb el marxisme, ideologia que, fa trenta anys, comptava molt més que no pas avui. D'altra banda, no volia una Generalitat controlada des de Madrid. Tot plegat, són qüestions complexes i opinables que la història s'encarregarà de jutjar.
Atentament