Des de fa uns anys, imparteixo l'assignatura "Improvisació
i acompanyament de la música tradicional" a l'Escola Superior de Música de
Catalunya —ESMUC—. En aquestes classes maldo per atraure els joves estudiants
dels instruments tradicionals catalans cap a l'apassionant disciplina de la
improvisació. Pot semblar un contrasentit parlar de disciplina en referència a
la improvisació, però el fet és que cal disciplina, especialment en l'estudi, per obtenir bons resultats en aquesta pràctica musical. De vegades he sentit dir allò de
"la improvisació consisteix simplement en deixar-se anar" o bé "la
capacitat d'improvisar es porta a la sang o no es porta"…
—a la imatge: l'amic Molina—
Es dóna el cas que en aquestes classes conviuen estudiants d'instruments de la cobla (fiscorns, tenores, tibles i flabiols) amb acordionistes de diatònic, grallers o sacaires. Estadísticament parlant he de reconèixer que, fins ara almenys, són aquests darrers els estudiants que mostren més sensibilitat per aquesta pràctica —amb algunes excepcions, és clar—. Tractant-se d'una escola d'estudis superiors no cal dir que uns i altres compten amb una bona preparació instrumental i musical en el sentit més ampli de la paraula i que, malgrat la seva joventut, uns i altres ja tenen un cert currículum professional (a la cobla de sardanes els primers i a la festa tradicional o en grups diversos, els segons).
En l'etapa d'estudi d'una carrera —i no cal dir que la de músic de cobla n'és una de bona i hauria de tenir un bon futur—, l'estudiant sol ser receptiu a múltiples batejos de coneixement. El pragmatisme, però, que impera en la societat actual, no deixa d'influir-lo.
—Sí, sí, molt interessant, això de la improvisació, però per què hauria de dedicar-hi tant de temps d'estudi si després a la realitat em guanyaré les garrofes tocant a la cobla o ensenyant l'instrument a altres estudiants que acabaran tocant a la cobla i ensenyant a altres…
—Què vols dir? —pregunto jo.
—Doncs que a la cobla se m'exigeix una capacitat de lectura important i un cert virtuosisme amb l'instrument, però… on s'és vist una cobla tocant sense partitures i, encara més, improvisant?
—És el peix que es mossega la cua —remugo jo.
Efectivament, els grallers, els acordionistes o els sacaires sovint toquen sense papers —encara que usin la lectura per preparar el repertori— i, a més, tenen múltiples ocasions d'improvisar tot fent la feina en cercaviles o acompanyant balls populars. A més, d'un temps ençà s'han prodigat els Punts de Trobada, concerts-balls de música tradicional on la improvisació té un paper predominant i on aquests instruments solen ser ben valorats. En aquest entorn, tenir una certa capacitat per improvisar comença a ser un valor afegit per l'intèrpret.
En la feina habitual de la cobla, aquestes petites escletxes no s'hi donen. Improvisació i repertori de cobla són el peix que es mossega la cua.
Per trencar el cercle —sempre amb voluntat de sumar!— cal avançar de manera simultània en dos sentits. D'una banda, els intèrprets d'instruments de cobla s'han de formar en la pràctica de la improvisació encara que els pugui semblar que després no tindran espais on desenvolupar aquesta capacitat. D'altra banda, els compositors creients —creients d'una cobla que, a més de tocar fidelment el paper, pugui improvisar allà on s'escaigui—, hauríem de començar a crear sardanes, ballets i música de cobla en general amb espais destinats a la improvisació individual o col·lectiva. Fixeu-vos que parlo primerament de sardanes i ballets, parlo per tant d'una cobla de picapedrers, picapedrers valents, coneixedors de la pedra que piquen i de l'eina que empren.
—Jordi Molina, Paulí, que hi dieu? Es tracta d'escriure sardanes de plaça, al servei del ball, amb espais per a la improvisació! Trenquem el cercle?
—I què diran els programadors?
A veure…, si no hi ha repertori, no hi ha intèrpret que se'n preocupi, d'improvisar. I si en cap audició convencional no hi ha qui improvisi res, mai sabrem quina valoració en farien els programadors i els balladors en general.
—Fem-ho?
—L'últim bulla!
—I el jazz?, doncs també, és clar.
—Lícit?, interessant?
—I tant, però ara mateix el repte per a mi és la sardana i els ballets!
—I la rumba catalana?
Uff! Com deia aquell… Si n’hi ha, de possibilitats…
La recentment remodelada Cobla Catalana dels Sons Essencials és una cobla de solistes, improvisadors i poliinstrumentistes. D'entrada neix amb vocació de concert. No és, doncs, una cobla de picapedrers, ara mateix. Per tocar-hi, però, és condició indispensable conèixer els gèneres de la nostra música i tenir recursos per fer-hi improvisacions. Ara sobre en Pep Ventura, ara sobre la Mulassa de Valls, ara sobre el ball pla o la rumba catalana.
Per aquest cantó, anem batent en bretxa!
Marcel dixit, 27 d'agost del 2011
tradicionals estan fetes (sens dubte) per bons músics (professionals o
no, ja és qüestió de que entenem per professional). Moltes d'elles, en
temps en que no es fixava la partitura per escrit i s'han transmés
durant molts anys de veu en veu. El que els hi pasa a a questes cançons
és que al llarg de la història s'han anat transformant i la gent —"el
poble"— se les ha fet seves.
La cobla entesa com l'entemem ara, és una formació relativament moderna
(meitats del XIX) i sol tenir un funcionament pròxim a una formació
clàssica: compositor, partitures, faristol, director… No hi ha cap mena
de costum d'improvisar en la feina habitual de cobla, com hi pot ser en
un entorn de jazz (per descomptat) o de música lleugera (rock, etc) o de
moltes músiques tradicionals de la Mediterrània. D'aquí el meu
articlet!
Una abraçada i gràcies per visitar el lloc.